Acabarà l’economia xinesa estancada com la del Japó?

Als anys 80 del segle passat, nombrosos acadèmics assumien que el Japó dominaria l’economia mundial.

Com la Xina d’avui, el seu creixement semblava no tenir límits, i la tecnologia de les seves empreses superava en molts sectors la dels seus competidors nord-americans. Esparverada, l’elit empresarial dels Estats Units pressionava amb insistència Washington per imposar aranzels i altres límits a les importacions nipones.

Des de fa cinc anys, la història sembla repetir-se amb la Xina. La gran qüestió és si el desenllaç serà igual de frustrant per al competidor asiàtic.

Recordem el que succeí amb la locomotora japonesa. Després d’anys de creixement accelerat, el Japó patí l’esclat d’una enorme bombolla arran de la sobrevaloració dels seus actius. Per dir-ho gràficament, el sistema se sobreescalfà tant que explotà. El xoc fou tan brutal que el país mai ha aconseguit arribar al nivell de PIB de principis dels 90.

Tornem a la Xina. Des de la seva entrada a l’Organització Mundial del Comerç al 2001 gràcies al vistiplau del president nord-americà Bill Clinton, el gegant asiàtic ha experimentat dues dècades daurades de creixement excepcional.

No obstant això, el país també s’ha vist sotmès als efectes bombolla sobre el preu de certs actius. El cas dels béns immobiliaris és el més evident, i ha desembocat ja en la crisi del gegantesc promotor Evergrande d’aquest any.

La Xina compta amb un avantatge que el Japó no tenia al 1990: a diferència de l’arxipèlag, encara té un gran marge de creixement intern

No obstant, la Xina compta amb un avantatge que el Japó no tenia al 1990: a diferència de l’arxipèlag, encara té un gran marge de creixement intern.

A pesar de les imatges tòpiques de ciutats xineses superpoblades, la proporció d’habitants urbans segueix sent relativament petita, d’un 61% (comparada per exemple amb el 80% d’Espanya o amb el 94% del Japó, una de les més elevades del món).

D’altra banda, al Japó la bombolla de preus fou generalitzada: no només afectà al mercat immobiliari, sinó també als preus del consum i els de les accions. A Xina, en canvi, el sector públic opera amb més cautela la seva política macroeconòmica.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

A diferència del Japó desregulat de finals dels anys 80, el règim xinès s’ha afanyat en evitar que la crisi d’Evergrande acabés desembocant en un desastre de dimensions molt més vastes.

El govern s’està fent molt més estricte per limitar l’endeutament del sector privat. De fet, Pequín està també controlant l’endeutament de les famílies de forma molt intrusiva, incloent pel sistema de punts socials.

Segons el periodista econòmic Robin Hardling, a hores d’ara sembla poc probable que la crisi d’Evergrande desemboqui en un desastre sistèmic per a la Xina.

No obstant, el que si que és cert és que, com al Japó dels 90, la Xina està arribant al límit del seu model de creixement actual. La població xinesa en edat de treballar ja ha començat a davallar. El mercat immobiliari, tot i que molt desigual, està saturat, i l’economia en el seu conjunt pateix una dependència desmesurada de la construcció i promoció immobiliàries.

Com al Japó dels 90, la Xina està arribant al límit del seu model de creixement actual

Segons un estudi de les universitats de Harvard i Tsinghua, el mercat immobiliari suposa quasi bé el 30% de tot el PIB xinès. Es tracta d’un percentatge molt superior al d’Espanya just abans de la crisi del 2008. Es tracta d’una enorme feblesa estructural molt poc coneguda a Occident.

L’error més greu que la Xina podria cometre seria seguir com si no passés res. Això fou el que els japonesos feren a finals dels anys 80, asseguts sobre un creixement vertiginós del PIB de més del 8% anual que preveien que seguiria.

La Xina sembla haver pres nota de la lliçó del seu veí. La qüestió serà veure fins a quin punt el govern de Xi Jinping serà capaç de corregir els importants desequilibris (elevat endeutament, dependència del sector immobiliari) sense posar en perill l’estabilitat social del país, que depèn en darrer terme del rendiment econòmic del govern central.

El mercat immobiliari suposa quasi bé el 30% de tot el PIB xinès Click To Tweet
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú