Dos anys de guerra a Ucraïna: impacte sobre l’ordre mundial i la UE

El dia 24 de febrer de 2022 la Rússia de Putin va envair Ucraïna. En un primer moment, la reacció de la gran majoria d’estats membres de l’ONU va ser de condemna rotunda de la invasió. La primera resolució de l’Assemblea General de l’ONU, exigint que Moscou parés la invasió i retirés immediatament les seves tropes d’Ucraïna, va trigar només sis dies a ser aprovada (2 de març). 141 estats li van donar suport, 35 es van abstenir i només cinc la varen rebutjar (Síria, Corea del Nord, Bielorússia, Eritrea i la mateixa Rússia). Es varen registrar 13 absències. La resolució es va adoptar després de dos dies de discursos de 117 dels 194 estats membres de l’ONU.

Avui, a dos anys vista, el panorama és molt diferent.

Molts dels països que en un principi varen condemnar la invasió segueixen fent negocis i mantenint relacions diplomàtiques normals amb Rússia, altres han canviat la seva orientació a l’ONU o han adoptat una posició obertament prorussa. Fins i tot el bloc liderat pels Estats Units i la UE, que recolza Kíev, ha sofert fissures importants.

Moscou presenta aquesta nova situació com un despertar antioccidental i anticolonial, fins i tot com l’arribada d’un desitjat nou ordre mundial multipolar. És evident que Rússia ja no se sent tan aïllada per la invasió d’Ucraïna, com era el cas el 2 de març de 2022.

L’anomenat Sud Global, format per uns 140 països en vies de desenvolupament o no-alineats, és ple de governs clarament posicionats a favor de Moscou. Això es veu a l’Amèrica Llatina i Àfrica.

En el continent asiàtic, només dos aliats principals dels Estats Units -Japó i Corea del Sud- han imposat sancions a Rússia i envien subministraments per a la defensa d’Ucraïna.

Diplomàtics europeus i nord-americans s’han passat més d’un any i mig viatjant pel Sud Global per tractar de convèncer els governs de la importància de mantenir un ordre mundial “basat en regles”, però tot el seu esforç se n’ha anat en orris després dels atemptats terroristes del 7 d’octubre de 2023 de Hamàs contra Israel i la successiva invasió de Gaza per part de l’exèrcit israelià, que ja ha provocat més de 30.000 morts i ha significat passar del terrorisme a la barbàrie.

La destrucció massiva de la Franja de Gaza ha acabat de convèncer a molts països en vies de desenvolupament de la hipocresia occidental i de la seva doble vara de mesurar els esdeveniments, en veure reaccionar Occident de manera diferent davant les dues invasions.

Moscou ha començat a referir-se a si mateix com a “part de la majoria global”. Acostuma a parlar despectivament de “l’Occident Col·lectiu” per a referir-se a un grup de països occidentals liderats pels Estats Units als que acusa de pretendre una “dominació global basada en els seus propis interessos”.

El paper adoptat per Occident davant la guerra de Gaza ha fet molt mal a la seva posició respecte a Ucraïna i ha creat un enorme malestar a Orient Mitjà, que Rússia aprofita per augmentar la seva influència a la regió.

Rússia forma part del grup BRICS creat el 2010 i format pel Brasil, Rússia, Índia, Xina i Africà del Sud, recentment ampliat amb cinc nous membres (Aràbia Saudita, Iran, Emirats Àrabs Units, Egipte i Etiòpia). Aquest grup de deu països representa el 30% del PIB i el 45% de la població mundial.

També forma part de l’Organització de Cooperació de Shanghai (OCS), creada el 2001, formada per la Xina, Índia, Pakistan, Iran, Rússia, Kazakhstan, Kirguizstan, Tadjikistan i Uzbekistan, que compta amb tres estats observadors i vuit estats socis de diàleg. És l’organització regional més gran del món en termes de superfície (80% d’Euràsia), i molt important en termes demogràfics (40% de la població mundial) i de PIB (25% del PIB mundial). Rússia també ha consolidat relacions especials amb altres estats, com Iran i Corea del Nord.

Rússia disposa d’una àmplia xarxa d’aliats i això li ha permès capejar les sancions occidentals

Rússia disposa d’una àmplia xarxa d’aliats i això li ha permès capejar les sancions occidentals. També hi contribueixen els països occidentals que ignoren les restriccions per no perjudicar els seus propis interessos. A Rússia no li falten amics ni socis comercials a l’hora d’esquivar sancions i mantenir funcionant la seva maquinària de guerra.

