El Banc d’Espanya, en el seu últim informe anual, dedica un apartat centrat totalment en els riscos que suposa per a l’economia l’envelliment demogràfic. Segons les seves estimacions “a mitjans d’aquest segle, la despesa sanitària podria augmentar fins al 6,4% i, en serveis de llarga durada, fins al 2,2% del PIB, de manera que, segons la seva opinió,” a més d’assegurar un adequat finançament per a l’augment de la despesa esperat, és imprescindible identificar i desenvolupar bones pràctiques en la gestió hospitalària i ambulatòria”.
A continuació, la institució anticipen “un increment significatiu de la despesa pública en pensions, sanitat i cures de llarga durada” amb una taxa de dependència que passarà del 25% actual a superar el 50% a mitjans del present segle. Un envelliment que planteja reptes addicionals a la política fiscal “que s’han de tenir en compte en el marc de l’estratègia de millora de la qualitat de les finances públiques”.
“Les reformes aprovades el 2011 i el 2013 van incloure alguns elements d’ajust que permetien contrarestar de manera significativa l’efecte de l’envelliment sobre la despesa pública en pensions”, assenyala l’informe. Tot i això, “les últimes mesures aprovades han retardat l’aplicació del factor de sostenibilitat” -que lliga la prestació a l’esperança de vida-“i han reintroduït la revalorització de les pensions amb l’IPC”, diu. Si no es fa res, segons les projeccions que mostra el Banc d’Espanya, la despesa podria disparar fins a set punts de PIB, l’equivalent a tota la recaptació per IRPF. Els desemborsaments per dependència i sanitat també podrien elevar-se.
Al mateix temps el creixement econòmic podria ressentir-se en comptar amb menys persones en edat de treballar i, per tant, una menor força laboral “fins i tot si es mantenen els fluxos d’immigració en uns nivells elevats”. Tot i que es podria fomentar la inversió en tecnologia per substituir la mà d’obra, l’organisme destaca que una població envellida tindria més difícil adaptar i innovar en un context de “canvis tecnològics potencialment disruptius”, de manera que la productivitat també es veuria perjudicada. Per no parlar de la inversió, ja que els fluxos de capitals marxarien “cap a països menys envellits”. En conseqüència, un menor creixement complicaria el finançament del sistema de benestar. I Espanya serà un dels països que el pateixi de manera més acusada, subratlla el document.
Per si no fos suficient problema, el Banc d’Espanya explica que els ingressos tributaris acusarien l’impacte de la demografia: es recaptaria menys per cotitzacions perquè hi ha menys treballadors; per renda, en caure els ingressos per la jubilació, i pels impostos indirectes, en consumir la gent gran més productes amb tipus reduïts. Només podrien tributar més pel capital estalviat, subjecte a uns tipus més baixos. En definitiva, les costures del sistema tributari es tensarien i hauria “una dificultat addicional” per corregir el desfasament dels comptes públics i l’elevat endeutament. Per tots aquests motius, considera que cal fer reformes com més aviat millor, fins i tot si no hi ha un consens absolut entre tots els partits polítics.
Segons l’anàlisi del Banc d’Espanya, de mitjana, el tipus efectiu en l’IRPF no deixa de créixer mentre els contribuents estan en edat de treballar i, en arribar la jubilació, cau: fins als 25 anys és del 2,7%, entre mitjans dels trenta i els quaranta ja se situa en el 7,7% a la vora del retir freguen la cota màxima del 10%. Entre els jubilats, el tipus efectiu es redueix al 7,3% (és a dir, per sota de la pressió fiscal que pateixen els contribuents d’entre 36 i 45 anys).
Si s’analitza la tributació per consum (IVA i impostos especials al tabac, alcohol, combustibles i electricitat), la càrrega més gran recau sobre els més joves. Entre 16 i 25 anys, el tipus mitjà efectiu marca un màxim del 18,6% i no baixa del 17% fins als 55 anys. A partir de llavors, es redueix i entre els majors de 64 anys es queda en el 12,5%. Més enllà de la càrrega impositiva per edats, el gruix de la recaptació es concentra en les franges intermèdies de la població. En el cas de l’impost de la renda, la meitat dels ingressos de l’Agència Tributària s’acumula en els contribuents d’entre 36 i 55 anys. Els menors de 35 anys aporten 11 de cada cent euros i els que han superat l’edat ordinària de jubilació, 18.
L’impacte a futur en la Seguretat Social sembla també evident, si es té en compte que la taxa de dependència creixerà notablement en els anys vinents i, per tant, es reduiran les cohorts de població activa. Segons les últimes estimacions, a Espanya la ràtio entre els majors de 64 anys i la població en edat de treballar (de 16 a 64 anys) passarà de l’actual 25% a més del 50%, en poc més de tres dècades. Els ingressos de la Seguretat Social i d’Hisenda també depenen de la tendència entre les poblacions envellides a pressionar a la baixa la inflació i, de retruc, frenar la pujada dels salaris.
