La frase «Ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor» s’atribueix a Bertrand du Guesclin, que, segons la tradició, va intervenir a favor d’Enric de Trastàmara en el combat mortal amb el seu germà Pere I de Castella, l’any 1369. El seu significat és ben senzill: aparentar neutralitat mentre s’ajuda decisivament una de les parts.
És una expressió que sembla feta a mida per descriure el comportament actual de La Vanguardia davant les eleccions del 29 de novembre.
El diari ha emprès una autèntica croada per fer creure que Pedro Sánchez disposa de possibilitats clares de guanyar. I ho fa amb la varietat d’estils dels seus principals intèrprets: el brutalisme disfressat de precisió científica i sociològica de l’exassessor de la Moncloa Iván Redondo; la finor d’un burgès que maneja amb habilitat l’estilet i el verí, pròpia d’Enric Juliana; o la pretesa objectivitat incontestable de les dades electorals.
Aquest últim és el terreny de Carles Castro, especialista del diari, que diumenge 11 d’octubre publicava l’article «Així arrenca la cursa electoral».
Tres simulacions i dues fantasies
Castro presenta tres escenaris electorals. El primer, construït a partir de la mitjana dels principals sondejos, és perfectament raonable: PP i Vox se situen al voltant dels 200 diputats, amb una majoria absoluta folgada.
Però després comença l’exercici de prestidigitació demoscòpica.
El segon escenari es fonamenta en una estimació pròpia a partir de les dades directes del CIS. Precisament del CIS de setembre, anterior a una successió d’esdeveniments polítics de primera magnitud i a la publicació de nombroses enquestes més recents.
Per què recórrer a aquest material?
La resposta és elemental, Watson: perquè el CIS és l’excepció que ofereix al PSOE una victòria en percentatge de vot.
I no estem parlant d’una discrepància menor. El PollCheck d’Electomanía, que classifica les empreses demoscòpiques segons el seu grau d’encert històric, situa el CIS de Tezanos en un modest 3,5 sobre 10. Una institució estatal que havia gaudit d’un gran prestigi ha acabat oferint estimacions sistemàticament allunyades del conjunt de les altres enquestadores.
Però encara queda la tercera simulació. Aquí, Castro introdueix dos supòsits extraordinaris: que tota l’esquerra alternativa concorri en una única candidatura i que, simultàniament, aparegui un milió d’electors d’esquerres fins ara abstencionistes.
Magnífic! Però per què un milió i no mig milió? O un milió i mig? Perquè és la quantitat que permet construir l’escenari desitjat.
Amb aquesta combinació, PP i Vox baixarien fins als 173-175 diputats i el PSOE es convertiria en la primera força.
Cal reconèixer a Castro que ell mateix adverteix del risc d’entrar en la «demoscòpia-ficció». Però, aleshores, quin sentit té conferir tanta centralitat a una hipòtesi tan excepcional?
Què diuen realment les enquestes?
Hem examinat deu sondejos publicats entre el 8 i el 12 d’octubre: Sociométrica, GESOP, Sigma Dos, GAD3, ElectoPanel, Hamalgama Métrica, Target Point, Invymark, IMOP i 40dB.
Per evitar que les empreses amb pitjor historial distorsionin els resultats, hem calculat tres mitjanes aritmètiques sense ponderació: el conjunt de deu, les set amb PollCheck superior a 5 i les quatre que superen el 7.
Estimació mitjana de vot (%)
| Partit | 10 enquestes | 7 amb PollCheck > 5 | 4 amb PollCheck > 7 |
|---|---|---|---|
| PP | 31,7 | 31,2 | 31,9 |
| PSOE | 26,5 | 26,5 | 26,9 |
| Vox | 18,9 | 18,9 | 18,8 |
| Sumar / Front Ampli | 6,4 | 6,5 | 5,6 |
| Podemos | 2,9 | 2,8 | 2,8 |
| ERC* | 2,1 | 2,2 | 2,0 |
| Junts* | 1,4 | 1,4 | 1,3 |
Elaboració pròpia amb les dades publicades a Electomanía i les fonts originals. Els càlculs de Podemos, ERC i Junts utilitzen únicament els sondejos que en publiquen separadament el percentatge. GESOP identifica el seu espai de Sumar com a Front Ampli.
El resultat no admet gaires jocs de mans. PP i Vox sumen el 50,6% dels vots en el conjunt dels deu sondejos. En les set enquestadores amb PollCheck superior a 5 obtenen el 50,1%. I en les quatre millors, el 50,7%.
Els quatre instituts amb millor valoració són Sociométrica (8,1), 40dB (8,0), ElectoPanel (7,9) i GAD3 (7,7). Cap d’ells situa el PSOE al davant.
El més significatiu és que la conclusió gairebé no varia quan augmentem l’exigència de fiabilitat. També hem contrastat dues enquestes addicionals del 8 d’octubre, DYM i NC Report: incloure-les eleva la mostra a dotze i manté pràcticament intacta la mateixa conclusió.
La prova de Kiko Llaneras
Encara resulta més revelador el treball de Kiko Llaneras i Borja Andrino a El País, un diari al qual difícilment es pot atribuir una croada contra Sánchez.
El seu model electoral, que combina les enquestes segons l’antiguitat i la fiabilitat històrica i executa 20.000 simulacions, situa PP i Vox al voltant dels 200 diputats. Arriben a la majoria absoluta en el 92% dels escenaris.
L’esquerra, sumant PSOE, Sumar, Podemos i altres forces que tradicionalment han donat suport al Govern, ronda els 137 diputats.
I encara més: si les esquerres aconseguissin una remuntada equivalent a la del 2023, recuperant set punts de diferència, PP i Vox conservarien previsiblement uns 186 diputats. Només sota hipòtesis extraordinàries d’unitat electoral i recuperació de vot la majoria de dretes quedaria realment en dubte.
És la diferència entre estudiar què és probable i buscar una combinació que permeti presentar com a probable allò que només és possible.
El problema no són les enquestes, sinó el relat
Pedro Sánchez pot remuntar? Naturalment. Les campanyes existeixen, els electors canvien d’opinió i les enquestes s’equivoquen. Però una cosa és reconèixer la incertesa i una altra convertir l’excepció en expectativa.
Les dades disponibles descriuen un PSOE clarament per darrere del PP, una esquerra alternativa afeblida i fragmentada, i un Vox que s’ha consolidat amb força.
El bloc de dretes se situa al voltant del 50% dels sufragis, mentre que les formacions estatals d’esquerres queden aproximadament quinze punts per sota.
I ni ERC ni Junts, amb els seus modestos percentatges estatals de vot, semblen en condicions de revertir una majoria absoluta de PP i Vox.
La qüestió no és si La Vanguardia té dret a preferir la continuïtat de Sánchez. Evidentment que sí. La qüestió és si aquesta preferència està condicionant la selecció i la presentació dels escenaris que ofereix als lectors.
Perquè, quan les dades són tan persistents i les hipòtesis favorables al Govern necessiten tantes condicions excepcionals, presentar com una possibilitat clara la victòria de Sánchez deixa de ser una lectura equilibrada de les enquestes i s’acosta perillosament a la construcció interessada d’un relat.
Ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor.
El problema no són les enquestes. El problema és quines enquestes es trien, quines hipòtesis es destaquen i quin relat s'hi construeix. #EleccionsGenerals #Enquestes29N Share on X
