Discurs del president Aragonès

L’extraordinària sala d’actes del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) va voler solidificar un espai solemne per embolcallar el discurs del president de la Generalitat. L’escenografia volia acomboiar aquesta celebració d’un any de les eleccions, si bé el que va aconseguir era augmentar la fredor de l’acte habitat només per 250 escollits personatges. La presumpta “grandeur” va actuar en perjudici d’un polític que tendeix a sobrerepresentar els seus papers per un excés de preparació i d’assessoraments, el que dona lloc sovint a actuacions impostades.

Però, això seria el de menys si Aragonès hagués tingut alguna cosa a dir-nos. Però la seva proposta política al MNAC va ser plana i grisa, perquè no va donar resposta a cap de les grans qüestions, ja crítiques, que Catalunya té sobre la taula.

El lema de la sessió “Avancem” no va veure’s respost en les paraules d’Aragonès. Va reclamar el tòpic de sempre, la unitat independentista. Va demanar que s’abandonessin els tacticismes de partit i els retrets, que la mateixa ERC també profunditza aquí i a Madrid, i sobretot no va saber situar una resposta al que és la seva aposta més important: la constatació de la inutilitat de la taula de diàleg.

La veritat pura i dura és que no hi ha negociació amb l’Estat ni n’hi haurà per al referèndum ni per a l’amnistia, i és públic i notori. Fugir d’estudi davant aquesta evidència a base d’apuntar que si el govern espanyol no du a terme aquesta operació el que farà serà acabar facilitant un govern del PP i Vox, només es pot entendre si es viu en una altra galàxia, o no se sap què dir.

És evident que la negociació d’un referèndum amb tots els ets i uts de Sánchez amb l’independentisme i la concessió de l’amnistia significaria la seva mort política, l’esberlament del PSOE i la seva desfeta electoral perquè l’opinió majoritària espanyola, també dins les files socialistes, està a anys llum d’aquest plantejament.

Naturalment, els exegetes subvencionats, des de TV3 a Vilaweb, no descansen fent literatura de la complexitat de l’ona plana que políticament emet la Generalitat. Per al comentarista oficial de TV3, tan important com el que va dir, van ser els seus silencis, que com eren silenciosos ves a saber què assenyalaven. I per a Vilaweb la cosmogonia encara és més important i es retrotrau a la prèvia a la Guerra Civil per assenyalar que l’estratègia escollida per Aragonès és dir-los als espanyols que no es trauran mai de sobre el risc d’un govern autoritari si no li concedeixen la independència a Catalunya. La capacitat d’elucubrar és infinita.

Però, anant al que ens interessa i fora d’uns llocs comuns sobre la necessitat de grans consensos, la defensa d’un estat del benestar fort, de la llengua catalana, de l’economia productiva, de la “innovadora” exclamació que Catalunya és una nació, de la més agosserada d’afirmar que el catalanisme al segle XXI és l’independentisme i de la descoberta “cal governar bé”, poques figues més trobarem al paner. Va ser un discurs adreçat a un sector de població on l’independentisme encara reclamava que volia una Catalunya de tots. Però la veritat és que les prioritats d’aquests tots no apareixen per cap banda.

No s’entén massa bé, més enllà de l’operació d’imatge de vol gallinaci, el per què d’aquesta conferència si no tenia res important a dir.

Mentrestant, el “tic-tac” del rellotge inexorable dels problemes i necessitats de Catalunya continua corrent. La nostra situació és francament greu perquè a sobre de les crisis acumulades i de les qüestions irresoltes, vivim un bloqueig polític del qual és responsable el mateix electorat. L’independentisme no accepta cap control de qualitat ni exigència dels seus governants i sembla disposat a votar-los facin el que facin, mentre que a l’altre nucli fort, Barcelona, el seu Ajuntament en mans d’una minoria majoritària també viu a expenses del bloqueig electoral.

Com a catalans tenim una mala peça al teler, i mentrestant a la independència se li pot cantar aquell tango, Esta noche me emborracho, de Carlos Gardel que brodava:

Sola, fané, descangayada, la vi esta madrugada
Salir de un cabaret, flaca, dos cuartos de cogote
Y una percha en el escote bajo la nuez
Chueca, vestida de peleta, teñida y coqueteando

 Loading ...