En aquest món de l’exili interior i pel que fa a les lletres, la novel·la se situa en aquesta època entre les aportacions més característiques, en iniciar la seva carrera literària autors de la notorietat del gallec Camilo José Cela, de la barcelonina Carmen Laforet i del castellà Miguel Delibes.
“La familia de Pascual Duarte”
El 1942, Camilo José Cela publica «La família de Pascual Duarte», que inaugura un nou estil en la novel·la castellana amb el nom de «tremendisme». La novel·la, ambientada a l’Extremadura rural abans, durant i després de la guerra, està protagonitzada per un desgraciat pagès que, des de la presó, narra la seva vida, en la qual aquest ésser primitiu i elemental, dominat per la violència, no obté cap altra resposta que la traïció i l’engany. La censura que va patir inicialment la novel·la va augmentar l’interès per part del públic i va consagrar, des d’aquesta primera obra, el seu autor que, controvertit i prolífic, seria guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1989.
“Nada”
El 1944, la novel·la «Nada» de Carmen Laforet, quan tenia vint-i-tres anys, rep el Premi Nadal i, quatre anys més tard, el Premi Fastenrath de la Reial Acadèmia Espanyola. L’obra, ancorada en la Barcelona de la postguerra, descriu les vivències d’una òrfena de pare i mare que es trasllada a la Ciutat Comtal amb els seus avis, oncles i ties, amb una vida condicionada pel record de la seva «odiosa madrastra» i, a més, tensionada per la fam, la brutícia, la violència i l’odi i, posteriorment, pel contrast amb el món exterior en entrar a la Universitat. Es tracta d’una història explicada en primera persona, amb una prosa intimista i fotogràfica. L’èxit assolit per aquesta obra es completarà amb la seva versió cinematogràfica, dirigida per Edgar Neville.
“La sombra del ciprés es alargada”
El 1948 veu la llum la novel·la de Miguel Delibes «La sombre del ciprés es alargada», que també va obtenir el Premi Nadal. Delibes és una persona sorprenent, atès que a la seva categoria com a excel·lent i reconegut escriptor s’associen estudis i activitats professionals més aviat allunyades de la literatura. En aquesta, la seva primera novel·la, d’una extensa i brillant producció, realitza una al·legoria del pessimisme. Un nen orfe que el seu oncle deixa a càrrec d’un mestre, amb una concepció pessimista de la vida, va passant per etapes en què resplendeixen l’esperança, l’amistat, l’amor… però, al final, el protagonista retorna inevitablement al pessimisme i al sentit de la mort.
Camilo José Cela
Camilo José Cela y Trulock (Iria Flavia, la Corunya, 1916-Madrid, 2002). Va fer els primers estudis a Vigo i després es va traslladar a Madrid, on va iniciar la carrera de medicina. Tanmateix, es va decantar per la literatura i va assistir a les classes de Pedro Salinas. Va freqüentar el cercle d’escriptors d’avantguarda dels anys anteriors a la guerra. Al començament d’aquesta, va escapar de la zona republicana i es va allistar com a soldat al bàndol sublevat, i va ser ferit al front de Logronyo. En acabar la guerra, va obtenir el carnet de periodista amb el suport de Juan Aparicio (1943) i va optar a un lloc al Cos Policial d’Investigació i Vigilància del Ministeri de Governació, on va treballar com a censor.
El 1944 es casa amb María del Rosario Conde Picavea (es divorciaria el 1990 per tornar-se a casar amb la periodista Marina Castaño López). Més endavant s’instal·larà a Palma de Mallorca (1954-1989). Amb Caballero Bonald crea la revista Papeles de Son Armadans, que va suposar un cert canvi en admetre la participació d’escriptors de l’exili.
Posteriorment, amb el seu germà, funda l’Editorial Alfaguara, mostrant un tarannà mercantilista gens menyspreable i, alhora, una bona convivència amb el poder polític del tardofranquisme. El 1970 presideix la Societat d’Amistat Espanya-Israel i, a les primeres Corts Generals de la transició democràtica, és nomenat senador reial.
