El 70,7% dels espanyols creu que les lleis s’apliquen de manera diferent segons qui sigui la persona afectada, el 60,9% considera que rep menys del que aporta a les administracions i més de la meitat tem un deteriorament de la sanitat i de l’accés a l’habitatge. L’enquesta reflecteix un fort suport als serveis públics, però també una desconfiança creixent sobre el seu funcionament, la seva equitat i el seu futur.
El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), presidit per José Félix Tezanos, ha publicat l’estudi número 3579, Actituds envers l’estat del benestar (III), datat el 30 de setembre de 2026. El treball de camp es va dur a terme entre el 10 i el 17 de setembre, mitjançant 6.040 entrevistes, i analitza les opinions dels espanyols sobre els drets socials, els serveis públics, la fiscalitat, la igualtat d’oportunitats i les expectatives de futur.
La conclusió principal és clara: els ciutadans continuen defensant àmpliament l’estat del benestar i reclamen més recursos per als seus principals serveis, però mostren una percepció molt crítica sobre els resultats que ofereix, la justícia amb què es distribueixen els seus beneficis i la seva capacitat per respondre a les necessitats futures.
L’enquesta dibuixa així una contradicció de fons: una societat que vol més serveis públics i de més qualitat, però que desconfia de l’eficàcia del sistema, qüestiona l’equitat fiscal i percep desigualtats en l’accés a drets fonamentals.
Un ampli suport als serveis públics, acompanyat d’una profunda insatisfacció
Els resultats del CIS revelen una percepció especialment crítica sobre la igualtat davant la llei, el repartiment de les càrregues fiscals i la relació entre els impostos pagats i els serveis rebuts.
| Indicador | Resultat |
|---|---|
| Creu que les lleis s’apliquen de manera diferent segons la persona | 70,7% |
| Considera que no tothom té les mateixes oportunitats d’accés als serveis públics | 52,4% |
| Creu que rep de les administracions menys del que paga | 60,9% |
| No considera que paguin més impostos els qui més tenen | 68,9% |
| Creu que la societat es beneficia poc o gens dels impostos i les cotitzacions | 58,7% |
| Reclama més despesa en sanitat | 94,6% |
| Reclama més despesa en educació | 92,6% |
| Reclama més despesa en prevenció d’incendis | 92,1% |
El contrast és significatiu. Tot i que hi ha un suport aclaparador a l’augment de la despesa en serveis essencials, una majoria qüestiona l’equitat del sistema i considera insuficient el retorn que obté de les seves aportacions.
El problema, per tant, no es limita a quants diners es destinen a les polítiques socials. També afecta la manera com es recapten, com es distribueixen, com es gestionen i quins resultats perceben els ciutadans.
La dada més inquietant és que set de cada deu enquestats consideren que les lleis no s’apliquen igual a tothom. Es tracta d’una percepció que va més enllà de l’avaluació de la sanitat, l’educació o les pensions i afecta directament la confiança en les institucions i la legitimitat de l’Estat.
El deteriorament de les expectatives des del 2024
La comparació amb l’estudi Actituds envers l’estat del benestar (II), realitzat el novembre del 2024, permet identificar una evolució negativa especialment marcada en dos àmbits: l’habitatge i la sanitat.
| Indicador | 2024 | 2026 | Variació |
|---|---|---|---|
| Creu que empitjorarà l’accés al primer habitatge | 58,4% | 65,9% | +7,5 punts |
| Creu que la sanitat empitjorarà | 42,3% | 51,1% | +8,8 punts |
| Creu que les pensions empitjoraran | 55,9% | 57,5% | +1,6 punts |
| Considera satisfactori el funcionament de l’ensenyament | 63,8% | 54,0% | −9,8 punts |
| Considera satisfactori el transport | 60,9% | 56,2% | −4,7 punts |
Font: estudis del CIS del 2024 i del 2026. Les variacions s’expressen en punts percentuals.
L’evolució de les expectatives és especialment reveladora. En només dos anys, la proporció de ciutadans que temen un empitjorament de la sanitat ha augmentat 8,8 punts, mentre que la preocupació per l’accés al primer habitatge ha crescut 7,5 punts. Alhora, la proporció dels qui consideren satisfactori el funcionament de l’ensenyament cau gairebé deu punts.
