Diumenge, 4 d’octubre de 2026
Després del dur cop rebut, ¿convocarà Sánchez les eleccions generals que fa ja tant de temps que hauria d’haver convocat, en haver perdut la majoria a la Cambra?
Si només pensa en els seus interessos personals, com fa sempre, no les convocarà, malgrat el dany gravíssim que causarà a Espanya i al seu partit. Tindrà la fortíssima temptació d’obrar així, a causa del futur ple de problemes judicials que esperen la seva dona i, molt possiblement, ell mateix. No és el mateix fer-los front i capejar-los tant com sigui possible com a president del Govern que essent un ciutadà qualsevol.
I si pensa en els interessos d’Espanya, del seu partit o de tots dos, les convocarà immediatament. Però, en aquest cas, pot fer-ho de dues maneres:
Primera. Que es presenti com un president progressista que vol preservar l’essència de la socialdemocràcia i evitar així que Espanya caigui a les urpes de la reacció feixista encarnada pel Partit Popular i Vox, tal com passa en altres països d’Europa i d’Amèrica.
Segona. Que es presenti com el líder d’un Front Popular integrat per tota l’esquerra (inclosos tots els populistes de variada graduació), més tots els nacionalistes perifèrics, des dels del «pit i collons» fins als «confederals».
I, si opta per aquesta segona opció —que és el que intueixo que farà—, el resultat de les eleccions serà determinant pel que fa a la seva reacció:
Si el Front Popular perd i Alberto Núñez Feijóo forma govern, la legislatura serà un infern. Sánchez revoltarà el carrer i utilitzarà tots els mitjans al seu abast, directes i indirectes, per fer fracassar la gestió del nou Govern. En tinc la seguretat absoluta per una raó: l’esquerra espanyola ja ha donat proves de no acceptar els resultats electorals que li són contraris. N’hi ha prou de recordar que el primer cop d’estat contra la Segona República el va donar l’esquerra, el 1934. I això és així, diguin el que diguin, amb el plany esquinçat de ploraneres, els sacerdots, les vestals i els escolanets-portaveus del progressisme.
I si guanya Sánchez, intentarà iniciar un procés de canvi de règim amb la meta posada en una república presidencialista, plurinacional i confederal. La intenció serà aquesta. El resultat, Déu dirà.
En qualsevol cas, el futur que ens espera és més fosc que el que es presentava a l’inici del regnat de Vítiza. No oblidem que la crisi de Ceuta i Melilla pot desencadenar a Espanya una nova «crisi del 98», que aquesta vegada serà terminal.
No és que desconfiï de Pedro Sánchez. És que temo que ens dugui al precipici en nom d’un projecte vital estrictament personal. Antonio Machado va escriure, en el seu «Retrato», que «soy, en el buen sentido de la palabra, bueno». Jo, per contra, penso que Pedro Sánchez és perillós, en el pitjor sentit de la paraula, perillós.
Dilluns, 5 d’octubre de 2026
La Moncloa. Les nou del matí. El president Sánchez surt a l’escala d’entrada a l’edifici. Se situa davant del faristol i col·loca els micròfons. Vestit gris clar amb l’americana cordada. Gest molt contingut, gairebé crispat. Veu modulada amb freda cura. Convoca eleccions. La resta de la seva intervenció és un míting tòpic i mesquí. Propi del personatge. Ell i el seu Govern ho han fet tot bé, fins on han pogut i els han deixat fer uns adversaris infames. L’oposició que han patit és la pitjor que es podia haver donat. Un mur separa els qui són al costat bo de la història de la resta dels espanyols. Demana el vot a tots aquells que vulguin que ell i el seu Govern continuïn la seva tasca a favor de la justícia i el progrés. Tot plegat, mancat de la més mínima empatia. La campanya electoral ha començat.
Veure’l i sentir-lo provoca un calfred a l’espinada. Però Pedro Sánchez és com és i no dona més de si. Incapaç de la més mínima grandesa i generositat. Mancat del tot d’autoritat moral. Petit en tot moment. Sense aquella grandesa d’ànim imprescindible per governar un país amb amplitud de mires. Però la seva carrera no s’ha acabat. L’aparell del partit, inclosos els militants i una bona part dels votants, és a dir, «el partit-església», li continua donant suport. Fins quan? Fins que se’ls acabi ganga.
Quina sensació deixa el que ha passat aquest matí? D’una banda, la més important, que és bo que es torni la paraula als espanyols perquè decideixin què volen. Però, de l’altra, dol constatar una vegada més com n’és de miserable la nostra política. Això es pot concretar en dues idees:
1a. Que la manifestació més alta de la democràcia no és triar els qui manen, sinó poder fer fora els qui són al poder.
2a. Que, amb l’actitud mantinguda avui pel president Sánchez de conservar el mur davant de la dreta, és a dir, davant de mitja Espanya, és impossible assolir aquells pactes imprescindibles per afrontar els grans problemes que ens assetgen, com ara el de l’habitatge. Continuarem abocats a la baralla estèril, a l’absència de solucions i a l’erosió gradual del nostre benestar.
Per acabar, una cosa que se sent a dir i que no m’ho puc ni creure: que el Govern, un cop dissoltes les Corts, pensa presentar de nou els dos decrets de marras —no sé si modificant-ne algun punt o no— perquè la Diputació Permanent del Congrés, on sí que té majoria, els convalidi. Insisteixo: no s’especifica si el Govern modificaria algun punt dels dos textos per fer veure que canvia alguna cosa. En qualsevol cas, la meva postura és aquesta: uns decrets la convalidació dels quals ha estat rebutjada pel ple del Congrés no poden ser convalidats immediatament després de la dissolució de les Corts per la seva Diputació Permanent, on el Govern sí que té majoria. Seria un frau de llei. I hi afegeixo que, més enllà de ser un frau de llei, seria un cop d’estat. Un cop d’estat en tota regla, però amb un agreujant: el president Sánchez es fotria així de mitja Espanya. Que s’ho pensi dues vegades! Tard o d’hora s’haurà de veure les cares amb la llei. Des de la llei, amb la llei i per la llei. I els seus ministres també.
(Sembla que es confirma aquest despropòsit. No calen més paraules. És una acció que confirma la catadura moral del president Sánchez. No mereix cap més comentari. Ell és així. I ara els espanyols tenen la paraula.)
La democràcia no consisteix únicament a triar els governants, sinó també a poder fer-los fora. Sense pactes ni respecte per l'adversari, la política es converteix en una confrontació estèril Share on X
