Zeitwende Alemanya

La invasió russa d’Ucraïna provoca un “ZEITWENDE” (canvi d’època) a Alemanya

L’historiador britànic, Arnold Toynbee, explica  a la seva obra mestra  en dotze volums A Study of History, (Estudio de la Historia, Emece,1955)  l’evolució de les diferents civilitzacions que ha conegut la humanitat.  A diferència de l’alemany Oswald Spengler, autor de  “La  decadència d’Occident”, Toynbee no representa una visió determinista sinó gradual de la història. Pensa que l’evolució depèn essencialment del bon o mal funcionament d’un mecanisme  que ell anomena “estímul i resposta“.

A parer seu, el factor evolutiu de les civilitzacions -gènesi, creixement, maduresa, desintegració- sempre és un repte o un desafiament. Si se supera, hi ha progrés  i, si no se supera, la civilització sucumbeix o s’atura. Les solucions són  aportades per “minories creatives“ i aplicades a les masses. Si les minories degeneren, arriba la crisi i la desintegració.  Toynbee ha escrit una veritable Filosofia de la Història, és a dir, una visió sistemàtica i unificadora de la història de la humanitat. A la seva obra monumental  es pot llegir  que “les civilitzacions  creixen gràcies a un élan (impuls, ímpetu) que les porta a la incitació, a través d’una resposta, a una nova incitació; i de la diferenciació, a través d’una integració,  a una nova diferenciació; és una combinació successiva  d’élan i mimesi (imitació), que és indispensable per a aconseguir el camí del progrés“.

En alemany existeix un nombre important de paraules compostes  que porten Wende al final, i per això pot semblar un concepte modest. No obstant i això, Wende -punt d’inflexió,  travessa del Rubicó,  canvi  radical, revolució-  és una cosa gran, rellevant. Es produeix quan es descarten creences  profundament arrelades. Quan el comunisme es va esfondrar, die Wende  va fer que la reunificació fos inevitable, esborrant l’assumpció  que una Alemanya dividida entre Oest i Est havia de durar per sempre.

Angela Merkel, impressionada pel desastre nuclear japonès  de Fukushima,  va endegar fa deu anys  la Energiewende,  prenent la decisió radical de tancar totes les centrals nuclears alemanyes a terme. L’energia nuclear havia de ser substituïda per energies renovables, però també per carbó i, sobretot, per més gas provinent de Rússia. Va ser una decisió precipitada. Avui és un dels  heretatges controvertits d’aquella gran cancellera que va estar setze anys al poder. Els fabricants de cotxes parlen de Verkehrswende o revolució del transport, que ha  d’enviar el motor de combustió del centre del seu negoci a la deixalleria. El concepte de Zeitwende és més important que  els  anteriors. Significa un canvi d’època.  I això és el que s’està produint en aquests moments a Alemanya, a conseqüència de la invasió russa d’Ucraïna.

La UE, que és sobretot un projecte de pau i de reconciliació entre vells enemics, ara s’atreveix a utilitzar el llenguatge de la guerra

Europa també està experimentant el seu propi  canvi d’època.  Molt del que abans era moneda corrent en tractar sobre Rússia, ara ha canviat a conseqüència de  la invasió d’Ucraïna,  començada el proppassat 24 de febrer.  La UE, que és sobretot un projecte de pau i de reconciliació entre vells enemics, ara s’atreveix a utilitzar el llenguatge de la guerra. Un continent acostumat a  divisions internes, ara ha recuperat la seva unitat d’acció. La UE ha despertat sobtadament a la geopolítica. Les institucions europees, històricament dedicades a dictàmens i reglaments que signifiquen  llargs procediments burocràtics, de sobte ha sigut capaç de  trobar un camí ràpid per a obtenir  recursos importants i fer arribar, en qüestió de dies, avions de combat a la força aèria d’Ucraïna.

