Recordem-ho. El 26 de maig de 2025, el Govern va anunciar una «refundació» del sistema de protecció a la infància. El decret d’estructura, aprovat el 3 de juny, va convertir la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència —la desacreditada DGAIA— en la Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència, la DGPPIA. S’hi va afegir la paraula «prevenció», es van moure algunes peces i es va presentar el canvi com una transformació profunda. El vell recurs administratiu de canviar el rètol de la porta.
El motiu real eren els escàndols: intervencions de l’Oficina Antifrau, testimonis protegits, pagaments irregulars, places fantasma, contractacions d’emergència i portes giratòries entre responsables de la Generalitat i directius d’entitats gestores. El digital Octuvre ha documentat extensament aquests casos i xifra en 788 milions d’euros els recursos lliurats a aquestes entitats només entre el 2016 i el 2020.
Una part del tercer sector i l’Administració que el finança constitueixen allò que Acemoglu i Robinson anomenen institucions extractives: estructures que obtenen recursos del sistema sense sotmetre’s a una fiscalització equivalent ni respondre pels resultats. És el rentisme burocràtic convertit en política social.
Les dades de l’últim informe de la Sindicatura de Greuges són demolidores. El setembre de 2025 encara hi havia 255 infants tutelats menors de sis anys en centres residencials. El 45,3 % dels infants tutelats —sense comptar els adolescents migrants sols— vivia en centres; el 2016 era el 38 %. Hi havia 10.947 infants i adolescents amb expedient de desemparament o tutela, mentre que el 23,3 % dels desemparaments preventius superava els sis mesos.
Al mateix temps, només 13 milions dels 451,8 milions del pressupost d’infància del Departament de Drets Socials —un miserable 2,9 %— es destinaven a donar suport a les famílies. La prestació per naixement, de 650 euros, només arribava al 59 % dels nounats en risc de pobresa. És una paradoxa reveladora: es regategen els recursos que podrien evitar la separació familiar i després es financen generosament els centres on s’internen els infants.
Quan el finançament d’una entitat depèn del nombre de places ocupades, apareix un incentiu pervers. No cal atribuir mala fe a tots els professionals per entendre-ho: el sistema premia la institucionalització i castiga la prevenció, el suport familiar i la reunificació. Això ajuda a explicar la persistència d’infants menors de sis anys en centres, l’interès per ampliar places i la facilitat històrica amb què la Generalitat ha declarat desemparaments per via administrativa, amb la consegüent suspensió de la potestat parental.
El cas Noelia, que el Govern continua negant-se a revisar, no és una anècdota. És el símbol d’un sistema que prefereix defensar-se a si mateix abans que examinar si s’ha equivocat amb una menor i la seva família.
la CUP reclamava una auditoria «externa, independent i integral» de totes les entitats que haguessin gestionat recursos de la DGAIA durant els darrers quinze anys
La comissió parlamentària d’investigació havia de fer llum sobre tot això. Però les conclusions aprovades han produït un escàndol encara més gran. La proposta de la CUP reclamava una auditoria «externa, independent i integral» de totes les entitats que haguessin gestionat recursos de la DGAIA durant els darrers quinze anys. La proposta figura literalment en el dictamen parlamentari, però va desaparèixer de les conclusions aprovades.
PSC, ERC i Comuns van salvar per la mínima un dictamen que tota la resta de grups va rebutjar. El resultat reconeix problemes estructurals i una dependència extrema de la gestió concertada —només el 5 % de les places residencials són de gestió pública—, però evita la mesura indispensable per saber qui ha cobrat, quant ha cobrat, què ha fet i amb quins resultats. Així va quedar aprovat al Parlament.
Per què el PSC protegeix una gestió la responsabilitat principal de la qual correspon als governs d’ERC? Perquè ERC li va donar la presidència de la Generalitat i li assegura l’estabilitat parlamentària. Culpa tapada a canvi de vots. I els Comuns, tan exigents amb la transparència quan afecta els altres, practiquen una discreció admirable quan l’interessat és el seu soci socialista.
El mapa extractiu va més enllà de la protecció de menors. L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, que segons la seva memòria obté el 94 % dels ingressos de recursos públics i només el 6 % de recursos propis, ha rebut de la Generalitat 1,1 milions d’euros per a un sol any. És un exemple de com el Govern Illa no tan sols conserva estructures heretades, sinó que en fabrica de noves i ideològicament afins.
Catalunya necessita un mapa complet de les entitats subvencionades durant l’última dècada: diners rebuts, serveis prestats, resultats, patrimoni acumulat, directius, sous i connexions polítiques.
L’alternativa és encara més senzilla: pressupost zero per a tot el règim de subvencions, convenis i concerts, i començar de nou separant el gra de la palla. Perquè els diners públics no són del Govern. Són nostres.
PSC, ERC i Comuns reconeixen el desgavell de la DGAIA, però rebutgen l’auditoria independent que podria aclarir-lo. #DGAIA #Transparència Share on X
