habitatge

El govern d’Ada Colau, sap fer política d’habitatge?

A la vista dels resultats i de les iniciatives cada vegada més estranyes que adopta l’Ajuntament de Barcelona, la pregunta és obligada: quina és la política d’habitatge que té Ada Colau? La qüestió és greu, perquè en aquest moment hi ha 130.000 persones en llista d’espera per poder accedir a un habitatge protegit. I això sense contemplar un altre tipus de problema, però que té una arrel comuna com és el del miler llarg de persones que viuen al carrer, i alguns milers més que habiten en infrahabitatges.

Ada Colau va accedir a l’Ajuntament precisament amb aquesta bandera, i en les seves campanyes electorals es va comprometre a construir 1.000 habitatges l’any. Res d’això s’ha dut a terme. La xifra està molt lluny d’aquella magnitud, però a més la despesa ha estat molt quantiosa. D’ençà que va ocupar l’alcaldia, s’ha gastat més de 90 milions d’euros, que són molts diners, però amb uns resultats que no afloren per cap banda.

A mesura que passa el temps aquest malbaratament i ineficiència en els recursos es multiplica. Ara mateix, l’ajuntament de Barcelona ha comprat 4 edificis a l’Eixample. No ha aprofitat cap oportunitat, sinó que ho ha fet a preus de mercat i això li costa 21,6 milions d’euros. El problema és que només aconseguirà 67 habitatges, el que significa que cada unitat nova li haurà sortit per bastant més de 300.000€. És un cost molt elevat per habitatges vells que necessiten reformes i és evident que això no ho entén ningú, que caldrien explicacions clares més enllà dels sofisticats raonaments que dona l’ajuntament, perquè gastant així és evident que mai es resoldrà el problema, tot el contrari.

La regidora d’Habitatge, Lucía Martín, justifica aquestes compres per mitigar l’encariment de l’habitatge en zones molt suculentes, i frenar operacions que comportin l’expulsió de veïns i incrementar l’habitatge públic de la ciutat en barris on falta sòl. Cap de les tres raons s’aguanta i demostra una visió que hauria de preocupar-nos molt de com conceben la política a la casa gran.

En primer lloc perquè comprar habitatges a aquest cost en àrees centrals té uns resultats molt minsos, 67 nous habitatges en aquest cas, que evidentment no té cap impacte sobre el mercat. D’altra banda, les xifres són tan elevades que converteix aquesta política per evitar que s’expulsin veïns, en una mena de roda de la fortuna, un sorteig de Nadal. Els pocs afortunats, que a l’ajuntament li costen 1,3 milions, poden estar molt contents, però és evident que aquest tipus de solució no afecta la immensa majoria. Senzillament perquè és massa costosa. I finalment, perquè no es tracta de generar habitatges en aquells llocs de la ciutat on no hi ha sòl o és molt car, sinó de donar resposta al problema social de la manca d’habitatge a la ciutat. Per tant, els errors són múltiples.

Una de les raons de fons d’un plantejament tan equivocat és que el govern vol actuar com a promotor immobiliari quan la seva gestió en aquest terreny, a més a més, és pèssima. Per exemple, podria començar per la rehabilitació de tots els edificis que posseeix en els que hi viu o hi podria viure gent i que estan en un absolut estat de degradació. Aquest seria un pas evident, lògic i molt més econòmic. L’altre és abordar el problema de l’habitatge a una escala metropolitana, perquè difícilment, igual que amb la circulació, hi pot haver una resposta vàlida convertint Barcelona en una illa aïllada de tot el seu context. Hi ha persones que necessiten habitatge, que tenen la seva feina fora de la ciutat i que per tant seria una bona solució que es construís en llocs on es va a treballar i, d’aquesta manera, aprofitar perquè hi hagués una menor necessitat de grans desplaçaments. Però l’Ajuntament no té cap estudi que vinculi les persones que necessiten un habitatge social amb el seu treball i altres activitats socials, i no té cap mena de planificació en aquest sentit. Senzillament surt al mercat i compra.

La tercera gran carència és la manca d’acords amb el sector privat. Una forma ràpida i eficaç de dinamitzar la disponibilitat de nou habitatge social és establint concerts amb el sector privat. És rendible per a aquest, és més econòmic per a les arques municipals i ofereix una major disponibilitat en el temps, perquè les persones puguin ocupar un lloc adient per viure. Però, la ideologia i el sectarisme d’Ada Colau i del seu equip impedeixen l’adopció de solucions racionals. Una situació, aquesta, de la qual són còmplices necessaris Collboni i Maragall perquè accepten immutables una tan desnortada política.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú