pessebre barcelona

Colau i Aragonès: Desconsideració vers els cristians

Colau al final ho ha aconseguit. El seu procés progressiu de desconstrucció del pessebre de la plaça Sant Jaume fins aconseguir liquidar-lo. Cada any, amb l’excusa de la “creativitat”, el pessebre ha quedat reduït a una expressió allunyada de la seva significació, que no és altra que recordar la data que celebrem el naixement de Jesús a Betlem i l’escenografia que l’acompanya de Sant Josep i la Verge Maria.

Aquest és el nucli fonamental de la tradició nadalenca i és el que amb imatges fa segles que expressa el pessebre en uns termes universalment intel·ligibles i que resulten atractius tant per a la gent gran com per als més petits.

Colau, que és una alcaldessa que milita clarament en l’anticristianisme, ha fet sempre el possible perquè aquesta tradició quedés enfosquida fins a fer-li perdre tot el sentit. Després venen els exegetes que ens expliquen el que hem d’entendre del que ens han ensenyat, i ens fan passar bou per bèstia grossa.

Però, el pessebre fa anys que ha desaparegut del centre històric i polític de la ciutat. El nen Jesús no hi és, i la Verge Maria i Sant Josep tampoc, o almenys no de forma clarament visible, com a elements centrals. Per algun racó, amb alguna simbologia, es pot dir que hi són, però és una forma com una altra d’enredar-nos. Hi ha, això sí, a la plaça Sant Jaume una oca, un porc, un colom, un conill, un bou o una mula repartits pels balcons, una mena de granja vertical lluminosa. També podem trobar algú que estigui bevent d’un porró, el que vol ser un àngel i que més aviat recorda una figura terrorífica sorgida de la “Matança de Texes”. A més, la situació de les figures, totes penjades amunt, obliga a una contemplació que converteix al subjecte en un objectiu fàcil pels conductors de bicicletes i patinets que pul·lulen entremig dels vianants.

Colau, que es vol anticapitalista i progressista, ha convertit el significat d’una tradició que forma part de la nostra cultura i pot ser compartida amb amor per a tothom, en el Black Friday que és l’únic que realment apareix en plenitud el mes de desembre. Fracassat l’intent de celebrar el solstici d’hivern i altres collonades, amb expressió il·lustrada de Josep Pla, semblants com l’altre gran fracàs del “Sr. Hivern”, el que queda és la lluminària comercial per impulsar a la compra compulsiva. Al final prescindir de la dimensió espiritual de la festa aboca a que l’alcaldessa es postri genoflexa davant el vedell d’or.

I a aquesta desconsideració vers la cultura cristina i la tradició del nostre país, se n’hi afegeix la duta a terme per la Generalitat en el seu anunci a tota pàgina commemorant el dia internacional per l’eliminació de la violència vers les dones, quan s’ha gastat el que no tenia per fer publicitat d’uns maldestres anuncis que diuen “ni ideologia, ni cultura, ni prejudici, ni broma, ni hòsties”. No cal ser un expert en lingüística per saber quin és el significat d’aquesta última paraula i la consideració que té per als catòlics. Es refereix a la massa rodona i prima de pa àzim que una vegada consagrada es converteix en el cos i la sang de Jesucrist. És, per tant, una referència que forma part del sagrat catòlic i no es pot utilitzar com una expressió malsonant, com fa l’anunci de la Generalitat. És una manifestació de la falta del mínim respecte vers els seus conciutadans que són seguidors d’una determinada fe.

L’argument que la paraula té una expressió popular, evidentment malsonant, no justifica per a res el seu ús i menys per part de la institució del govern de Catalunya. Després ens estranyem de la falta de consideració i respecte que ens professem. Com hem exercir-lo, si les mateixes autoritats fan manifestació de tot el contrari? El que la paraula sigui d’ús popular precisament el que obliga és a no utilitzar-la, no pot ser que sigui tan restrictiu amb el llenguatge políticament correcte en tots els aspectes, posem per cas amb l’expressió despectiva “maricó”, i alhora aquesta correcció s’esgoti quan ha d’afectar a paraules i conceptes que es relacionen amb el fet cristià. A ambdós costats de la plaça impera la mateixa cultura de l’ofensa, el menysteniment i la desqualificació per la cultura que en definitiva ens ha fet com a poble i que no és altra que la cristiana.

El testimoni d’aquesta evidència és tan gran que esta construïda amb pedra viva. El símbol internacional de Barcelona avui és precisament la Sagrada Família que, coincidint amb la malifeta de Colau i Aragonès, els poders polítics de Catalunya coronaven la torre de Maria a 138 metres, amb un estel de 12 puntes i 7,5 metres de diàmetre, que ara constituirà i de forma extraordinàriament visible l’sky line de Barcelona. Naturalment, tot l’esforç està fet al marge dels poders públics, però el que es veu de Barcelona al món és precisament aquesta imatge que encara creixerà més quan es completi la torre més alta, la de Jesús.

I per si no fos prou la visió de Barcelona es fa evident també i sobretot a la nit amb el temple del Sagrat Cor del Tibidabo. Quina paradoxa! En una ciutat on manen els descreguts, les seves dues principals ensenyes vives són dos temples. Un  dedicat al lloc que Colau ha fet fora de la plaça Sant Jaume, la Sagrada Família, però que roman present i ben visible en una construcció que suportarà el pas dels segles. L’altre és aquell que fa referència a una expressió malsonant. L’anunci de la Generalitat es manifesta a dalt de tot del Tibidabo amb una llum que és impossible no contemplar a les nits des de la ciutat.

És clar que la característica comuna  d’aquests dos temples és el seu caràcter expiatori. No deu ser perquè sí que Barcelona és una de les poques ciutats del món que reuneix dos temples dedicats a compensar els pecats de la ciutat.

Creus que pot ser perillosa la nova variant del coronavirus Òmicron i cal prendre mesures de control immediates?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.