La majoria d’analistes opinen que la guerra d’Ucraïna no va actualment com voldria Kíev. La pressió russa és tan intensa que fa témer un trencament descontrolat del front. Regna l’escepticisme sobre que Kíev pugui recuperar el 17% del territori ocupat per les forces russes, que continua augmentant. La darrera pèrdua de Kíev ha estat la ciutat d’Avdíivka, després de deu anys de resistència ucraïnesa. És la victòria militar russa més important des de la presa de Bajmut el maig de l’any passat.

“al seu moment, amb un Gorbatxov que ho va donar tot a canvi de res, Occident no va saber ajudar a la democratització de Rússia com hauria sigut convenient i necessari”

Als debats europeus i americans sobre la guerra els analistes assenyalen sovint un pecat original: “al seu moment, amb un Gorbatxov que ho va donar tot a canvi de res, Occident no va saber ajudar a la democratització de Rússia com hauria sigut convenient i necessari”, no es va acceptar la proposició de Gorbatxov de construir “una casa comuna europea” o l’anterior de Mitterrand d’una “confederació europea”, incloent-hi Rússia. Alguns analistes estimen que aquest judici només pot ser rellevant el dia que recomenci un procés democràtic a Rússia, pensen que ara no és el moment.

El fet és que avui tenim un Putin bel·licós al front d’una Rússia cada vegada més assertiva i amenaçadora. Cal tenir en compte que els russos probablement reelegiran Putin president el mes que ve amb un suport que s’estima suposarà el 80% dels vots. Al pas que va, Putin podria sortir als llibres d’història com l’amo de Rússia durant trenta-sis anys, del 2000 al 2036.

A la Conferència de Seguretat de Múnic, celebrada fa pocs dies, s’ha parlat per primera vegada de “l’estabilització” del conflicte de cara a obrir la porta a unes negociacions entre Rússia i Ucraïna, a canvi de “garanties de seguretat” occidentals a Rússia i la concreció de l’adhesió d’Ucraïna a la UE.

El primer ministre en funcions dels Països Baixos, Mark Rutte, ha declarat en el seu discurs a Múnic que solament Kíev pot iniciar negociacions amb Moscou i que “quan això passi nosaltres europeus haurem d’asseure’ns amb els Estats Units en el si de l’OTAN i amb els russos sobre futurs acords de seguretat”.

Per la seva banda, el canceller alemany, Olaf Scholz, ha declarat que “no hi haurà una pau dictada; Ucraïna no ho acceptaria i nosaltres tampoc”. Aquestes paraules van ser interpretades com una manera de dir que “Ucraïna no pot perdre”, però també que “s’ha arribat a un estancament del conflicte en el qual cap dels dos bàndols pot guanyar”. La conclusió és que “només quan els dos bàndols estiguin esgotats es començarà a negociar”.

El prestigiós think tank European Council on Foreign Relations, radicat a Brussel·les, acaba de publicar una enquesta segons la qual només un 10% de la població europea creu que Ucraïna pot derrotar Rússia, un 20% que Rússia pot derrotar Ucraïna i un 35% que algun dia s’arribarà a unes negociacions sobre un acord entre les dues parts.

El 24 de febrer de 2022, amb la invasió d’Ucraïna,  la UE va viure una veritable transmutació, l’impacte fou enorme.

La invasió russa d’Ucraïna va deixar en estat de xoc a una institució com la UE basada fundacionalment en la pau. “Mai més guerra entre nosaltres” era el relat imbatible entre europeus després de la terrible experiència de la Segona Guerra Mundial. La UE ha començat a obrir els ulls a una nova geopolítica i a interpretar d’una altra manera les paraules pronunciades de manera premonitòria l’any 2019 pel seu Alt Representant per a la Política Exterior i de Seguretat, Josep Borrell, quan parlava de la necessitat que la UE comencés a adoptar “el llenguatge del poder, car fins ara s’ha acontentat amb el soft power“.

L’esclat de la guerra d’Ucraïna ha tingut grans repercussions sobre la UE, especialment en els àmbits de l’ampliació i de la defensa.

