economia de la mandra

Els perills de “l’economia de la mandra”

El fenomen començà fa sis o set anys amb Uber, el servei de comanda de vehicles amb xofer.

Ara, el terme “uberització” designa la transformació d’una industria ja existent (en aquell cas, la dels taxis de tota la vida) a través d’un servei de comanda en línia que, gràcies a les dades mòbils, la geolocalització i a vegades també el Bluetooth promet guanyar temps i comoditat per als seus usuaris.

L’última evolució de la uberització consisteix en l’entrega a domicili de compres de supermercat en menys de 15 minuts. A les grans ciutats europees, el metro va ple de cartells d’un conjunt de noves aplicacions fins fa poc desconegudes: Gorillas, Flink, Cajoo, Houra, etc.

Aquests nous actors són rebuts amb els braços oberts a les capitals, on una multitud de professionals (colls blancs essencialment) no semblen tenir temps ni per passar pel supermercat a comprar ous abans de tornar a casa al vespre. Els inversos ja han bolcat centenars de milions d’euros per finançar el creixement dels nous proveïdors de serveis.

Tot plegat, sense que la generació precedent d’aplicacions a domicili, centrada en l’entrega a domicili de menjar preparat, formada per Glovo, Uber East, Deliveroo i companyia, hagi encara validat el seu model de negoci: en efecte, les pèrdues s’acumulen per a la gran majoria d’empreses, sense que això sembli inquietar els inversors que segueixen abocant-hi milions.

La capacitat d’aquestes plataformes de serveis en línia d’induir a canvis de comportament en els seus usuaris hauria de preocupar

No obstant, no són els resultats financers els que haurien de preocupar, sinó la capacitat d’aquestes plataformes de serveis d’induir a canvis de comportament en els seus usuaris. Es tracta de canvis perillosos, que generen dependències o inciten a vicis com la mandra o el narcisisme.

Com els que la pròpia Facebook admet (a nivell intern és clar): una de cada tres usuàries adolescents d’Instagram pateix problemes de salut mental que venen de comparar-se constantment amb les “influencers” que dominen aquesta xarxa.

“Avui en dia l’objectiu és la recerca del mínim esforç possible”, pensa Benjamin Lubszynski, psicoterapeuta, en declaracions al Figaro. “Es vol suprimir l’esforç però s’oblida que la inactivitat és terrible per a la moral, i això és quelcom que es comprova psíquicament cada dia”, prossegueix.

Segons aquest especialista, el perill de la nova economia dels serveis a domicili radica en la promesa de recompenses fàcils d’obtenir sense treball. “L’ésser humà no és capaç de gestionar psicològicament una gratificació sense haver-se esforçat”, assegura Lubszynsk.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

El perill de la nova economia dels serveis a domicili radica en la promesa de recompenses fàcils d’obtenir sense treball

Quan es pregunta als responsables de les aplicacions, tots asseguren que no cerquen induir a la mandra o reduir l’activitat física. El discurs sol ser el mateix: reduir el temps que els clients passen fent activitats considerades poc agradables.

Així, el director general de Flink França, Charles d’Harambure, afirma que un francès passa de mitjana dues hores a la setmana al super. “L’idea és evitar-li una tasca poc apreciada per tal d’obtenir més temps per a fer altres coses”, explica. No obstant, en la pràctica, a què es dedicarà el temps guanyat?

Que les aplicacions fomenten la mandra és una evidència. I la mandra té funestes conseqüències sobre l’ésser humà, perquè li impedeix viure plenament i superar-se. L’incapacita davant les dificultats que la vida sempre li té reservades, i incrementa les possibilitats de depressió.

Sense parlar de la pèrdua econòmica causada per la improductivitat, o, més preocupant encara, per la pèrdua social que prové de la manca de compromís que possibiliti formar una família.

Les xifres corroboren aquestes hipòtesis: segons les dades de la Fundació de França, en deu anys el percentatge de francesos que pateixen de solitud ha passat del 9 al 14%. I no es tracta particularment de persones grans en residències d’avis.

Un altre problema, més prosaic, de la nova generació de serveis de comanda radica en el caos viari que generen en les grans ciutats. Els repartidors a domicili són classificats per un sistema de punts que inclou la seva rapidesa, cosa que evidentment contribueix a que l’exèrcit de riders respecti més aviat poc les regles de circulació.

L’aparició de punts d’espera, on a vegades s’acumulen dotzenes de repartidors i els seus vehicles, genera tensions a les voreres

L’aparició de punts d’espera, on a vegades s’acumulen dotzenes de repartidors i els seus vehicles, genera tensions a les voreres. Sense parlar dels repartidors a motocicleta, que quan es compten per milers contribueixen enormement a la contaminació de ciutats com París (aquests es fan més rars a Barcelona o Madrid).

La multiplicació de cuines fosques (dark kitchens) i ara de supermercats foscos (dark stores), locals que serveixen únicament per a la preparació de comandes a domicili, contribueix encara més a la desertificació dels centres de les ciutats i causa nombroses molèsties als veïns (a diferència dels comerços tradicionals, els establiments foscos poden estar oberts tota la nit).

Altre punt crucial: les condicions de treball dels riders haurien també de preocupar, i molt. Com un article de La Vanguardia publicava, la precarietat de la gran majoria de repartidors és esfereïdora, més tenint en compte que per a molts és la única o la principal font d’ingressos.

A més, a França s’ha detectat que molts repartidors són en realitat immigrants il·legals a qui un resident legalment establert al país subcontracta el seu compte a canvi d’una porció dels ingressos generats. Es tracta d’explotació laboral en tota regla en ple segle XXI a l’Europa dels drets.

Val veritablement la pena l’hora per setmana que ens fan guanyar Glovo, Gorillas i companyia?

En definitiva, són molts els problemes que generen els negocis de serveis a domicili de darrera generació. Val veritablement la pena l’hora per setmana que ens fan guanyar Glovo, Gorillas i companyia?

La capacitat d'aquestes plataformes de serveis en línia d'induir a canvis de comportament en els seus usuaris hauria de preocupar Click To Tweet

Et sembla bé que no es facin públiques, en el futur, les converses de la taula de diàleg?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú