La ciutat d’Igualada presenta una situació extremament preocupant, però no tant per la xifra de contagis com per l’elevada letalitat. Aquella població i la part de la Conca d’Òdena registren una elevada xifra de morts: 63,1 per 100.000 habitants, molt més alta que Madrid (27,9) i la Llombardia (41,6). Per a Catalunya la xifra és de 6,9, més de nou vegades inferior.
Quan es va decretar el confinament d’aquest territori, abans de l’estat d’alerta, el 13 de març, hi havia 67 casos i només 3 morts. El dia 23 els casos havien crescut fins 292 i els morts s’havien multiplicat més de per 10, arribant als 36. Els pics de mortalitat es van registrar els dies 15, amb 4 morts, el 16 amb 5, i sobretot el dia 19 amb 9 morts en un sol dia, tot i que el següent no es va produir cap baixa. Després, durant 3 dies successius, el 21, 22 i 23 de març, van morir cada dia 4 persones.
És aquesta elevada letalitat la que ha de preocupar a la Generalitat, la qual hauria de moure a esforços, perquè significa una fallada generalitzada en el sistema sanitari, que en el cas d’Igualada descansa sobre l’hospital que al seu torn va ser focus inicial de la pandèmia.
A la llum d’aquestes xifres es pot observar que la declaració de confinament específic per al territori, sense abans haver adoptat un reforç important de la capacitat i recursos sanitaris, va ser un error de principiant, perquè l’únic que va aconseguir és tancar als ciutadans d’aquella població i comarca en un entorn amb recursos sanitaris clarament deficients. Sense reforçar el material de protecció personal, augmentar el nombre de metges i infermeres, dotar-los dels especialistes adequats i reforçar la capacitat en UCI i sobretot en respiradors, el confinament s’acostava molt a una trampa mortal. Després, a la vista de les xifres, la Conselleria de Salut, tardanament, ha intentat pal·liar la situació, però bona part del mal ja estava fet. La tràgica lliçó és clara: no es pot confinar una petita porció de territori si abans no s’adopten les mesures per proporcionar-los els recursos necessaris, cosa que no sempre és fàcil.
La proposta posterior del govern de la Generalitat d’endurir el confinament, prohibint tota activitat no estrictament necessària, i que la presidència del govern espanyol no ha permès, potser contribuiria a reduir una mica els contagis, però no aborda el problema de fons de la letalitat. Una xifra que multiplica per 10 la mitjana de Catalunya i que dobla la de Madrid, té una raó d’especificitat pròpia que ha de ser per aquesta mateixa lògica específicament atacada.
Sens dubte la mortalitat tan elevada té un reflex en el dany que el coronavirus ha d’haver causat en la població de més edat. Perquè fins ara, totes les comparacions de diferència d’aquest tràgic ràtio es troben en aquest factor. En la mesura que s’aconsegueix preservar-se a la població major de 60 anys, la mortalitat es redueix. L’exemple més espectacular el trobem en un país proper, com és Alemanya. El problema de conèixer aquesta dimensió essencial per a un diagnòstic encertat és que la Generalitat no ofereix per a Igualada, ni en realitat per al conjunt de Catalunya, una estadística digna d’aquest nom. No sabem com es distribueix per edats i per sexe, ni quantes persones estan ingressades a la UCI, ni com han crescut els contagiats cada dia, ni els que es donen d’alta.
El Departament de Salut es limita a publicar una breu nota on hi ha un apunt amb xifres del dia, però això no és ni de lluny un registre estadístic que implica una acomodació i tractament de les dades, així com la seva depuració. Aquesta és una altra de les grans deixadeses del govern de Catalunya.
Resulta difícil d’entendre que un país que disposa d’un sistema estadístic propi, l’IDESCAT, no sigui capaç d’oferir unes bones estadístiques, com sí que fa el govern basc, d’una cosa tan greu com aquesta pandèmia. No, no és una raó tècnica el que ho impedeix, sinó o bé una greu omissió, o bé la voluntat política de no ser transparents.
UNEIX-TE A LA CAMPANYA DE SOLIDARITAT AMB IGUALADA
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