L’habitatge i la sanitat concentren dos dels principals senyals de deteriorament de les expectatives ciutadanes. En educació, a més, disminueix la proporció dels qui consideren satisfactori el funcionament del servei.
En matèria fiscal i d’igualtat davant la llei, el diagnòstic de l’estudi del 2026 continua sent molt crític. Per determinar amb precisió si aquestes percepcions s’han mantingut estables des del 2024, cal contrastar els percentatges corresponents dels dos qüestionaris.
L’habitatge, el gran examen de la política social
L’habitatge constitueix un dels punts més delicats per al Govern de Pedro Sánchez. El 65,9% dels enquestats considera que l’accés al primer habitatge empitjorarà, un indicador que reflecteix la dificultat de convertir el reconeixement d’un dret en una realitat accessible per a àmplies capes de la població.
La qüestió té una rellevància política especial perquè l’habitatge ha guanyat protagonisme en l’agenda de l’executiu i en el debat públic. El 2023 es va aprovar la Llei pel dret a l’habitatge, que preveu, entre altres mesures, mecanismes relacionats amb les zones de mercat residencial tensionat i la regulació dels lloguers en determinats supòsits.
L’enquesta no permet atribuir el deteriorament de les expectatives a aquesta llei ni a una única decisió governamental. Sí que planteja, però, una pregunta política legítima: per què les mesures adoptades no s’han traduït en unes expectatives socials més favorables sobre l’accés a l’habitatge?
El problema, a més, no es pot desvincular de l’evolució de l’oferta immobiliària. El Banc d’Espanya ha advertit del desajust entre la creació de llars i la construcció d’habitatge nou. La insuficiència de l’oferta davant la demanda és un dels factors estructurals que ajuden a explicar les dificultats d’accés, tot i que l’abast concret s’ha de documentar amb la sèrie estadística i el període de referència corresponents.
Després de més de vuit anys de Sánchez al capdavant del Govern, l’habitatge s’ha convertit en una prova especialment visible de la distància entre els objectius anunciats i els resultats que esperen els ciutadans. La responsabilitat política de l’executiu s’ha d’avaluar tenint en compte les seves competències, les seves decisions i els seus resultats, sense ignorar el paper de les comunitats autònomes i els ajuntaments.
Sanitat: més preocupació pel futur
La sanitat presenta un altre senyal d’alarma. La proporció d’enquestats que temen que empitjori passa del 42,3% el 2024 al 51,1% el 2026. Paral·lelament, el 94,6% reclama més despesa sanitària.
Tots dos resultats reflecteixen una demanda social molt elevada de protecció sanitària i una inquietud creixent sobre l’evolució del servei.
La lectura política és rellevant, tot i que exigeix prudència. L’augment de la despesa, per si sol, no garanteix una millora proporcional de l’experiència ciutadana: també hi influeixen l’organització assistencial, les llistes d’espera, la disponibilitat de professionals, l’atenció primària i l’eficiència en l’ús dels recursos.
Ara bé, l’enquesta tampoc no demostra que la despesa sanitària hagi augmentat de manera homogènia en totes les administracions ni permet concloure que una inversió més elevada no hagi produït millores. Per establir aquesta relació, caldria contrastar les percepcions amb dades objectives de finançament, activitat assistencial, temps d’espera i resultats sanitaris.
A més, la sanitat és una competència compartida pel que fa al finançament i la governança, amb un paper central de les comunitats autònomes en la prestació del servei. La responsabilitat del Govern central s’ha de valorar dins d’aquest repartiment competencial.
Pensions: preocupació per la sostenibilitat
Les pensions ofereixen un diagnòstic diferent. El percentatge de ciutadans que creu que empitjoraran passa del 55,9% al 57,5%, un increment d’1,6 punts.
El canvi és menor que el registrat en habitatge i sanitat, però la preocupació continua sent majoritària. La dada reflecteix una inquietud persistent sobre el futur d’una de les principals peces de l’estat del benestar.
