Divendres, 2 d’octubre de 2026
Sessió al Congrés per convalidar dos decrets llei aprovats pel Govern amb caràcter d’urgència per resoldre! sobre la marxa del gravíssim problema de l’habitatge a Espanya, que el mateix Govern ha deixat podrir-se durant els vuit anys que fa que és al poder.
El detonant ha estat el desnonament de Maricarmen, una anciana madrilenya que fa uns dies va ser treta de casa seva en llitera. Es tracta d’una notícia que, més enllà del que té d’autènticament dolorosa la situació, ha estat magnificada pels sindicats d’arrendataris i els partits d’esquerres com una espurna per encendre una protesta social d’alta intensitat, que a uns permeti reforçar la seva posició negociadora en futurs conflictes i que a d’altres els vagi bé de cara a una campanya electoral imminent.
Cal assenyalar, d’entrada, que el problema de l’habitatge a Espanya només es resol construint més habitatges, cosa que exigeix terrenys per construir, iniciativa privada que construeixi habitatges i polítiques públiques que complementin les mancances. Res de tot això no ho «tocaven» ni de lluny els dos decrets llei.
El resultat era previsible: les esquerres han portat al màxim el dramatisme de les seves intervencions, mentre que les dretes han apel·lat a no exacerbar el problema i a buscar-hi una solució racional. Han guanyat les dretes, gràcies a la incorporació de Junts.
És un cop duríssim per al Govern, que veu definitivament perduda la seva majoria al Congrés. Podrà continuar o haurà de convocar eleccions? Sembla que el sentit comú i la decència política aconsellarien convocar-les, però què farà el president Sánchez? El que cregui que més li convé, segons el seu criteri, per continuar a la Moncloa, encara que només sigui uns quants mesos, i també per afrontar el calvari judicial que l’espera, comptant amb els recursos de tota mena de què disposa el president del Govern, molt superiors als d’un ciutadà qualsevol.
El que més m’ha sorprès de la sessió ha estat la fermesa de Junts a l’hora de defensar el seu vot negatiu, fonamentant-lo en raons ben argumentades —les d’un partit conservador homologable—, encara que no es comparteixin.
També m’ha cridat molt l’atenció el to duríssim emprat pel ministre de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, de Sumar, Pablo Bustinduy Amador (fill d’Ángeles Amador, ministra de Sanitat quan Felipe González era president), a l’hora de defensar el segon decret llei (el de la pròrroga indefinida dels contractes de lloguer). És un home menut i prim, d’expressió severa, que mira amb un punt de supèrbia, fruit potser del fet que és molt conscient de la seva bona formació acadèmica, molt superior a la del seu entorn immediat. És el llest de la colla, i sembla que tothom el considera com a tal, a la vista dels aplaudiments que els seus companys de partit li dediquen generosament. Les seves paraules, amb un fort rerefons ideològic i ben travades, han estat persistentment agressives i, ocasionalment, insultants, a més de pronunciades sempre amb una oratòria fluida i eixordadora, pròpia d’un tribú de la plebs que exhorta a la revolució davant d’unes masses rendides al seu gran lideratge.
Dues mostres: «El que passa avui és un conflicte de classe» i «El poble s’ha despertat». Té un concepte molt elevat de si mateix. És d’aquells baixets que s’estiren per semblar més alts. Amb un tipus així, és difícil parlar-hi perquè no t’escolta. Convida a l’enfrontament. En definitiva: un petit «Pasionario». Sembla que té futur dins l’esquerra situada a l’esquerra de l’esquerra, si és que allà hi ha res. No m’estranyaria. Però Déu ens guardi que algun dia arribi a ser decisiu per a res!
El rebuig del Congrés a la convalidació dels dos decrets llei constitueix una trompada descomunal per al president Sánchez. Junts l’ha abandonat definitivament. Ja no pot confiar que una majoria del Congrés li doni suport mai més. El més normal seria convocar immediatament eleccions generals. Però Pedro Sánchez no és un polític normal. El seu «pedrocentrisme» és tan aclaparador i determinant que el president Sánchez pot decidir qualsevol cosa i en qualsevol moment, en funció del que consideri més convenient per als seus interessos immediats. I que surti el sol per Antequera!
Dissabte, 3 d’octubre de 2026
De la sessió d’ahir al Congrés, que em vaig empassar gairebé sencera (llevat del temps just per dinar), en vaig treure una conclusió: l’esquerra progressista prescindeix de l’ordenament jurídic actual. Està convençuda que la seva sola existència constitueix una garantia per a la implantació de la justícia en totes les relacions humanes.
Què importa el pervers ordenament jurídic existent? Quin paper hi tenen les institucions vigents? I per què cal respectar les lleis antigues si ells, els progressistes, són al costat correcte de la història i, conscients de la seva responsabilitat davant del poble i del futur, han de fer taula rasa del passat en un esforç titànic de constructivisme social, a la recerca de la ciutat ideal? I si cal expropiar, s’expropia, encara que sigui mitjançant una llei singular… Què hi fa! I si cal considerar que el propietari de dos habitatges llogats és un «voltor carronyaire», se l’etiqueta així. Tot en nom de la màxima glòria del nou ordre imposat pels «clericals» d’esquerres.
Uns quants exemples són una bona prova de l’esperit que inspira la coalició al Govern. Ione Belarra (Podemos) va afirmar: «La gent té més poder que aquesta Cambra i que el Govern». Oskar Matute (EH Bildu) va dir que no volia perdre les formes, però que estava «molt emprenyat». Gabriel Rufián va carregar visceralment contra Nogueras, a qui el més suau que li va dir va ser «mala política», per defensar la burgesia catalana (¿!) en lloc del poble català. Gerardo Pisarello (En Comú) va cridar, mirant desafiant els escons de la dreta: «Maleïts siguin els especuladors i les dretes!». Va acabar amb aquest eslògan: «Els voltors inversors són els invasors». Suposo que es tractava d’una al·lusió abjecta a Ceuta, cosa que demostra la seva arrogància i la seva mala pasta. I l’incombustible Patxi López, fidel sempre al seu nivell acreditat, va afirmar que el tema de l’habitatge «és una qüestió ideològica» i va acabar carregant contra «els tecnooligarques, els amos de la intel·ligència artificial i els fons voltor». I, després de dir tot això, va descansar.
Una altra cosa que em va cridar l’atenció és que la ministra d’Habitatge, Isabel Rodríguez, considerés que Junts era una dreta diferent de la del Partit Popular i la de Vox. La dreta catalana, diferent de l’espanyola? Sí, és diferent: parla en català. Penso que la pobra Isabel també es fa un «embolic» amb aquests temes. Què en sabrà, ella?
Es pot resoldre la crisi de l’habitatge ignorant els mecanismes econòmics i jurídics que condicionen el mercat? #Habitatge Share on X
