La reiteració de greus altercats d’ordre públic, amb el seu subsegüent corol·lari de cremes i saquejos perpetrats per grups de radicals i delinqüents més o menys organitzats, amb el pretext de reivindicar drets o avenços socials, o de celebrar grans victòries esportives, ha provocat un considerable nombre de reflexions a les quals no tinc res a afegir.
Però sí que vull afrontar el tema des d’una perspectiva poc freqüent, que fa abstracció dels successos recents: la que sosté que el primer requisit per a l’erradicació d’aquesta forma de violència és l’existència d’una voluntat ferma d’impedir-la per part d’un poder públic disposat a neutralitzar-la mitjançant l’ús, en tota la mesura i extensió que siguin necessàries, de la violència legítima el monopoli de la qual ostenta, per delegació i al servei de la societat democràtica que representa.
Això ens porta a la qüestió central i permanent de tota reflexió de teoria política: la de qui, en qualsevol societat, ha de manar i qui ha d’obeir.
En una societat democràtica, la resposta és clara: ha de manar aquell a qui se li encomana manar. És a dir, ha de manar qui ha rebut el mandat de governar a través d’un procés electiu en el desenvolupament del qual s’hagin observat totes les garanties establertes per preservar-ne la puresa.
D’aquí que la primera obligació de qui mana, superior en termes absoluts a qualsevol altra, sigui precisament manar per, després, respondre del que s’ha manat. Això comporta la conseqüència que la infracció més greu dels seus deures que pot cometre qui ostenta el poder públic és l’elusió de la seva obligació de governar. Tant se val quina sigui la causa de la seva inacció: la simple feblesa, l’error de percepció, el càlcul electoral, els prejudicis ideològics, el fals progressisme, la mala consciència per abusos anteriors o la manifesta incompetència. En qualsevol cas, qui, per culpa o dolosament, provoca un buit de poder incorre en la màxima responsabilitat política, en permetre que la violència d’alguns lesioni els drets d’un o més ciutadans.
Un Estat és, en essència, més encara que una estructura de poder organitzada jeràrquicament des del primer magistrat fins a l’últim agent, un sistema jurídic; és a dir, un pla vinculant de convivència en la justícia articulat sobre la base de l’únic principi ètic no metafísic de validesa universal: el fet que l’interès general ha de prevaldre sobre el particular.
És cert, per tant, que no tot ordre és just; però també ho és que no pot haver-hi justícia sense ordre: un ordre fonamentat en aquell principi ètic. D’això resulta que aquest ordre just ha de ser mantingut davant els atacs violents dels qui el rebutgen o pretenen subvertir-lo. I ha de ser mantingut costi el que costi, és a dir, neutralitzant la violència il·legítima dels infractors de l’ordre jurídic amb la violència legítima dels seus servidors, emprada aquesta en tota la mesura que sigui necessària.
S’ha dit que el dret, com a declaració del que és just, és un producte de l’autoritat de la majoria. En aquesta declaració no intervé cap força, perquè manca de tota violència, però el seu mandat no integraria un veritable ordre jurídic si no estigués reforçat per una disposició jurisdiccional capaç d’exercir la força per aconseguir l’aplicació del dret. Això és el que es vol dir quan es parla de la coacció com a nota essencial de l’ordre jurídic. Així, l’ordre jurídic pot ser vulnerat, però ell mateix disposa d’uns mecanismes de violència executiva que restableixen la juridicitat vulnerada.
Dit amb altres paraules, la definició tradicional de la justícia com a voluntat constant i permanent de donar a cadascú el que és seu quedaria en el llimb dels bons desitjos sense una violència que la fes efectiva. Així és: sense una possible violència legítima que la imposi, no pot existir un ordre just. «Per això —afirma Álvaro d’Ors— és interessant veure com el dolç i mans sant Francesc de Sales, comprenent aquesta necessitat d’una violència que faci complir l’ordre de la justícia, afegeix la nota de “forta” en aquesta definició, quan diu que la justícia és la “voluntat constant, permanent i forta de donar a cadascú el que és seu”». Això implica que una voluntat forta exigeix fortalesa en qui pretén exercir-la. Per això es pot parlar de fortalesa política.
La «fortalesa política» no és la del dictador que imposa les seves decisions amb l’aparell repressiu del qual disposa arbitràriament. La fortalesa política és la del representant dels ciutadans i servidor de la llei, que preserva l’ordre establert per aquesta amb tots els mitjans i amb totes les garanties que la norma autoritza i imposa. La «fortalesa política» no està renyida amb la prudència que, tenint en compte que no existeix la justícia absoluta, exigeix, abans d’adoptar una decisió, l’avaluació curosa de cada cas concret.
La «fortalesa política» no exclou, sinó que, ben al contrari, fomenta la prevenció com a recurs prioritari per evitar la repressió. Ara bé, la «fortalesa política» no permet eludir o dilatar les decisions ingrates o impopulars quan arriba el moment de mantenir l’ordre jurídic amb l’ús de tota la violència legítima que sigui necessària. Encara que això comporti que, almenys a curt termini, es ressenti la popularitat de qui no ha fet altra cosa que complir amb la seva obligació de manar.
Potser el lector que hagi tingut la paciència d’arribar fins aquí es pregunti a què respon aquesta rastellera d’obvietats. Tinc la percepció que, a Espanya, són molts els qui no les coneixen. Especialment, els qui diuen estar al costat correcte de la història. Per això les repeteixo.
Pot existir una societat lliure sense autoritat? Reflexió sobre el monopoli de la violència legítima, l’ordre jurídic i la responsabilitat dels qui governen. #OrdrePúblic #Democràcia Share on X
