L’última notícia, tant impresentable com escandalosa, és que s’ha obert un expedient a l’educador social que va destapar el cas d’una nena de 12 anys, tutelada per l’administració, víctima de violacions i prostitució organitzada. S’ha iniciat un procés informatiu per avaluar si l’educador, Daniel Segura López, va actuar correctament i si ha de ser sancionat per suposadament revelar detalls del cas als mitjans. El més greu és que aquest fet és prou conegut pel departament, inclosa la mateixa consellera de Drets Socials del PSC, Mònica Martínez Bravo.
Que qui destapa un delicte greu i reiterat d’abusos sexuals a una menor s’arrisqui a una sanció professional o, com a mínim, a un assenyalament que compromet el futur laboral, és un símptoma alarmant. Especialment, quan passa en un entorn d’entitats teòricament sense ànim de lucre, però completament opaques, avui qüestionades obertament per la Sindicatura de Comptes, i on la norma tàcita és que ningú parli.
Aquesta situació és una advertència clara: aquí es compleix al peu de la lletra aquella frase del socialisme clàssic –“qui es mou no surt a la foto”–. Qui parla, no treballa. I la Generalitat, lluny de protegir el professional, actua com si res passés.
El que avui veiem és que, a banda i banda de la suposada barrera entre l’administració i les entitats que gestionen serveis mitjançant convenis o subcontractes, no hi ha una estructura de control clara per part del Govern. Més aviat hi ha un embull de relacions entre interessos personals, corporatius i polítics. I això és precisament allò que es vol evitar que surti a la llum.
Abans de reorganitzar la DGAIA, cal admetre que el problema no és només aquesta Direcció General. Afecta el conjunt del Departament, des de la consellera fins als alts càrrecs. El que cal és una investigació profunda sobre el funcionament del sistema durant l’última dècada: des de les possibles infraccions administratives i penals fins a l’ús indegut dels diners públics i la prestació deficient dels serveis.
I, sobretot, cal saber quants casos d’abusos sexuals a menors tutelats s’han produït aquests anys. Per això, caldria consultar almenys tres fonts: els procediments interns (encara que siguin els menys fiables), les denúncies davant els Mossos d’Esquadra, i els casos que han arribat a Fiscalia i judici. Només així sabrem si aquest és un problema estructural, com suggereixen les dades difoses pel Corrent Social Cristià, que apunten que probablement hi haurà més casos ocults.
La decisió de suprimir la DGAIA i substituir-la per la DGPPPIA (un altre canvi de sigles més) no respon a un desig real de millora. No hi ha ni tan sols un estudi previ seriós. Sembla més aviat un intent de “creu i ratlla”, una manera de fer desaparèixer el passat i evitar qualsevol investigació.
El que necessita una revisió a fons no és només aquesta Direcció General, per pervertida que estigui —com alguns ja advertien—, sinó tot el Departament.
Davant d’aquesta situació crítica, el líder socialista Salvador Illa ha demostrat que els seus reflexos no són els d’un president amb mires, sinó els d’un membre de l’aparell del PSC de tota la vida, actuant segons el dictat dels seus interessos partidistes.
El Parlament de Catalunya hauria de constituir una comissió per indagar tota la dècada de gestió del Departament i de la DGAIA, revisant-ne tant el funcionament administratiu i econòmic com els casos d’abusos a menors.
I aquesta és també una responsabilitat ineludible de la síndica de greuges, que té plena capacitat per intervenir sense que ningú li ho demani. És la seva obligació defensar els drets de la ciutadania. No es pot escudar que el cas està judicialitzat, perquè no se li demana que investigui el cas concret de la nena de 12 anys. Es tracta d’estudiar si hi ha hagut, i quants casos d’abusos sexuals a menors sota tutela de la Generalitat durant l’última dècada.
S'ha obert un expedient a l'educador social que va destapar el cas d'una nena de 12 anys, tutelada per l'administració, víctima de violacions i prostitució organitzada Share on X
Loading ...