Va ser un autor prolífic. Va exercir com a novel·lista, periodista, assagista, editor i conferenciant. En una modalitat o una altra, des de la seva primera publicació el 1942, l’esmentada novel·la «La família de Pascual Duarte», fins a «Madera de boj», apareguda el 1999, passant per «La colmena» (editada a Buenos Aires el 1951 per motius de censura), sense oblidar els llibres de viatges («Viaje a la Alcarria», 1948, «Viaje al Pirineo de Lérida», 1965…), gairebé cada any apareixia una nova publicació. Va obtenir nombroses distincions i premis (de la Crítica, Nacional de Narrativa, Sant Jordi de les Lletres, Príncep d’Astúries, Planeta, Cervantes…). Va ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola i el 1989 li fou atorgat el Premi Nobel de Literatura.
Carmen Laforet
Carmen Laforet Díaz va néixer a Barcelona el mes de setembre de 1921, però molt aviat es va traslladar a viure a l’illa de Gran Canària per conveniències familiars (el seu pare era arquitecte). Arran del segon matrimoni del seu pare, va entrar en un procés d’introspecció que, en gran manera, condicionaria les seves vivències futures.
El 1939 va tornar a la península per estudiar Filosofia a Barcelona. Després de tres anys, es va traslladar a Madrid per cursar Dret a la Universitat Central. No va acabar mai cap de les carreres que va començar. La publicació el 1945 de l’esmentada novel·la «Nada» va ser un èxit de crítica i de públic que la va catapultar molt jove a la fama literària. Es va casar amb el periodista Manuel Cerezales, de qui es va separar el 1970.
La seva producció literària no va ser especialment nombrosa, però sempre va obtenir una gran acollida. El 1952 publica «La isla y los demonios»; el 1955, «La mujer nueva». Aquestes obres, conjuntament amb l’anterior, constitueixen de fet una trilogia entorn de l’angoixa existencial d’una dona, amb un final marcat per l’existencialisme cristià.
Va ser convidada a visitar els Estats Units el 1965, fet que donaria lloc, més endavant, a la publicació de «Mi primer viaje a USA» (1985). Mentrestant, la seva obra continuaria amb «La insolación» (1973), que també seria el primer volum d’una trilogia («Tres pasos fuera de tiempo») que no arribaria a concloure, ja que només va donar a conèixer el segon volum, «Al volver la esquina», el mateix any de la seva mort, el febrer de 2004, a la localitat madrilenya de Majadahonda.
Miguel Delibes
Miguel Delibes Setién (Valladolid, 1920-2010). Curiosament, aquest gran novel·lista espanyol, que durant la guerra es va enrolar com a voluntari a la marina de l’exèrcit sublevat i va prestar servei al creuer Canarias, va estudiar comerç (Intendència Mercantil a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Bilbao); va ser dibuixant de caricatures, columnista i director del diari El Norte de Castilla. El 1943 va obtenir la càtedra de Dret Mercantil a l’Escola de Comerç de Valladolid.
El 1946 va contreure matrimoni amb Ángeles de Castro, que es convertiria en una de les seves principals fonts d’inspiració literària. Va ser un gran coneixedor de la fauna i la flora del seu entorn geogràfic i un apassionat de la caça i del món rural, el rerefons del qual caracteritza moltes de les seves obres que, amb una gran acceptació i èxit, han estat adaptades al teatre o portades al cinema, i han estat premiades en certàmens com el Festival de Canes.
El seu reconeixement va ser especialment notable: Premi Nadal (1948), Premi Nacional de Narrativa (1955), Príncep d’Astúries (1982), Ciutat de Barcelona (1988), Miguel de Cervantes (1993)… alhora que va ser nomenat doctor honoris causa per diferents universitats (Valladolid, Complutense, Alcalá de Henares, Navarra, Salamanca…). Va ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola des de 1975.
La seva aportació comprèn la novel·la, els relats, llibres de viatges i de caça, assaigs i articles. De la seva llarga i excel·lent producció destaquen, com a obres notables, juntament amb l’esmentada «La sombra del ciprés es alargada», «El camino» (1950), «Diario de un cazador» (1955), «Cinco horas con Mario» (1966), «El disputado voto del señor Cayo» (1978), «Los santos inocentes» (1981), «Madera de héroe» (1987), «El hereje» (1998)…
A l'exili interior, la novel·la se situa entre les aportacions més característiques, en iniciar la seva carrera literària Camilo José Cela, Carmen Laforet i Miguel Delibes. Share on X
