En contra del que diu JxCat –alguna cosa ha de dir- no ha tornat el govern del tripartit. El que sí que hi ha és el pressupost del tripartit, que s’hi assembla, però no és exactament el mateix sinó que respon a una estructura de poder més sofisticada.
Observem-la: aquesta estructura de poder controla avui Espanya, Catalunya, Barcelona. Té una hegemonia que hauríem de retrotreure’ns als períodes gloriosos del socialisme i la majoria absoluta de Felipe González per trobar un equivalent, i encara no seria el mateix perquè la Generalitat estava en mans dels seus adversaris convergents.
Aquest gran poder que es formalitza en una estructura variable, té en cada cas un vèrtex diferent amb Madrid i el nou govern de l’estat, Sánchez i el PSOE. A Catalunya a la Generalitat, Aragonès i ERC. I a Barcelona Colau i els Comuns.
En el cas espanyol la coalició és amb UP amb un suport parlamentari ferri d’ERC.
A Catalunya governen en solitari els republicans que han de cercar de manera continuada aliances amb els seus dos socis, una mica volubles, el PSC i En Comú Podem.
I a Barcelona és on es dona la situació més confusa perquè els socialistes són alhora govern, perquè en formen part, i oposició, donat que Collboni n’ha sortit i es presenta com a alternativa a Colau. ERC, quasi com un convidat de pedra, dona suport extern a Colau en tot allò que és determinant.
Naturalment, aquestes lògiques deixen de funcionar quan s’acosten eleccions i cadascú vol guanyar, però globalment i al llarg dels anys així anem funcionant.
L’amo de tot plegat és qui té més poder; és a dir, el president del govern espanyol que es vanta d’haver liquiditat l’independentisme i que té una autoritat inqüestionable, malgrat que no pugui canviar ni un sol dels ministres d’UP, fins i tot aquells que li ocasionen un dany electoral extraordinari, cas de la ministra Irene Montero.
A Catalunya ERC ens ven el relat oposat a Espanya, el d’assolir la independència amb la col·laboració del PSC. És realment una composició molt rocambolesca, però hi ha molta gent que de bona fe o interessadament ho compra.
Tot plegat, estem davant una teranyina d’interessos, una mena de tripartit global que naturalment no és una bassa d’oli en les seves pugnes internes, però que conflueixen en el punt fonamental, donar-se suport mutualment per no perdre els diferents espais de govern, encara que en el cas dels socialistes esperen que cavalcant sobre ERC i Colau puguin donar-los la puntilla en les pròximes eleccions i passar a governar a Barcelona i la Generalitat.
Mentrestant, a Catalunya tenim un govern no tripartit, sinó del 10% que és la seva representativitat en relació amb el cens electoral.
Un govern que és legal, però no legítim i que es manté per dues raons.
Una de lògica partidista: ja li va bé aquesta feblesa al PSC mentre prepara l’assalt definitiu a la Generalitat.
L’altra de caràcter institucional: Aragonès es manté perquè a la transició es va decidir que, per donar estabilitat als governs, no existís el vot de censura habitual a tots els règims parlamentaris, sinó a una variant molt més exigent, el vot de censura positiu, que exigeix no només fer fora al qui mana i en tot cas anar a eleccions, sinó presentar un candidat alternatiu que pugui guanyar.
Naturalment en aquestes condicions els governs amb minories pírriques es poden mantenir el que calgui. Aquesta característica de la democràcia espanyola, junt amb les llistes tancades i bloquejades, ha construït la partitocràcia que avui ho controla tot i ha marginat el poder del ciutadà exercit mitjançant el seu vot.
S’explica que el PSC a Catalunya es presenta com a partit d’ordre, els substituts de Convergència. S’ha de tenir un criteri molt especial per veure-ho d’aquesta manera.
Com pot ser partit d’ordre el que fa una llei d’ensenyament com l’actualment en vigor, la llei Celaá, que asfixia a l’escola concertada, liquida el dret dels pares i introdueix canvis que aprofundiran més la crisi educativa que fa anys que viu el país.
Com pot ser un partit d’ordre aquell que fa possible que una menor de 16 anys pugui avortar o canviar de sexe sense conformitat dels pares i alhora mantingui la necessitat que li donin permís per anar d’excursió a l’escola?
Com pot ser un partit d’ordre aquell que ha fet una destrossa jurídica tan important com la llei del “sí és sí”.
Com ho poden ser els que en plena pandèmia legislessin l’eutanàsia i el suïcidi assistit i alhora es neguen a millorar els recursos per a les cures pal·liatives i a incrementar la despesa en dependència?
En tot cas el pressupost s’aprovarà i la Generalitat gaudirà de més de 41.000 milions d’euros
Tot això d’ordre no en té res. A no ser que interpretin la vida en funció només de si es fa aquesta infraestructura o s’amplia l’aeroport del Prat. En tot cas el pressupost s’aprovarà i la Generalitat gaudirà de més de 41.000 milions d’euros. Una xifra extraordinàriament alta, que equival a afirmar que cada català gran o petit disposarà en teoria de més de 5.000 euros al llarg d’aquest any.
Sí, ja ho sabem, és despesa sobretot en sanitat, escola, dependència, funcionaris. D’acord. Ara aquesta evidència, no impedeix que cadascú de nosaltres es pregunti sobre si al llarg d’aquest any hom rebrà amb espècies i en diners l’equivalent a més de 5.000 euros; és a dir, més de 20.000 euros per a cada llar de 4 persones.
I es que hauríem de començar a preguntar-nos que fan amb els nostres diners perquè tot aquest pressupost tan abundós ha sortit de les nostres butxaques i el mínim que hem d’exigir per un elemental respecte és eficiència en el seu ús. Tindrem ocasió de seguir-ho al llarg de l’any.
Hauríem de començar a preguntar-nos que fan amb els nostres diners perquè tot aquest pressupost tan abundós ha sortit de les nostres butxaques Share on X
Loading ...