De totes les Wende que ara es veuen a Europa,  l’alemanya és crucial. És quelcom que ningú esperava.  Mentre altres aliats europeus, al començament de la crisi, es feien ressò de la crida nord-americana i adoptaven immediatament sancions contra Rússia, Alemanya va optar  per no reaccionar amb duresa davant d’una Rússia    que li enviava per gasoducte  el cinquanta per cent del  gas consumit al país. Alemanya no abandonava el seu tradicional pacifisme i només estava disposada a enviar cascs a Ucraïna, mentre els aliats occidentals hi enviaven armes.  El canceller Scholz semblava un mer continuador de la política lenta i reflexiva  d’Angela Merkel, encara que fossin  de  partits diferents. Ella havia estat sempre partidària de retardar les decisions tant com fora possible.  Però, sobtadament, les coses  han canviat.

Tot va començar el 27 de febrer, quan a la sessió del Bundesrat, el parlament alemany,  pràcticament tots els diputats dempeus varen aplaudir i ovacionar l’Ambaixador ucraïnès. A continuació el canceller Scholz va pronunciar un discurs que farà història.  Estava proposant, ni més ni menys,  un Zeitwende, un canvi d’època, a partir de les mesures que anava desgranant:   Alemanya no posarà en marxa el gasoducte Nord Stream 2 que uneix directament Rússia i Alemanya a través del mar Bàltic. Aprovarà un nou fons de despesa militar per un import de cent mil milions d’euros. Pujarà al dos per cent del PIB la seva despesa en defensa, tal com feia temps li demanava l’OTAN. Enviarà armes immediatament  a Ucraïna. Construirà dos ports per a rebre gas liquat per mar. Es sacrificaran les sacrosantes mesures d´equilibri pressupostari.

“el que Olaf Scholz havia anunciat era el canvi més gran a la política alemanya des de la reunificació“

Tyson Barker, membre del  think tank Consell Alemany de Relacions Exteriors, declarava que “el que Olaf Scholz havia anunciat era el canvi més gran a la política alemanya des de la reunificació“.  En el seu discurs, Scholz reprenia paraules que el president francès, Emmanuel Macron, venia usant des de feia temps:  “Europa necessita urgentment arribar a la seva  autonomia estratègica“.  Scholz reconeixia  que Alemanya no tenia més remei que reciclar el seu llenguatge tradicional de prudència, sota el pes del seu passat nazi,   i acceptar l’exercici del seu rol de líder que necessita la UE.

L’endemà d’aquell discurs, un diari satíric  europeu, tot comentat la gravetat del moment,  recordava un vell acudit. Un francès pregunta a un anglès, a començaments del segle XX, quin podria ser el camí més llarg per evitar que Alemanya arribés a ser el poder dominant a Europa.  Resposta de l’anglès: fer-li perdre abans dues guerres mundials.

A la ciutat de Bonn,  capital de la República Federal d’Alemanya abans de la reunificació, existeix  un museu d’història alemanya  que té la particularitat de començar el relat dels fets històrics a partir de 1945, final de la Segona Guerra Mundial. Les primeres imatges de la mostra són esfereïdores. Ciutats destruïdes  pels bombardeigs, migracions d’alemanys de l’est cap a l’oest per milions, mort i devastació arreu.  Sobre les imatges d’un Berlín destruït en un noranta per cent, un soldat rus diu a un altre:  “mira, des de Berlín es veu el camp  i des del camp no es veu Berlín“.  A partir d’aquella devastació, comença una nova història de recuperació, pas a pas, “sense pressa, però sense pausa“ (lema de Goethe), fins avui, quan el Zeitwende converteix  Alemanya en potència dominant del continent no solament econòmica i demogràfica, sinó també en matèria defensiva. Això sí,  sempre d’acord amb França (que disposa d’armament nuclear i és membre permanent del Consell de Seguretat de Nacions Unides) i dins del marc de  l’OTAN (amb l’omnipresència dels Estats Units).