L’enquesta no qüestiona directament l’evolució de les prestacions actuals ni permet mesurar per si sola la sostenibilitat financera del sistema. El que posa de manifest és que les mesures presents no eliminen la incertesa sobre la seva evolució a llarg termini.
La qüestió política consisteix a garantir que la protecció dels pensionistes actuals es pugui mantenir sense traslladar desequilibris insostenibles a les generacions futures.
La desigualtat davant la llei, el problema més profund
El 70,7% dels enquestats creu que les lleis s’apliquen de manera diferent segons la persona afectada. És una de les dades més contundents de l’estudi.
Aquesta percepció té un abast més ampli que la insatisfacció amb un servei públic concret. Afecta la confiança en la igualtat davant la llei, la imparcialitat de les institucions i la idea que tots els ciutadans estan sotmesos a les mateixes regles.
Quan una majoria considera que l’aplicació de les normes depèn de qui sigui la persona afectada, el problema deixa de ser exclusivament administratiu i es converteix en una qüestió de legitimitat institucional.
El resultat constitueix un advertiment per a qualsevol govern, independentment de la seva orientació política. La confiança en l’Estat no depèn únicament de les prestacions que ofereix, sinó també de la percepció que actua amb imparcialitat, transparència i equitat.
El sistema fiscal, sota sospita
L’enquesta també revela un problema de legitimitat distributiva. El 68,9% no creu que els qui més tenen siguin els qui paguen més impostos, mentre que el 60,9% considera que rep de les administracions menys del que hi aporta. A més, el 58,7% creu que la societat obté pocs beneficis o cap dels impostos i les cotitzacions.
Aquests percentatges apunten a una bretxa entre l’acceptació de l’estat del benestar i la confiança en els mecanismes que el financen i l’administren.
Els ciutadans poden defensar una inversió més gran en sanitat, educació i protecció social i, alhora, desconfiar de la justícia del sistema fiscal o de l’eficiència de la despesa. No hi ha cap contradicció necessària entre aquestes dues posicions: reclamar serveis de qualitat no equival a considerar que el sistema actual funcioni correctament.
La principal dificultat política consisteix a conciliar tres demandes: més prestacions, més eficiència i una distribució de les càrregues fiscals que es percebi com a justa.
Per això, incrementar la despesa no garanteix automàticament una reducció de la insatisfacció. La percepció que els recursos s’utilitzen de manera ineficient o que les càrregues no es distribueixen equitativament pot afeblir el suport al sistema, fins i tot quan hi ha un ampli consens sobre la necessitat de mantenir-lo.
Vuit anys de Sánchez: la distància entre les polítiques i els resultats
Les dades adquireixen una dimensió política especial pel fet de conèixer-se després de més de vuit anys de governs presidits per Pedro Sánchez. L’enquesta permet examinar el clima social durant aquest període i constatar que persisteixen dubtes importants sobre el funcionament de l’estat del benestar.
Tanmateix, no demostra per si sola que el deteriorament de les expectatives sigui conseqüència directa de l’actuació de l’executiu. Els resultats reflecteixen percepcions ciutadanes, no una avaluació causal de les polítiques públiques. A més, àmbits com la sanitat, l’educació, l’habitatge i els serveis socials depenen en bona mesura de les comunitats autònomes i, en determinats aspectes, dels ajuntaments.
Aquest repartiment de competències no eximeix el Govern central de responsabilitat política. L’executiu disposa d’instruments legislatius, pressupostaris, fiscals i de coordinació que influeixen en l’evolució dels serveis i en les condicions d’accés als drets socials. La qüestió és determinar quina part dels resultats correspon a les seves decisions i quina respon a factors estructurals o a la gestió d’altres administracions.
La lectura més sòlida de l’enquesta no és que l’estat del benestar hagi deixat de tenir suport social. És gairebé el contrari: la ciutadania continua reclamant una intervenció pública intensa, però qüestiona que el sistema respongui de manera suficient i equitativa a les seves necessitats.
El contrast entre les expectatives dels ciutadans i els objectius proclamats per les administracions constitueix, en qualsevol cas, un element rellevant per avaluar la gestió pública. Després de tants anys al poder, el Govern ha de respondre no només per les polítiques anunciades, sinó també pels resultats obtinguts en els àmbits sobre els quals té capacitat efectiva d’actuació.