L’ampliació de la UE

Abans de la invasió russa d’Ucraïna, d’ampliació pràcticament no se’n parlava. Pocs dies després de la invasió, amb una presidenta de la Comissió Europea totalment bolcada a favor de Kíev, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va enviar a Brussel·les la sol·licitud d’adhesió d’Ucraïna a la UE, que va ser molt ben rebuda. En qüestió de poc temps, l’ampliació va deixar de ser un tema tabú i es va fixar l’any 2030 com a objectiu per assolir-la. La UE es mostrava disposada a desplaçar el seu centre de gravetat cap a l’Est.

El Consell Europeu celebrat a Brussel·les el 14 i 15 de desembre de 2023 va decidir obrir negociacions d’adhesió amb Ucraïna i Moldàvia, a més de concedir l’estatut de candidata a Geòrgia. Es va acordar la consolidació de l’obertura a l’Est iniciada l’any 2004 amb l’entrada de vuit estats excomunistes sotmesos a Moscou (Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània i Polònia). Dos més varen entrar el 2007 (Bulgària i Romania) i el 2013 ho va fer Croàcia.

Després de deu anys amb les barreres tancades, la UE acceptava obrir-se a nous ingressos. Una nova UE, més heterogènia, podria arribar a tenir 36 estats membres (amb els Balcans) o 37 (amb Turquia), sumant més de 500 milions d’habitants.

Molts analistes consideren que el nou procés d’ampliació serà llarg i difícil.

Els mandataris europeus han volgut compensar les penúries generades per la guerra i llençar a Putin un missatge polític de fermesa i d’unitat europees davant les seves amenaces, però la realitat és que la UE no està preparada per una ampliació com la proposada. Cal agilitzar la presa de decisions, utilitzant el vot per majoria qualificada en més àrees i avançar cap a un pressupost comú. Calen més cessions de sobirania i arribar a la unió política.

Les ampliacions comporten no solament un risc econòmic i institucional, en tractar-se de països amb nivells de vida molt inferiors i institucions polítiques poc madures, sinó també un risc vinculat a les qüestions d’identitat nacional, particularment sensibles als països balcànics. Sense reformes institucionals prèvies importants, el camí suggerit no serà transitable.

La defensa de la UE

El Tractat de Lisboa que regula la UE, vigent des de 2009, ja recull una Política Comuna de Seguretat i Defensa, però el pas endavant fort només s’ha produït els darrers dos anys. No es tracta tant d’un canvi radical sobre com opera la UE, sinó del final d’alguns tabús.

El Fons Europeu per a la Pau ja s’utilitza per finançar l’enviament d’armament a Ucraïna. El Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE), dirigit per Josep Borrell, ha augmentat els esforços per evitar duplicitats i superposicions a la producció militar de la UE.

La presidenta Von der Leyen ha declarat que, si és reelegida presidenta de la Comissió Europea per al període 2024-2029, crearà la figura d’un comissari europeu de Defensa.

A partir de les pròximes eleccions europees del mes de juny, Europa entra en un nou cicle. Apareixerà un nou Parlament Europeu que estarà conformat, en bona part, sobre el motlle de la guerra. La nova Comissió es dissenyarà sabent que el conflicte d’Ucraïna ho acabarà impregnant tot.

La UE vol “prendre el seu futur en les seves pròpies mans”, segons una frase famosa d’Angela Merkel pronunciada després de l’elecció de Trump com a president dels Estats Units l’any 2016 i de les seves declaracions despectives sobre la UE.

Les tres notícies rellevants sobre el nou cicle de la UE produïdes els darrers dies són:

Les conclusions d’una reunió tinguda a París el 27 de febrer amb vint països europeus convocats pel president Macron per parlar de la guerra, l’ingrés definitiu de Suècia a l’OTAN després de superades les reserves hongareses i la sessió del Parlament Europeu del 28 de febrer en la que la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, ha declarat obertament que “hem de moure’ns amb rapidesa, car l’amenaça d’una guerra pot no ser imminent, però no és impossible”.

Reunió a París convocada pel president Macron per parlar de la guerra

A la reunió de París, Macron s’ha mostrat molt bel·ligerant i ben disposat a enviar tropes al front ucraïnès. “Farem el que sigui perquè Rússia no guanyi la guerra, ho dic amb determinació”. La contradicció més aspra li ha arribat d’un aliat molt estret, Alemanya, amb qui França manté diferències importants des de la invasió. El canceller Scholz ha sigut taxatiu: “cap soldat no serà enviat pels socis europeus”.

