La zona euro està novament atrapada en la recessió. Comparat amb l’exercici econòmic dels altres continents, es tracta d’un fenomen anormal, que hauria de preocupar, i molt, als nostres dirigents.
En concret, el PIB europeu va retrocedir un 0,6% respecte als tres últims mesos de 2020, durant els quals ja havia perdut 0,7 punts percentuals en comparació al trimestre anterior.
Les xifres són particularment dolentes comparades amb les de les altres dues principals economies del món: Estats Units va créixer un 1,6% el primer trimestre del 2021, i la Xina ho va fer en un 0,6.
Almenys una part d’aquesta diferència es pot explicar per les mesures restrictives imposades pels governs europeus per fer front a la tercera onada de la pandèmia.
Però, amb una mirada més profunda, Europa està mostrant signes d’una fatiga que no pot explicar-se només per la pandèmia de Covid-19 .
En primer lloc, si les mesures han estat més estrictes (i també caòtiques), és perquè els països europeus segueixen vacunant a un ritme clarament inferior al dels Estats Units o el Regne Unit. Això demostra una flagrant manca de mitjans materials i de capacitats organitzatives.
En segon lloc, la lentitud de la vacunació a Europa s’explica també perquè cap dels països de la Unió Europea ha estat capaç de produir amb èxit la seva pròpia vacuna, deixant-nos a mercè d’aquells que sí que l’han aconseguit. Es tracta d’una derrota flagrant per a la ciència i per a la indústria europees.
En tercer lloc, cal considerar que la vacunació massiva no és l’única estratègia possible per acabar amb l’epidèmia. Xina i altres molts països asiàtics han reduït virtualment a zero els seus contagis imposant mesures estrictes i fent que els seus ciutadans les respectin. A Europa aquest model s’ha demostrat impossible.
Si la societat europea respon amb tal flaquesa davant un virus tan poc mortífer, com ho farà davant d’una crisi realment greu, com una guerra?
És clar que les cultures i els valors asiàtics i europeus difereixen, però la falta de disciplina i de constància que, tant governs com ciutadans europeus han demostrat, ens ha deixat en evidència. Si la societat europea respon amb tal flaquesa davant un virus tan poc mortífer, com ho farà davant d’una crisi realment greu, com una guerra?
En el camp estrictament econòmic, és cert que les previsions per al futur a mig termini són més optimistes. El Banc Central Europeu preveu que a finals d’any el PIB de l’eurozona hagi augmentat un 4%, i que l’economia recuperi el seu nivell previ a la pandèmia l’any que ve.
Això no obstant, és de nou la comparació amb les altres potències el que hauria de preocupar. Estats Units recuperarà d’aquí a poques setmanes el PIB que tenia al començament de 2020, i la Xina ja ho ha fet.
El retard europeu serà molt difícil de recuperar. Més encara si es té en compte que les empreses europees despunten cada vegada menys en els vectors clau de creixement, com l’electrificació automòbil, les tecnologies vinculades a l’hidrogen, els superconductors, l’electrònica, la tecnologia espacial o la intel·ligència artificial.
El panorama és encara més preocupant si mirem més enllà de l’economia. Europa ha demostrat que no sap, o no pot, gestionar de forma comuna els seus problemes interns més enllà del mercat únic.
Tant Brussel·les com les capitals europees són incapaços de prendre decisions d’abast estratègic. Semblen haver oblidat com gestionar res que vagi més enllà de la quotidianitat.
Brussel·les, i cadascun dels seus estats membre, semblen esgotats i incapaços d’afrontar la tan necessària reconstrucció econòmica i política
En aquest sentit, el fiasco de la Comissió Europea a l’hora d’organitzar la compra de les vacunes va ser molt revelador. També ho és la seva total incapacitat per harmonitzar una cosa tan bàsica com les restriccions de viatges entre els estats membre.
La manca de concreció del govern espanyol per determinar com usar els fons de recuperació europeus, més enllà de recórrer a tòpics com el “cotxe elèctric” o la “transició ecològica” és igualment sorprenent.
Brussel·les, i cadascun dels seus estats membre, semblen esgotats i incapaços d’afrontar la tan necessària reconstrucció econòmica i política.
Són mals auguris per al futur. En un món post-Covid que s’anuncia més competitiu i violent que mai, es necessitaran noves i majors energies per assegurar la pau i la prosperitat dels europeus. Atenent-nos al que ha passat aquest últim any, Europa no disposa d’elles.
Loading ...
