El govern de l’estat és propietari a mitges, junt amb bancs i asseguradores, del grup Sareb, més conegut com a banc dolent, que concentra tot el patrimoni immobiliari que tenien els bancs i que quan la crisi va ser apartat a fi de millorar la seva solvència, perquè aquests béns tenien un difícil recorregut econòmic.
Aquella operació, considerada necessària per a l’estabilitat del sistema financer, va costar 34.089 milions d’euros que, d’acord amb la decisió de l’Eurostat de 2021, s’han comptabilitzat com a deute de l’estat i a més genera 10.000 milions de dèficit l’any. És una màquina de perdre diners, però al mateix temps és un gran fons immobiliari en un país en el qual el dèficit d’habitatge social és brutal.
Semblava lògic que una bona part d’aquest patrimoni fos posat al mercat com a habitatge social i, per tant, a baix preu i que el govern de l’estat assumís el seu cost. Aquesta era una mesura que ja existia i que ara ha estat millorada. El Consell de ministres ha aprovat un decret d’una transferència per 10 milions d’euros a les administracions territorials perquè aquestes puguin adquirir habitatges d’aquell organisme sense cost. La millora consisteix en què abans el finançament només era del 60% i ara és de l’import total. Això és el que calia fer.
El problema és que queda molt curt i arriba molt tard, perquè la primera aplicació es durà a terme enguany i només per l’esmirriada xifra dels 10 milions indicats.
Una forma de reduir el dèficit i alhora proporcionar habitatge social seria amb un programa com el que ha estat definit, però molt més gran, com a mínim de l’ordre 500 milions anuals que permetria una reducció molt raonable del problema de l’habitatge a Espanya i que, a més, es canalitzariamitjançant les comunitats autònomes i els ajuntaments.
Però a aquest pas, ves a saber per què, no s’ha dut a terme i no hi ha cap despesa significativa en aquest sentit en el pressupost 2023 malgrat l’abundància de recursos.
És un absurd incomprensible. Es perden molts diners per dèficit. El traspàs d’habitatges en la seva condició de lloguer social permetria millorar les condicions de vida i en aquest sentit el progrés econòmic de moltes famílies, facilitaria la formació de noves llars i en definitiva seria un factor de dinamització econòmica i de progrés social. Però, malgrat això, les nostres esquerres tenen el tema arxivat.
Però, encara és pitjor el cas de Colau. Per al primer mandat va prometre 4.000 habitatges socials. Segurament, per curar-se de l’incompliment, el segon mandat va doblar l’oferta i en va comprometre 8.000. En total les seves promeses signifiquen que l’Ajuntament hauria d’haver promogut o comprat 12.000 habitatges socials en 8 anys.
Però, quina és la realitat? Doncs la que el mateix Ajuntament assenyala en la seva propaganda: “ha impulsat la construcció de 1.000 pisos públics o cooperatius en 7 anys“. És a dir, una desviació d’1 a 12. Més gran impossible. Estem davant d’un engany rotund.
La dona que va arribar a l’Ajuntament perquè defensava el dret a l’habitatge se n’ha oblidat no en una ocasió, sinó al llarg de dos mandats municipals. És una situació escandalosa que ho diu tot de la credibilitat que pot tenir l’alcaldessa als nostres ulls.
Loading ...
