Després del fracàs de les manifestacions convocades pels sindicats UGT i Comissions Obreres, contra l’oposició al govern amb motiu del decret òmnibus, que en el cas de Barcelona van reunir unes 500 persones, ara tornen amb una altra convocatòria, en aquest cas amb un motiu sindical més clar: la reivindicació de la reducció de la jornada laboral, que proposa la vicepresidenta del Govern Yolanda Díaz. Però en aquesta ocasió, com un fet extraordinari, en lloc d’escollir Madrid, com és habitual, han triat Barcelona.
El motiu principal és que qui té la clau de l’aprovació o no de la proposta governamental és, com en altres ocasions, Junts per Catalunya. Puigdemont ha anat rebent empresaris i organitzacions patronals, sobretot les relacionades amb el comerç o de caràcter sectorial, perquè faci valer els seus vots perquè la norma no s’aprovi al Congrés dels Diputats.
Si els sindicats aconsegueixen en aquesta ocasió una bona presència al carrer, confien que, mitjançant aquesta pressió, es dissuadeixi el vot negatiu de Puigdemont, que d’aquesta manera rebutjaria les peticions de l’àmbit empresarial per posar-se al costat de Díaz, UGT i CCOO.
I és que el conflicte segueix enquistat, perquè aquesta mesura perjudicarà d’una manera molt notable la petita i mitjana empresa, cada cop més castigada per la burocràcia creixent que exigeixen les administracions, sobretot en determinats sectors de baixa productivitat com l’hostaleria i el comerç, pel continuat augment del salari mínim, per un absentisme laboral descontrolat, per la burocràcia administrativa i pel desenvolupament de mesures laborals que, en un nombre creixent d’empreses, resulta pràcticament impossible de complir. Per això creix el nombre de petites empreses que es posen a la venda.
Per a aquestes, la reducció de la jornada pot resultar el cop de gràcia final. Perquè en una petita empresa de 2, 3 o 5 treballadors, la reducció pot significar la necessitat d’un nou treballador, cosa que resulta inviable, o bé que sigui el petit empresari qui ho supleixi treballant encara més hores.
Però és que, a més, resulta discutible que a Espanya es treballin moltes hores: La mitjana d’hores de treball efectives a temps complet a la Unió Europea situa Espanya a la banda baixa de la classificació. Amb un total de 1.725 hores, només té per darrere Bèlgica, amb 1.687; els Països Baixos, amb una hora menys; França, amb 1.673, i tancant la classificació, Suècia, amb 1.667, i Finlàndia, amb 1.625.
França és emblemàtica. Fa un quart de segle va fer una reducció històrica en situar la setmana laboral en 35 hores. Amb el pas del temps, aquesta prescripció es va anar debilitant per diverses vies, però encara segueix sent un dels països on es treballen menys hores a Europa. Però això no ha redundat, com defensen els partidaris de la disminució de la jornada laboral, en una millor productivitat ni en un bon funcionament de l’economia. Més aviat ha estat el contrari, com es pot observar a la taula adjunta en què s’expressa la productivitat per hora treballada en euros d’igual poder adquisitiu a la Unió Europea.
França presenta una mediocritat en els resultats productius al costat dels seus veïns belgues, neerlandesos i, sobretot, alemanys, que, a més, treballen força més hores que els espanyols (1.790). Suècia i Finlàndia, que són els campions pel que fa al nombre d’hores treballades, ja que ho fan en la mesura menor de tota Europa, tenen una productivitat encara menor que la francesa.
I és que, si bé és cert que reduir la jornada pot millorar aquell còmput, també ho és que aquesta pretensió no és generalitzable i depèn del sector i de la mida de l’empresa. En feines amb una càrrega intel·lectual més gran, és possible que millori la productivitat per hora treballada, però en molts altres sectors no és així.
D’altra banda, el que compta a efectes del producte interior brut és la productivitat per hores de treball efectives a l’any, i pot ser que es millori la productivitat per hora treballada, però que aquesta no sigui prou important per compensar la reducció de la quantitat de treball aplicada a l’any.
No és un detall menor la crònica deficiència que Espanya manifesta en termes de productivitat, que havia anat millorant una mica aquests darrers anys; hi havia una tendència a l’alça que ja s’ha trencat el 2024, perquè només ha millorat un 1,3%, per sota del que havia crescut l’any passat. Això significa que l’absorció de la reducció del temps que es pugui produir per la millora d’aquests darrers temps de la productivitat, un altre argument de Díaz, no és gens clara.
De totes maneres, centrar el debat sobre la productivitat per hora treballada és una simplificació excessiva perquè el factor més gran i determinant, per tant, és la productivitat total dels factors (PTF), que és la gran debilitat espanyola de caràcter crònic, com es pot observar aquí.
Segons les últimes dades sobre la PTF, referides al 2023, s’observa que Espanya continua en les últimes posicions, només per davant de França, Itàlia i Grècia, i al mateix nivell que Hongria. És en relació amb aquest factor, sector per sector, on cal plantejar la possible reducció de les hores treballades; això, i donar-los un marge de confiança més gran als empresaris perquè, amb la realitat a la mà, sàpiguen a què atenir-se.
| País | PTF (Creixement anual mitjà) |
| Alemanya | 1.2% |
| França | 0.9% |
| Itàlia | 0.7% |
| Espanya | 1.0% |
| Països Baixos | 1.3% |
| Bèlgica | 1.1% |
| Àustria | 1.0% |
| Suècia | 1.2% |
| Finlàndia | 1.1% |
| Dinamarca | 1.3% |
| Grècia | 0.5% |
| Portugal | 0.8% |
| Polònia | 1.4% |
| Hongria | 1.0% |
| República Txeca | 1.1% |
| Irlanda | 1.5% |
Com es pot veure a la taula adjunta, aquest indicador ens diu molt més sobre com funciona cada país que no pas la simple consideració de la productivitat del treball.
I, dit sigui de passada, la productivitat a Catalunya no està per tirar coets, més aviat al contrari, com es pot veure aquí. Però aquest és un tema que mereix atenció per si sol.
Loading ...
