La reunió anual de la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides, més coneguda com a COP, s’ha convertit, particularment des de la seva vint-i-unena edició que tingué lloc a París (COP21), en una vitrina molt mediàtica.
Considerada com la gran instància des d’on s’ha de dirigir la lluita mundial contra el canvi climàtic, la COP fa anys que llisca per un pendent que soscava la seva legitimitat de manera cada cop més irreparable.
En la seva edició precedent (COP28), el fet que la reunió tingués lloc als Emirats Àrabs Units i que estigués presidida pel director executiu de l’empresa petroliera estatal d’aquest país ja feu vessar rius de tinta de la premsa i activistes occidentals.
Enguany, la COP29 té lloc de l’11 al 22 de novembre a Bakú, capital d’Azerbaidjan. Un país que com els EAU deu gran part de la seva relativa riquesa a les energies fòssils, i que a més manté un llarguíssim historial de repressió tant interna com del poble armeni, a qui infringí una neteja ètnica en tota regla fa tan sols un any en el territori disputat amb l’estat veí.
L’elecció de Bakú es degué principalment a què Rússia, d’una banda, i els aliats d’Ucraïna de l’altra boicotejaren les candidatures del bloc oposat. I és que efectivament, l’Azerbaidjan és un dels pocs països que mantenen relacions tant amb Occident com amb Rússia i els seus aliats, encara que en el cas dels primers es degui sobretot a interessos… energètics.
Un cop acordat el lloc, amb molt de retard, diversos negociadors consultats per Politico.eu expressaren els seus dubtes respecte a la voluntat política d’Azerbaidjan d’avançar cap a una reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
De fet, les negociacions de la COP29 estan centrades en el finançament de la transició energètica per als països pobres, els quals demanen que es multipliqui per deu des dels actuals 100.000 milions de dòlars anuals.
Aquests diners han de provenir a més dels països que foren designats com “industrialitzats” a la primera COP, que tingué lloc el 1992, i Occident exigeix que nacions com la Xina o les monarquies del Golf Pèrsic hi contribueixin.
El dictador azerbaidjanès, Ilham Aliyev, contribuí a escalfar encara més l’ambient en titllar d’hipòcrites els països occidentals durant el seu discurs inaugural, i un parell de dies més tard acusà França i als Països Baixos de colonialisme i de reprimir brutalment l’oposició interna en el que sembla una doble al·lusió als seus territoris d’ultramar, però també en els aldarulls antisemites de les darreres setmanes.
La ministra Agnès Pannier-Runacher, que havia de dirigir la delegació francesa, cancel·là la seva participació en la conferència, acusant l’Azerbaidjan d’instrumentalitzar la lluita contra el canvi climàtic en favor de la “indigna” agenda personal d’Aliyev.
La intrincada situació en què es troba sumida la COP29 no és només el resultat d’una mala elecció del país que acull la cimera, sinó que posa de manifest la degradació de la diplomàcia multilateral els darrers anys arran de la distància creixent que separa Occident de l’est i del sud globals, com Víctor Pou exposava recentment. Una tendència que s’ha accelerat des de l’inici de la guerra d’Ucraïna i els atemptats del 7 d’octubre de l’any passat a Israel.
Les negociacions de la COP29 estan centrades en el finançament de la transició energètica per als països pobres Share on X
Loading ...
