Cinc dies d’octubre (1)

Dijous, 1 d’octubre del 2026.

Avui, quan l’Estat espanyol ja ha col·lapsat a Ceuta i a la Puerta del Sol, quan ja s’albira el seu possible enfonsament, és dolorós girar la vista enrere. Però cal fer-ho per saber d’on venim, què vam fer bé i on som a causa dels nostres errors, deixadeses i covardies.

Laureano López Rodó escriu a les seves Memòries (volum I, pàg. 8) que la seva obra va ser «l’efectiva europeïtzació econòmica i social d’Espanya, tan anhelada i no realitzada per les successives promocions regeneracionistes anteriors a l’època de Franco».

Segons José-Luis Villacañas, catedràtic de Filosofia a la Complutense (La revolución pasiva de Franco, 2021), una nova elit va impulsar una política diferent de la que, durant vint anys, havia mantingut el país ancorat en les estructures més arcaiques de la seva història, i tot això ho va fer sense tocar el poder omnímode personal de Franco sobre l’Estat. Els homes de l’Opus Dei van ser els inspiradors d’aquesta estratègia, que anava molt més enllà d’imitar Europa, ja que també pretenia garantir un futur monàrquic. La idea era clara: aplicar la mateixa política social que a Europa, però sense democràcia. Superar la Guerra Civil, però sense oblidar la victòria.

Salvador Pániker tenia raó quan rebutjava el nom de «tecnòcrates» per referir-s’hi. Tenien una idea política clau: impulsar una «revolució des de dalt» que tingués continuïtat. I en va tenir, però d’una manera diferent i millor de la que ells havien desitjat i previst, perquè, en morir Franco, la Llei de reforma política, aprovada a les Corts el 18 de novembre de 1976 i sotmesa a referèndum el 15 de desembre següent, amb una participació del 77 % i un vot favorable del 94 %, va fer que l’Estat configurat per Franco passés a dependre enterament de la voluntat popular expressada lliurement i democràticament. Tot això no hagués estat possible sense l’aquiescència i impuls del rei Joan Carles I. Al Rei el que és del Rei.

Això va suposar que l’«Estat administratiu» que la Dictadura havia construït amb una notòria perícia tècnica deixés d’existir i que nasqués un Estat democràtic, que va cristal·litzar, durant la Transició, en la Constitució de 1978 i en la monarquia parlamentària encarnada per Joan Carles I.

Una Transició que s’havia somiat a l’exili des de molt aviat, quan molts exiliats van tenir clar que, a Espanya, no es podria construir res en el futur sense una abraçada entre les «dues Espanyes» que superés el fracàs de la Segona República. Un fracàs imputable a tothom. «Entre tots la vam matar. Entre tots», insistia Salvador de Madariaga.

El president Suárez va convocar eleccions per al juny de 1977. Un èxit relatiu li va permetre governar, tot i que li va faltar temps per negociar amb Santiago Carrillo els Pactes de la Moncloa, signats el 25 d’octubre de 1977.

Aquests pactes van ser, d’una banda, un autèntic pla d’estabilització, amb una devaluació de la pesseta i la fixació de límits salarials; i, de l’altra, van comportar l’acceptació d’una sèrie de demandes polítiques i jurídiques de l’oposició: la plena liberalització de la premsa, el dret de vaga, l’accés parlamentari als secrets oficials i la llibertat d’associació, la destrucció de l’aparell del Movimiento, una amnistia general, la millora de la situació jurídica de la dona, la prohibició de la tortura i la limitació de la jurisdicció militar.

Es volia pau i progrés. Es va aprofitar allò que es tenia. Es va innovar i reformar tot allò que calia innovar i reformar per donar llum a un règim plenament democràtic —l’anomenat amb menyspreu «Règim del 78»—, encarnat en una monarquia parlamentària.

Aquí va desembocar la «revolució des de dalt». La Constitució de 1978 va ser aprovada amb el vot favorable de quinze milions d’espanyols i el vot contrari de dos milions. Va ser un procés net, intel·ligent i generós.

El sistema ha funcionat durant mig segle, però portava dins seu el germen de l’autodestrucció: la voluntat secessionista dels nacionalistes catalans i bascos, que mai no van acceptar plenament el títol VIII de la Constitució, tal com ho demostren el desbocat Pla Ibarretxe i el maldestre despropòsit del procés, un cop d’estat sense pal·liatius i en tota regla. Es diria, en català, que va ser un cop d’estat «com una casa de pagès».

Avui, el «Règim del 78» agonitza, assetjat pel pacte entre els nacionalistes catalans i bascos i el Partit Socialista, que s’ha radicalitzat grollerament amb el tèrbol Rodríguez Zapatero i l’aventurer Sánchez.

El Partit Socialista, que va ser un dels protagonistes de la Transició, travessa una crisi, i Espanya és víctima de la banda que ens governa, davant el silenci còmplice dels senyors dels diners i amb la col·laboració subalterna d’aquells periodistes que s’han prostituït i s’han convertit en palanganers de tots dos. Sense oblidar, per descomptat, la contribució de molts ciutadans amb el seu vot i amb el seu silenci.