A la segona meitat dels quaranta i primers anys dels cinquanta, va començar el procés d’integració europea per la via comunitària (Comunitats Europees), que ha desembocat en la UE actual. És un procés que va tenir l’encert de no arraconar Alemanya, lluny dels errors produïts després de la Primera Guerra Mundial que varen generar l’aparició d’una Alemanya revengista sota el poder tirànic de Hitler.  La Comunitat Europea va néixer  fruit de la reconciliació entre vencedors i vençuts, sota   el lema  “mai més guerra entre nosaltres“.  Dins de la UE, Alemanya anirà pujant esglaons: entrada a l’OTAN, miracle econòmic  (Wirtschaftswunder), reunificació, èxit de l’euro, líder exportador mundial, fins al Zeitwende.

El govern actual alemany està format per una  coalició de tres partits: socialdemòcrata, verd i liberal. Malgrat les seves diferències ideològiques, han sabut posar-se d’acord en moments històrics com els actuals. Un dels grans mèrits és que  en el seu document programàtic consta la seva voluntat d’arribar   a la unitat política federal de la Unió Europea.  La UE ha reaccionat a les seves darreres tres grans crisis o  estímuls amb respostes contundents. Per resoldre la crisi de l’euro (2010)  es va fer “tot el que calia”  (Mario Dragui). La pandèmia ha tingut dues grans respostes: el pla de vacunació i el programa de recuperació Next Generation EU, finançat per la primera emissió conjunta europea de bons de la història. La invasió russa d’Ucraïna està generant el naixement de la UE a la geopolítica, i  progressos cap a polítiques comunes en matèria d’immigració, exterior, energia, autonomia estratègica i defensa.  Però encara no està disposada a fer el salt qualitatiu cap a la unió política federal, com proposa Alemanya.

En frase de l’Alt Representant de la UE en afers exteriors i seguretat, Josep Borrell, la guerra de Putin ha donat lloc a l’Europa geopolítica.  Aquest àmbit de les relacions internacionals va néixer precisament a Alemanya a començaments del segle XX.  L’escola alemanya de la geopolítica la va encapçalar Karl Haushofer, militar de carrera i molt interessat per la geografia.  Segons  ell, la clau de la geopolítica és l’espai, són  els mapes. Més tard, Mackinder,  famós geògraf anglès, va desenvolupar la teoria d’una zona central que constituïa una àrea pivot (heartland, en anglès ), i va fer famosa aquesta frase: “Qui domini l’Europa de l’Est, dominarà el heartland o área pivot (Àsia Central), qui domini el pivot governarà l’Illa Mundial (Euràsia i Àfrica) i qui domini l’Illa Mundial governarà el món“.

A la vista de la invasió russa d’Ucraïna, en plena Europa de l’Est, no és gens estrany que la geopolítica hagi tornat al galop a les cancelleries de les grans potències, i de manera especial a Alemanya.

el Zeitwende converteix Alemanya en potència dominant del continent no solament econòmica i demogràfica, sinó també en matèria defensiva Click To Tweet

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

2 comentaris. Leave new

  • Oscar Llaudet Herrera
    15 març, 2022 02:16

    Molt d’acord amb l’autor. Ara més que en els últims 70 anys, Alemanya juga un paper mundialment fonamental. Es una oportunitat per l’UE.
    Gran article.

    Respon
  • Armand Figueras Pla
    15 març, 2022 13:20

    El arma nuclear només la te França i així ha de ser. Quina llàstima que Alemanya, Merkel, hagi desmantelat les centrals nuclears de producció de electricitat. França en té mes de cinquanta i ens la ven, mes del 70 % de la seva producció de electricitat es generada per centrals nuclears. Ara Alemanya torna al carbóni el gas, emisors de CO2 i per tant nefastos. James Lovelock, el gran ecologista que parlava de la Gaia Terra, ja va proclamar fa més de vint anys que la producció d’electricitat pervenergia nuclear, i per tant sense oroduir CO2 , era, es, la manera mes ecologica de produir la ingent quantitat d’electricitat que necessita el mon. Fins que una massiva producció d’electricitat per enrrgies renovables prengui el relleu. Encara no es així i prr tant la energia nuclear es indispensable per fer aquesta transició si no volem accelerar
    el amenaçador canvi climatic. Armand Figueras Pla

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.