La vint-i-vuitena edició de la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic de les Nacions, més coneguda com a COP28, ha fet un cop més desbordar de tinta tots els caudals de les instàncies periodístiques occidentals.
L’amfitrió de la present edició, Emirats Àrabs Units (EAU), ha catalogat l’acord signat, com no podia ser d’altra manera, “d’històric”. Però, què hi ha de sòlid i que hi ha de cartó pedra, rere la COP28?
El document que s’ha negociat fa una crida a tots els països perquè “contribueixin” a “deixar enrere les energies fòssils”. Segons el professor de la London School of Economics Daniel Litvin, aquest llenguatge suposa ja de per sí un “pas endavant en comparació a les precedents cimeres de l’ONU”.
Però alhora, Litvin assenyala, no es tracta de l’obligació de cessar el consum de petroli, gas natural i carbó, en la qual amplis sectors ecologistes havien situat les seves esperances.
Les energies fòssils continuen satisfent més del 80% de la demanda mundial d’energia
Les energies fòssils continuen satisfent més del 80% de la demanda mundial d’energia, cosa que situa el seu progressiu abandonament com el desafiament clau per reduir les emissions contaminants i en darrer terme atenuar els efectes del canvi climàtic.
Dit d’una altra manera, en la lluita contra l’escalfament global no pot haver-hi veritable progrés sense comptar amb el sector de les energies fòssils, entès alhora com les grans empreses i els estats que depenen dels seus ingressos.
Des d’aquest punt de vista, doncs, el fet que el president de la COP28 fos el director executiu de l’empresa petroliera estatal dels EAU no és el disbarat que pot semblar a primera vista.
Les grans empreses energètiques personalitzen el rival a abatre dels activistes climàtics, i qualsevol iniciativa per reduir les emissions contaminants que provingui d’ells és automàticament catalogada d’hipòcrita o, en el millor dels casos, sospitosa. Els països dependents del petroli es troben en una situació similar.
Les reticències d’uns i d’altres es poden fàcilment explicar si es té en compte que avui en dia, l’ambició d’abandonar completament les energies fòssils implica la seva virtual desaparició i, és clar, aquestes empreses i governs no estan disposats a suïcidar-se, encara que sigui per “salvar el planeta”.
Per tant, seria més productiu que, en comptes d’intentar guillotinar els “reis del petroli”, es construís un marc d’incentius positius i negatius perquè tots aquells que avui viuen de les energies fòssils puguin demà sortir-se’n sense.
Litvin proposa quatre actuacions per avançar en aquesta direcció
La primera és que els grans països consumidors de gas i petroli, tant occidentals com asiàtics, enviïn senyals més creïbles del fet que estan disposats a reduir la demanda fins a fer-la desaparèixer. Si avui els productors continuen invertint per incrementar la capacitat de producció és perquè estan convençuts que la demanda continuarà existint a mitjà i llarg termini.
La segona línia d’acció consisteix a permetre als països productors reduir la producció de forma ordenada, evitant així la catàstrofe econòmica i fiscal causada per una davallada ràpida dels preus de l’energia, combinada amb la pèrdua de valor de les inversions en nous mitjans d’exploració, extracció, refinatge i distribució.
La tercera mesura passa perquè els països i empreses productores inverteixin més i millor en tecnologies que compatibilitzin els hidrocarburs amb l’absència d’emissions nocives per a l’atmosfera. Un exemple que aquesta combinació és possible la trobem en els sistemes, encara a les beceroles, de captura, processament i emmagatzemament de diòxid de carboni.
En quart lloc, i finalment, els estats més dependents del gas i petroli han de rebre un suport més decidit perquè accelerin la seva transformació i diversificació econòmiques, reduint així la seva aversió a un futur sense energies fòssils.
Els petroestats més rics, com Aràbia Saudita o Qatar, disposen d’aquestes polítiques, ajudades per immensos fons sobirans, però per ara manquen de la rapidesa i agilitat necessàries per fer front al canvi accelerat necessari per aconseguir l’objectiu de contenir l’escalfament global en la barra dels 1,5 graus Celsius.
En definitiva, la COP28 ha demostrat que “l’espectacle climàtic” que han tornat a donar bona part dels “activistes” forma més part del problema que de la solució. Per treballar veritablement en reduir les emissions cal comptar més que mai amb els grans productors de gas i petroli.
Loading ...
