Macron

Macron guanya, però la descomposició de França l’amenaça d’esfondrament

Emmanuel Macron s’imposà amb claredat a les urnes davant Marine Le Pen el passat diumenge, validant així un segon mandat de 5 anys més al capdavant de la presidència francesa.

No obstant, Marine Le Pen ha obtingut el seu millor resultat de la historia amb més del 41% dels vots. El “front republicà” de rigor contra els lepenistes ha tornat a funcionar, però cada cop ho fa amb un marge més reduït.

El “front republicà” de rigor contra els lepenistes ha tornat a funcionar, però cada cop ho fa amb un marge més reduït

Aquest fet, juntament amb una abstenció també en màxims històrics, fa que els propers cinc anys es presentin d’una dificultat extraordinària per a Macron.

De fet, malgrat el triomfalisme que el caracteritza, Macron ha estat reelegit amb una victòria pírrica.

La seva presidència ha exacerbat les tensions existents, satisfent només els qui temen avant tot per la fi del status quo.

Als barris acomodats de París, diumenge hi dominava un ambient de vot de classe – de classe dominant. La França de Macron és la dels jubilats (recollí quasi bé el 40% dels seus vots en la primera volta), però també la dels privilegiats que  miren amb menyspreu els lepenistes. I és que estadísticament, els votants de Macron són els directius, mentre que els de Le Pen són els obrers.

Als barris acomodats de París, diumenge hi dominava un ambient de classe – de classe dominant

A la dreta de Macron, Le Pen es manté dempeus (atenció, dreta només en sentit cultural, ja que econòmicament Le Pen és d’esquerres). Encara més a la dreta (i aquest cop sí que econòmica i culturalment parlant), el partit Reconquesta d’Eric Zemmour no es dóna per vençut.

L’electorat de Zemmour va votar ahir massivament per Le Pen. També ho feu un 25% del de Valérie Pécresse. Molts d’aquests votaren a un Le Pen per primer cop, trencant el front republicà en una part no menyspreable de la burgesia i de les elits intel·lectuals franceses.

Es tractà majoritàriament de votants acomodats que escapen a Macron perquè veuen amb consternació la seva inacció davant els problemes profunds del país, començant per la immigració però estenent-se als costos del sistema social francès, a la pèrdua de competitivitat de la seva economia i a la guerra cultural que mena el progressisme woke.

Malgrat la caricaturització i diabolització que en fan sistemàticament els mitjans, el ideari d’aquest electorat conservador va molt més enllà del rebuig a la immigració, constituint innegablement el projecte de govern més ben articulat com alternativa a Macron.

Juntament amb els lepenistes, els seguidors de Zemmour constitueixen el que es comença a anomenar “la dreta nacional“.

A l’esquerra de Macron, la progressia d’inspiració marxista (tant econòmica com culturalment parlant) sembla haver trobat el seu líder en la figura de Jean-Luc Mélenchon. Aquesta “tercera França” es va ahir abstenir massivament. De fet, només un 40% dels votants de Mélenchon a la primera volta feren cas a la crida del seu líder a votar contra Le Pen a la segona.

L’eslògan “Ni Macron ni Le Pen, però sobretot No a Le Pen” no va acabar de funcionar ja que per a un nombre creixent de votants d’esquerres, Macron ha resultat tan nefast com Le Pen. Això s’ha demostrat entre els electors d’origen no europeu de Mélenchon, i en particular els de confessió o cultura musulmana.

Així ho corrobora el fet que fou en les circumscripcions amb major percentatge d’aquests darrers votants (i allí on Mélenchon va arrasar en la primera volta), com Seine-Saint-Denis en la banlieu de París, on l’abstenció a la segona volta fou més elevada.

Macron, Le Pen i Mélenchon representen tres Frances irreconciliables més vives que mai, i que es miren amb un recel que no para de créixer.

El panorama que es presenta per a Macron és encara més complicat que el de 2017. Malgrat l‘acumulació de crisis, Macron governarà gràcies a uns resultats electorals que suposen una degradació de la seva victòria de 2017, ja poc representativa del país en el seu conjunt.

La falsa incògnita de les eleccions legislatives

La propera i darrera cita que fixarà el govern francès fins al 2027 són les eleccions legislatives de juny. En el sistema electoral francès, en aquestes eleccions qui s’endú cada escó és el candidat més votat de la circumscripció.

En l’actual context, la fragmentació de l’oposició afavorirà de nou a Macron. Però el sistema també somriurà a Mélenchon, ja que a diferència de Le Pen, el seu electorat es troba geogràficament molt concentrat. Aquests dos factors plegats conduiran cap a una aberració democràtica: en un país que es declara més que mai de dretes, els progressistes seran probablement hegemònics en les institucions polítiques.

En un país que es declara més que mai de dretes, els progressistes seran probablement hegemònics en les institucions polítiques

Més que no pas contribuir a la legitimitat del president, les legislatives corren el risc de generar encara més la frustració i, potser, les flames d’una nova revolta.

La gran força política central i vertebradora que reivindica Macron no és més que una façana que s’aguanta cada cop més difícilment gràcies a la desvinculació de la societat francesa i a les regles electorals presidencialistes de Charles de Gaulle.

No sembla estrafolari pensar que el sistema polític francès de la Cinquena República es podria enfonsar definitivament abans de la fi d’aquest segon mandat d’Emmanuel Macron.

Mantindrà Aragonès el seu ultimàtum a Sánchez o bé votarà a favor seu a la primera ocasió que tingui?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.