Emmanuel Todd és un historiador, demògraf, sociòleg i politòleg francès que acaba de publicar un llibre titulat La défaite de l’Occident (La derrota d’Occident, Gallimard, 2024).

El llibre comença assenyalant que la guerra d’Ucraïna ha provocat deu grans sorpreses a Europa i al món occidental en general.

De manera resumida, són les següents.

Primera sorpresa

Esclat d’una guerra entre dos estats en sòl europeu

La primera sorpresa ha consistit en el mateix esclat d’una guerra entre dos estats en sòl europeu, un esdeveniment extraordinari en un continent que ja es creia instal·lat en un una situació de pau perpètua. La UE és una institució basada precisament en la pau. És una institució kantiana fins a la medul·la. Emmanuel Kant és l’autor d’un llibre que inspira tota la  trajectòria de la UE  des de la seva fundació. El seu títol  és “Cap a la pau perpetua”  (Zum Ewigen Frieden).

Segona sorpresa

Dos adversaris que aquesta guerra posa en evidència: els Estats Units i Rússia

La segona sorpresa són els dos adversaris que aquesta guerra posa en evidència: els Estats Units i Rússia. Ja fa més d’una dècada que els Estats Units ha designat la Xina com el seu enemic principal (operació “pivot to Asia“ d’Obama). L’hostilitat cap a la Xina ha sigut una de les poques coses sobre les quals republicans i demòcrates s’han pogut posar d’acord els darrers temps, en el marc d’una situació política extremadament polaritzada als Estats Units, fregant la guerra civil. Ara els europeus participem en una confrontació entre els Estats Units i Rússia, per interposició dels ucraïnesos.

Tercera sorpresa

La resistència militar d’Ucraïna

Tercera sorpresa: la resistència militar d’Ucraïna. Tothom pensava que seria ràpidament conquerida per la Rússia de Putin. Molts occidentals s’havien format una imatge infantil i exagerada  d’un Putin demoníac. No varen adonar-se que va enviar només uns 100.000 soldats a Ucraïna, un país de 603.700 km². En comparació, l’any 1968, l’URSS i els seus satèl·lits varen enviar 500.000 soldats a Txecoslovàquia, un país de 127.900 km². Els més sorpresos han sigut els mateixos russos. Per a ells, com per a molts occidentals, Ucraïna era un failed state, un estat fallit. No es podia preveure que Ucraïna trobaria amb la guerra una raó de viure i una justificació de la seva pròpia existència.

Quarta sorpresa

La resistència de Rússia a les sancions occidentals

La quarta sorpresa ha sigut la resistència de Rússia a les sancions occidentals. Les sancions no han funcionat bé per als occidentals. La Rússia d’avui dista molt de ser la de fa vint anys, esfondrada i caòtica. No s’ha sabut veure això ni les seves noves relacions internacionals. Rússia no suposa cap amenaça per Europa. Desitja establir una associació  econòmica amb Europa, en particular amb Alemanya. Rússia no té els mitjans demogràfics ni militars per expandir-se cap a l’Oest.

Cinquena sorpresa

L’esfondrament de tota voluntat europea

Cinquena sorpresa: l’esfondrament de tota voluntat europea. La UE ha abandonat qualsevol vel·leïtat de defensar els seus propis interessos, després de veure tallats els seus lligams energètics i comercials amb Rússia. El sabotatge dels gasoductes Nord Stream, que unien directament  Rússia i Alemanya, ha sigut probablement el resultat d’una acció conjunta dels serveis secrets dels Estats Units i Noruega.

La UE s’ha autosancionat de manera severa, assistim al  suïcidi d’Europa, que es troba involucrada en una guerra contrària als seus interessos. Polònia ha esdevingut l’agent principal de Washington dins de la UE, succeint al Regne Unit autoexclòs d’aquell rol pel Brexit. A escala continental, l’eix París-Berlín ha sigut substituït per un eix Londres-Varsòvia-Kíev, pilotat per Washington. Aquesta evanescència d’Europa com a actor geopolític autònom causa perplexitat, sobretot si es compara amb el paper conjunt d’oposició a la guerra de l’Iraq  protagonitzat per Alemanya i França, conjuntament amb Putin, fa  vint anys.

