Aquesta, diguem-li, campanya d’estiu ha estat una de les pitjors que poden recordar-se pel seu caràcter caïnita i perquè la mentida ha estat utilitzada sense mesura i amb contumàcia.
La prova és que acaba tal com va començar, amb un últim engany del govern. Aquest per boca dels ministres i del propi Sánchez, que han reiterat el desmentiment que existís un compromís amb la UE per aplicar peatges a les autopistes públiques. Ho va negar Sánchez en el seu debat amb Núñez Feijóo i després van venir els ministres en forma d’allau reiterant-ho.
El penúltim dia de campanya i en una entrevista amb Ferreras a La Sexta, preguntat sobre aquesta qüestió el president del govern es va complaure en l’argumentació de la negativa.
El problema greu és que quasi simultàniament la comissària responsable de la UE manifestava en una roda de premsa que existia el compromís per part d’Espanya del pagament per ús de les autopistes per poder rebre la cinquena entrega dels fons i que aquesta mesura s’aplicava des del 2024. El xoc de versions era massa brutal per no saltar a les primeres pàgines i deixar malparat a Sánchez l’últim dia en que es pot fer campanya.
Amb puritat no era una novetat. Vicente Vallés, en el seu informatiu d’A3, ha mostrat en dues ocasions els diferents textos oficials i els paràgrafs concrets que assenyalaven precisament aquest compromís per part espanyola, però aquesta evidència no ha servit perquè ningú del govern rectifiqués, i encara mantenien que aquesta obligació no existia. Tot plegat és molt gruixut.
Una altra novetat de final de campanya és que Sánchez finalment no va resistir la temptació de citar l’eterna fotografia, perquè és dels anys 90, de Núñez Feijóo amb un narco, malgrat que aleshores aquest personatge no tenia cap qüestió amb la justícia. Fins al moment aquesta feina havia quedat en mans de Yolanda Díaz. No s’entén massa la insistència en aquest argument que es remunta a tres dècades enrere perquè ha estat reiteradament empleat en les quatre campanyes gallegues que ha fet Núñez Feijóo sense cap mena de resultat negatiu per a ell. Però en fi, la campanya socialista no es caracteritza precisament pels seus encerts estratègics, sinó en la que es va produir per a les municipals i autonòmiques.
La campanya va marcar un punt d’inflexió en el debat entre Sánchez i el candidat del PP. No sabrem mai l’abast real, però el que és cert és que des d’aleshores la imatge de Núñez Feijóo com a president va créixer i la insolvència de Sánchez també ho va fer. Després es va produir el debat a quatre, que va ser a 3 per incompareixença del PP, que es va negar a acceptar el format i que proposava un altre debat amb la presència dels altres partits que han format part de la coalició parlamentària i que tenen pes al Congrés. És el cas d’ERC que té 13 escons. Curiosament, aquests socis menors no han reclamat aquest format que els donaria protagonisme. La discussió no era pel format estrictament, sinó perquè aquest ja definia un determinat relat polític. En el debat a quatre es visualitzaven dos models de govern contraposats. En el debat a sis o a set el que s’explicava a ulls de la gent era la múltiple i a vegades contradictòria aliança que Sánchez necessitaria per governar.
També va haver-hi un debat a Catalunya, aquest sí que amb tots els contendents amb representació parlamentària de la circumscripció de Barcelona. Va ser un gran guirigall i no va servir per mostrar que aquí hi havia més qualitat política, sino més aviat va alimentar la tesi contrària.
El que és evident és que no ha servit per mostrar respostes convincents a les grans necessitats del país. Des de la productivitat a l’habitatge passant per la immigració, la crisi educativa i tants altres aspectes. En tot cas va posar en relleu el poc interès que tenen en situar en primer pla de l’agenda dues qüestions bàsiques i estretament relacionades: la crisi fulminant de natalitat que pateix Espanya i la manca d’ajuts a la família i a la natalitat amb una diferència escandalosa amb la UE quasi en una proporció de 2 a 1.
ERC ha intentat recuperar posicions després de la desfeta electoral de maig, plantant la bandera de repetir un referèndum no autoritzat. Teresa Jordà, la nova veu a Madrid, no s’ha estat de declarar que “havent suprimit el delicte de sedició ens dona bones condicions per a quan ho tornem a fer”.
Naturalment, aquest tipus d’argumentació tendeix a afavorir el PP que és precisament el que diuen que no volen des de les files d’ERC. Bildu també ha jugat la mateixa carta pujant el llistó del dret a decidir.
Amb aquests plantejaments s’explica que el debat final de TVE no pogués comptar amb aquest soci de Sánchez perquè li haurien complicat enormement el seu discurs electoral malgrat la seva vinculació societària.
Loading ...