Un estat del benestar que manté el suport, però perd confiança
L’estudi del CIS deixa deu conclusions principals:
- El suport a l’estat del benestar continua sent molt elevat. La demanda de més despesa en sanitat, educació i prevenció d’incendis demostra que els ciutadans no reclamen una retirada de l’Estat, sinó serveis públics que responguin millor a les seves necessitats.
- L’habitatge és un dels principals focus de pessimisme. L’augment de 7,5 punts en la proporció dels qui creuen que empitjorarà l’accés al primer habitatge reflecteix la dificultat de convertir el reconeixement d’aquest dret en una expectativa d’accés real.
- La sanitat concentra una preocupació creixent. La proporció dels qui en preveuen un deteriorament augmenta 8,8 punts en dos anys, malgrat el suport pràcticament unànime a una despesa sanitària més elevada.
- L’ensenyament perd valoració. La caiguda de 9,8 punts en la proporció de ciutadans que consideren satisfactori el seu funcionament constitueix un altre senyal d’alerta sobre la percepció dels serveis públics.
- Les pensions continuen generant incertesa. Tot i que el deteriorament de les expectatives és més moderat, més de la meitat dels enquestats tem una evolució desfavorable.
- La igualtat davant la llei apareix com una feblesa institucional. El 70,7% creu que les normes s’apliquen de manera diferent segons la persona afectada, una dada que qüestiona la confiança en la imparcialitat del sistema.
- La justícia fiscal està en entredit. Una majoria no considera que els qui més tenen siguin els qui paguen més impostos i creu que la societat obté pocs beneficis de les aportacions fiscals i socials.
- Hi ha una bretxa entre el que es paga i el que es percep. El 60,9% considera que rep menys del que aporta a les administracions, una percepció que pot debilitar la legitimitat de la despesa pública.
- El deteriorament de les expectatives no és uniforme. L’habitatge i la sanitat destaquen per l’evolució negativa des del 2024, mentre que l’educació registra una caiguda significativa en la valoració satisfactòria.
- La principal exigència ciutadana és que el sistema funcioni millor. Els resultats apunten a la necessitat d’avaluar no només els recursos destinats a les polítiques socials, sinó també la seva eficiència, els resultats i l’equitat en l’accés a les prestacions.
La conclusió política: més Estat no és suficient si no ofereix millors resultats
L’enquesta dibuixa una societat que vol mantenir i fins i tot ampliar l’estat del benestar, però que desconfia de la capacitat de les administracions per finançar-lo, gestionar-lo i distribuir-ne els beneficis de manera eficaç i justa.
Aquesta és la principal tensió que travessa l’estudi: els ciutadans reclamen més serveis públics, però una majoria qüestiona l’equitat fiscal, la igualtat davant la llei i la relació entre les seves aportacions i els beneficis que reben.
Després de més de vuit anys de Sánchez al Govern, el diagnòstic mereix atenció. No perquè l’enquesta demostri que l’executiu sigui l’únic responsable de tots els problemes detectats, sinó perquè posa de manifest que les polítiques, les prestacions i els compromisos públics no han eliminat una insatisfacció profunda en àmbits essencials.
El repte ja no consisteix únicament a anunciar nous drets o augmentar les partides pressupostàries. Consisteix a demostrar que els recursos es tradueixen en millors serveis, que l’accés és més equitatiu i que el sistema fiscal reparteix les càrregues d’una manera que els ciutadans considerin justa.
L’estat del benestar conserva el suport social, però aquest suport no equival a un vot de confiança sobre el seu funcionament. La distància entre totes dues coses constitueix el principal missatge polític de l’enquesta i un dels indicadors que cal tenir en compte a l’hora d’avaluar la gestió de les administracions durant els darrers anys.
Entre el 2024 i el 2026, els que creuen que empitjorarà l'accés al primer habitatge passen del 58,4% al 65,9%. A sanitat, del 42,3% al 51,1%. Dues grans fractures de l'Estat del benestar. #Habitatge #Sanitat Share on X