A l’inici del conflicte, Macron havia adoptat una actitud més suau i havia arribat a dir, per a indignació dels ucraïnesos i d’alguns aliats, que no s’havia “d’humiliar” Rússia. Macron es mostra sempre disposat a la grandiloqüència i al protagonisme internacional.

Ara està nerviós davant de la possibilitat cada vegada més real que la senyora Le Pen el substitueixi pròximament al capdavant de la presidència francesa. Macron utilitza Putin com a argument contra Le Pen a les pròximes eleccions europees. Macron convoca reunions presumint de potència global, sobre la base que França disposa d’arsenal nuclear propi i d’un seient permanent en el Consell de Seguretat de l’ONU. Alguns socis europeus li han demanat més d’una vegada que “europeïtzi” ambdues coses, sense resultats.

Ingrés de Suècia a l’OTAN

La segona notícia és l’abandonament de dos-cents anys de neutralitat per part de Suècia. “Es tracta d’una derrota per a Rússia perquè una de les suposades raons de Putin per envair Ucraïna era precisament impedir que l’OTAN s’acostés a les seves portes i ara la tindrà més a prop que mai”, acaba d’escriure un analista de l’Institut Egmont de Brussel·les.

El Bàltic no és encara del tot “un llac de l’OTAN”, però gairebé. Rússia continua mantenint “formidables capacitats militars” al seu enclavament de Kaliningrad, l’antiga Konigsberg alemanya, on va néixer Immanuel Kant. Allí hi “manté míssils nuclears que podrien assolir fàcilment qualsevol capital europea; a més, al mar del Nord, Rússia manté la gran base de Murmansk, dotada de submarins nuclears”.

Discurs de Ursula von der Leyen al Parlament Europeu el 28 de febrer

La tercera notícia rellevant és el discurs de la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Ursula von der Leyen, al Parlament Europeu reunit a Estrasburg el 28 de febrer. Ha estat una vertadera crida a l’opinió pública i als dirigents europeus a “despertar a la realitat dels riscos per a la seguretat que amenacen la UE”. La presidenta, que ja s’ha proposat com a candidata per a un segon mandat (2024-2029), ha plantejat prioritzar la defensa, aplicant el model de la compra de vacunes anticovid a l’armament.

Macron ja havia suggerit a la reunió de Davos d’enguany la possibilitat d’utilitzar eurobons per finançar la inversió en defensa, com s’havia fet anteriorment amb el Fons de Recuperació Next Generation (800.000 milions d’euros per afrontar els efectes de la pandèmia).

Von der Leyen ha declarat que “no podem permetre que Putin guanyi la guerra, el preu d’una victòria russa seria molt més gran que tot el que puguem estalviar ara; és el moment que Europa faci un pas endavant; cal pensar en gran i fer servir els actius congelats a les sancions a Rússia per finançar l’adquisició d’equips militars, no hi pot haver un símbol més fort ni un millor ús per aquests diners que fer d’Ucraïna i de tota Europa un lloc més segur; ens cal un despertar urgent i cal que ens movem de pressa, l’objectiu és assolir una capacitat operativa que pugui guanyar batalles”.

En el rerefons del discurs de la presidenta hi havia el malson que Trump torni a la Casa Blanca a finals d’any i s’entengui directament amb Putin a costa de la UE.

El to del debat parlamentari ha delatat la proximitat de les eleccions europees (juny 2024). El cap de files del Partit Popular Europeu, el també alemany Manfred Weber, ha donat suport a les propostes de Von der Leyen i ha aplaudit que els governs “progressistes” vagin acceptant la nova realitat geopolítica i es vagin obrint a la idea d’invertir més en defensa.

Vist tot plegat en perspectiva, val a dir que el primer mandat de von der Leyen (2019-2024) va començar referint-se certament a una “Comissió geopolítica”, però l’èmfasi de veritat es va posar en les transicions verda (Green Deal) i digital. Tot seguit, de manera imprevista, varen arribar la pandèmia i la guerra d’Ucraïna. Aquesta és la que ha precipitat un retorn de veritat i no retòric a la geopolítica, que actualment s’ha convertit en el factor dominant.