Sisena sorpresa

Sorgiment bel·licista del Regne Unit

La sisena sorpresa de la guerra és el sorgiment bel·licista del Regne Unit com un míssil antirús  i un talp de l’OTAN.

Setena sorpresa

Escandinàvia s’ha apuntat a la febrilitat britànica

El bel·licisme britànic condueix a la setena sorpresa: Escandinàvia -pacífica i neutral durant tant de temps- s’ha apuntat a la febrilitat britànica. La resta de l’Europa del Nord també s’hi ha apuntat. Noruega i Dinamarca són dos enllaços militars molt importants per als Estats Units. Finlàndia i Suècia s’han precipitat a entrar com a membres de ple dret de l’OTAN. Mostren un interès per la guerra que es pot dir que ja existia abans de la invasió russa d’Ucraïna.

Vuitena sorpresa

Ve dels Estats Units, la potència militar dominant al món

La vuitena sorpresa ve dels Estats Units, la potència militar dominant al món. Els seus mitjans de comunicació no paren de comentar que la indústria militar americana és deficient i que no és capaç d’ajudar a Ucraïna en els termes necessaris per a parar la invasió russa.

Novena sorpresa

La solitud ideològica d’Occident

Novena sorpresa: la solitud ideològica d’Occident i el seu desconeixement d’aquest fet. Els occidentals esperaven, absurdament, que tot el planeta reaccionés amb indignació contra la Rússia per la seva invasió d’Ucraïna. No ha sigut així, i així s’ha vist a les votacions successives que s’han anat produint a Nacions Unides. L’anomenat Sud Global no és prooccidental.

Desena sorpresa

La derrota d’Occident

La desena i darrera sorpresa s’està materialitzant. És la derrota d’Occident. Sembla estrany de dir-ho quan la guerra encara no s’ha acabat. Però es pot dir per què Occident ja s’ha autodestruït abans que la invasió russa  d’Ucraïna es produís. Rússia no és el problema principal. Cap crisi russa pot desestabilitzar l’equilibri mundial. És una crisi occidental i més específicament americana, de caràcter terminal, la que posa en perill l’equilibri del planeta. Es tracta d’una crisi general de valors que caracteritza tot el món occidental i que permet parlar d’una veritable “decadència d’Occident“, molt més enllà de la que  parlava Oswald Spengler el segle passat. Ideologies extremistes, pèrdua de fe religiosa, decadència demogràfica, etc. ho propicien.

El declivi dels Estats Units és particularment molt pronunciat, malgrat que continuï essent la potència hegemònica. El contrast d’aquest fet amb l’extraordinària emergència de la Xina és gran.

Rússia i Europa són espectadors del canvi d’ordre mundial que s’acosta

Rússia i Europa són espectadors del canvi d’ordre mundial que s’acosta. A més d’espectadors, estan lliurant una guerra, en contra dels seus propis interessos. Aquesta guerra evita la formació d’una possible Euràsia, fruit d’una entesa entre Europa (Alemanya principalment)  i Rússia. Seria una gran potència mundial, i això va en contra dels interessos geoestratègics dels Estats Units, tal com ja varen ser definits fa unes dècades per Zbigniew Brzezinski, americà d’origen polonès, assessor de seguretat nacional del president Jimmy Carter,  avui encara vigents.

Segons Brzezinski, el problema estratègic que la caiguda del comunisme significava per a Washington consistia en el fet que la presència americana en el continent europeu, o a l’Àsia, no es justificava. Euràsia s’hauria pogut unificar i marginar Amèrica. Era la gran  amenaça que els Estats Units ha sabut superar de moment.

Fins aquí les deu sorpreses que ens hauria portat la guerra d’Ucraïna, sempre segons Emmanuel Todd. Totes són discutibles. S’hi podrà estar d’acord o no. En qualsevol  cas, conviden a reflexionar sobre les importants qüestions que plantegen.

 Loading ...