govern alemany

Decisions conflictives del govern alemany davant la invasió russa

En primer lloc, el pas fet per l’actual govern alemany per «remilitaritzar» la política exterior alemanya no és pas una sorpresa. Hi ha a Alemanya des de fa més de dues dècades una intensa i de vegades agra discussió sobre el paper militar que hauria d’exercir el país a nivell internacional. A favor d’una militarització s’ha arguit que Alemanya és un gegant per la seva economia i un nan per la seva política exterior i que un poder militar més gran canviaria aquesta situació (en aquest context se situa l’aspiració alemanya a tenir un lloc permanent amb dret a veto al Consell de Seguretat de les Nacions Unides). El primer pas en aquest sentit es va fer fa més de 20 anys, amb l’enviament de tropes a l’Afganistan, perquè «la seguretat d’Alemanya es defensa a l’Hindu Kush», com afirmava el govern de Schröder i Fischer en aquell temps.

la militarització de la política alemanya no representa un major poder de la Unió Europea, sinó tot al contrari

En segon lloc, la militarització de la política alemanya no representa un poder més gran de la Unió Europea, sinó tot el contrari. Al conflicte d’Ucraïna Europa està actuant contra els seus propis interessos i seguint les instruccions de Washington, igual que en el cas esmentat de l’Afganistan i en l’ampliació de l’OTAN cap a l’est. La política exterior alemanya, que s’havia emancipat una mica de la nord-americana durant el mandat de Donald Trump, torna a la seva posició tradicional: la subordinació a Washington. Fins i tot la militarització i les grans inversions en les forces armades anunciades pel canceller Scholz responen a la pressió nord-americana de rearmament a Europa per alleujar els EUA, que volen concentrar la seva força militar a l’extrem orient davant de la Xina. A mitjà termini, per als EUA el centre de gravetat es desplaça al Pacífic i Europa es converteix en un teatre secundari del que s’han d’ocupar els europeus, però això sí, dins d’una OTAN acaudillada per Washington.

En tercer lloc, si hi ha alguna cosa que s’ignori a Alemanya, a tota la Unió Europea i als EUA és la geopolítica més elemental. Exemples clars i recents són la guerra de l’Afganistan, l’expansió de l’OTAN cap a l’est (més hauria valgut escoltar Henry Kissinger i la delirant enemistat amb la veïna Rússia. Des d’un punt de vista geopolític és difícil cometre més errors.

El tancament del gasoducte Nord Stream 2 és un altre exemple palès de desastre geopolític i de subordinació a Washington. El projecte va costar 11.000.000.000 d’euros i ja s’ha acabat, però no entrarà en funcionament. Ja hi ha empreses, com ara BASF, que consideren demanar indemnitzacions a l’estat alemany. La fi del gasoducte era proporcionar gas directament des de Rússia a Alemanya a baix cost i sense interferències de països aliens a la Unió Europea, com és el cas dels gasoductes que passen per Ucraïna, país que per exemple el 2009 va bloquejar el subministrament a Europa.

Els EUA es van oposar des del principi a Nord Stream 2. La guerra a Ucraïna ha estat el pretext per forçar la cancel·lació del projecte. En canvi, el govern alemany comprarà gas a Katar i molt probablement als EUA Aquest gas liquat haurà de ser transportat en vaixells a preu altíssim, amb riscos de seguretat notables i amb alt cost mediambiental. En comparació amb Nord Stream 2 les importacions de Katar són, des del punt de vista geopolític, un disbarat immens.

Els vaixells que transportin el gas hauran de passar primer per l’estret d’Ormuz, zona de conflicte «calent», vulnerable a un atac iranià i l’obertura del qual al trànsit depèn del poder naval nord-americà. Després han de travessar l’estret de Bab el Mandeb: en una riba hi ha el Iemen, en guerra, a l’altra Djibouti, miniestat emparetat entre Eritrea i Somàlia, països en guerra crònica. A Djibouti, per mantenir la seguretat de l’estret davant dels pirates i els conflictes locals, tenen bases militars França, Itàlia, els EUA, la Xina, Alemanya i el Japó, i aviat també l’Aràbia Saudita. Uns milers de quilòmetres més al nord les naus hauran de travessar el canal de Suez, a menys de 200 km. de la franja de Gaza. Després de navegar davant de les costes líbies, entre d’altres, arribaran a Gibraltar i sortiran a les aigües atlàntiques, menys conflictives però molt més mogudes, per arribar a algun port del Mar del Nord com Bremen o Hamburg.

El gener passat el cap de l’armada alemanya, vicealmirall Schönbach, va fer unes declaracions en què afirmava:

1. Que caldria reconèixer el fet que Crimea no tornarà a ser part d’Ucraïna.
2. Que aquest país no compleix els requisits per entrar a l’OTAN.
3. Que per fer front a la Xina, Europa necessita Rússia i que ell personalment, com a catòlic, s’inclina per una aliança amb un país cristià com Rússia.

Des del punt de vista geopolític, que també inclou factors històrics, culturals i econòmics, la seva reflexió era del tot correcta. Però li va costar el lloc.

Més que una tornada a la geopolítica, caldria parlar d’un analfabetisme geopolític que no cessa.

Més que una tornada a la geopolítica, caldria parlar d’un analfabetisme geopolític que no cessa. En vista de la seva actuació i del que revelen les seves declaracions, és molt difícil imaginar que la ministra d’assumptes exteriors, Sra. Baerbock (que per coneixements i aptituds sembla haver guanyat el seu lloc en alguna rifa), hagi sentit alguna vegada parlar de Haushofer …

De cap manera convé deixar-se enganyar pels discursos per a la galeria i el teatre parlamentari, per rimbombants que siguin.

Per als EUA el centre de gravetat es desplaça al Pacífic i Europa es converteix en un teatre secundari del que s'han d'ocupar els europeus, però això sí, dins d'una OTAN acaudillada per Washington Click To Tweet
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.