extrema dreta extrema esquerra França

L’extrema dreta és un perill, però l’extrema esquerra no? El cas de França

Durant tota la campanya electoral francesa els mitjans no s’han cansat de dir-nos i repetir-nos els perills que suposaven les candidatures de Marine Le Pen i, encara més, Eric Zemmour, catalogades des del bon començament com d’extrema dreta.

A França hi hauria una extrema dreta que proposa un programa polític molt perillós i que a més guanya votants amb cada elecció. Estranyament, el mateix no succeeix amb l’extrema esquerra, a pesar de tenir idees tant o més extremistes i de guanyar també vots amb cada nova elecció.

El cas de Jean-Luc Mélenchon és un exemple immillorable d’aquest fenomen.

Ja d’entrada, sorprèn que un candidat que ni tan sols arribà a la segona volta de les eleccions presidencials estigui tenint més pes mediàtic al país veí que Marine Le Pen, a pesar que aquesta rebé el 41% dels vots en la segona volta. Es com si es preferís Mélenchon a Le Pen com a opositor a Emmanuel Macron.

A poques setmanes de les eleccions que fixaran la composició del poder legislatiu francès, Mélenchon ha aconseguit presentar-se com a candidat a primer ministre (càrrec que a França escull el parlament, a diferència del de president, elegit per sufragi universal directe), malgrat que estadísticament té ben poques possibilitats d’aspirar a aquesta funció.

El que ens ocupa aquí no són les enquestes sinó l’aura “d’opositor preferit” de la qual Mélenchon gaudeix, a pesar de defensar idees que sovint sobrepassen en radicalitat les de Marine Le Pen. Vegem-ne alguns exemples.

D’entrada, Mélenchon gaudeix del luxe de decidir com els mitjans poden parlar d’ell i com no. Després que declarés que la seva candidatura no era d’extrema esquerra, sinó “simplement d’esquerres”, relata el cap de la secció d’opinió de Le Figaro, Guillaume Perrault, la major part dels mitjans s’han acomodat ràpidament a la seva preferència.

Curiosament, de res han servit els constants esforços de Le Pen i Zemmour per desfer-se del pesat qualificatiu “extrema dreta” amb el qual se’ls segueix associant.

Entrant en matèria de programes electorals, Mélenchon és un candidat acceptable a pesar de que proposa la virtual sovietització de l’economia francesa per un mòdic dèficit anual del 10,7% (que es compensaria suposadament amb “impostos als rics”).

Mélenchon proposa també desobeir els tractats europeus i sortir de la Unió Europea si aquesta no s’avé a renegociar-los, una posició molt més radical que la de Marine Le Pen en la matèria però que li han valgut molt poques crítiques.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

El seu programa també conté mesures matusserament populistes com la de rebaixar l’edat de jubilació als 60 anys, a pesar de que tots els indicadors econòmics i demogràfics apunten en direcció oposada.

En matèria de immigració, l’aposta de Mélenchon és coneguda: “creolitzar” la societat francesa i fer que els francesos “blancs” es fonguin en una demografia multicultural (cosa inversemblant tenint en compte l’escàs nombre de matrimonis “mixtes”).

Es per això que proposa facilitar la immigració, i prediu una entrada massiva de milions de immigrants que, segons ell, el canvi climàtic farà inevitable, i que per tant caldrà acollir. Amb quins recursos, financers i morals, és un misteri.

Al costat de Mélenchon, les propostes de Le Pen i Zemmour per limitar la immigració semblen pròpies d’un tecnòcrata de Brussel·les.

Mélenchon també proposa legalitzar la marihuana (una obsessió dels progressistes actuals, des del primer ministre canadenc Justin Trudeau fins a les esquerres espanyoles) malgrat que s’han demostrat àmpliament els seus efectes negatius en la salut.

En definitiva, queda clar que la majoria de mitjans no utilitza la mateixa balança per mesurar l’extrema dreta i l’extrema esquerra. De fet, en surten una d’extraordinàriament sensible pel primer cas i una altra de molt poc pel segon.

O dit d’una altra forma, les idees conservadores en àmbits com la religió catòlica, la immigració, l’avortament o la identitat nacional, per més de sentit comú que siguin, són en el millor dels casos sospitoses.

Només cal veure com els mitjans han abordat el cas del Tribunal Suprem dels Estats Units i l’avortament, la hipocresia en matèria de religió del president de la Generalitat de Catalunya, o l’escassíssima cobertura mediàtica de les recents revoltes a Suècia per donar-se’n compte.

Algú que gosi dir que l’avortament no és un dret fonamental o que a Europa hi ha massa immigrants que no s’integren és sistemàticament titllat d’ultracatòlic, de supremacista o directament de feixista.

En canvi, les idees progressistes sobre aquests mateixos temes, per més extremistes que siguin, no estan subjectes a cap mena desqualificació.

Aquesta escandalosa dobla vara de mesura que s’estén sense parar en les nostres societats occidentals constitueix un perill per a l’estat de dret i per a la democràcia.

Condiciona i constreny cada cop més el debat públic a la visió progressista dominant, basada en el marxisme cultural i canalitzada a través del progressisme “woke” i del multiculturalisme. Exclou una part creixent dels electors, que es veuen relegats a la categoria de persona non grata. I contribueix a la radicalització davant la creixent manca de inclusivitat de les institucions públiques.

El que ens ocupa aquí no són les enquestes sinó l'aura d'opositor preferit de la qual Mélenchon gaudeix, a pesar de defensar idees que sovint sobrepassen en radicalitat les de Marine Le Pen Click To Tweet

Aguantarà el govern de Sánchez fins al final del seu mandat?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú