Hi ha oficis difícils. Fer de pescador quan no hi ha peix. Fer de pagès quan no plou. I després hi ha una activitat encara més complicada: intentar votar a Catalunya des d’una perspectiva catòlica sense haver de tapar-se el nas abans d’entrar al col·legi electoral.
La situació té un punt de tragicomèdia. Durant més d’un segle, el cristianisme —i, més concretament, el catolicisme— va ser un dels grans corrents que vertebraren la societat catalana. No era una simple adhesió religiosa. Era una manera d’entendre el país, la cultura, la política, l’educació, l’associacionisme i fins i tot l’economia. Catalunya podia ser moltes coses, però difícilment s’entenia sense la seva matriu catòlica.
És cert que el bisbe Josep Torras i Bages mai no va escriure exactament aquella frase tan repetida segons la qual «Catalunya serà cristiana o no serà». Però també és cert que la seva obra, especialment La tradició catalana, respirava aquest mateix esperit. La nació catalana no era concebuda com una abstracció ideològica, sinó com el fruit d’una història, una cultura i una tradició espiritual compartides.
Durant dècades, aquest corrent va competir amb el marxisme i el comunisme per l’hegemonia cultural i política del país. A l’inici de la Transició semblava que la balança es decantaria definitivament cap a l’esquerra. Però llavors va aparèixer Jordi Pujol, un demòcrata cristià europeu amb accent català, que va construir un projecte nacional amb prou força per dominar la política catalana durant més de vint anys.
Quan Pujol va desaparèixer de l’escena i Unió Democràtica es va dissoldre com un terròs de sucre dins un cafè massa calent, aquell espai va quedar orfe. I encara continua així.
Només cal recordar una dada avui gairebé arqueològica: al primer Parlament restaurat, prop de la meitat dels diputats provenien de moviments escoltes. Molts d’ells de la DDE, la branca catòlica d’un moviment juvenil internacional que havia format bona part de les elits del país.
Ara el panorama és radicalment diferent.
ERC és un cas digne d’estudi.
Oriol Junqueras es declara catòlic i ningú no té cap dret a fiscalitzar la consciència aliena. Però el partit que dirigeix sembla haver recuperat alguns dels reflexos més agressivament anticlericals del republicanisme dels anys trenta. Queden molt lluny els temps d’Heribert Barrera, agnòstic declarat però exquisidament respectuós amb el fet religiós. La versió més visible d’ERC avui és la representada per Gabriel Rufián, una figura que alguns veuen com una versió postmoderna del «pinxo de cantonada» tan característic de certs ambients de la vella FAI.
Avui la litúrgia dominant sembla més aviat la de la provocació adolescent.
Hi ha una necessitat gairebé compulsiva de marcar distàncies amb qualsevol expressió pública de cristianisme. La caricatura substitueix l’argument. La burla reemplaça el debat.
Els Comuns constitueixen una altra varietat del mateix fenomen.
Han heretat part de la tradició del PSUC i part del populisme llatinoamericà que va envoltar Ada Colau. El resultat és una esquerra que considera sospitosa qualsevol manifestació catòlica, però que practica una curiosa delicadesa multicultural amb altres religions.
Un menú sense carn els divendres de Quaresma és vist com una intolerable intromissió confessional. Una opció halal, en canvi, és celebrada com una expressió exemplar de pluralisme. El que en un cas és fonamentalisme, en l’altre és diversitat. La lògica és tan refinada que probablement només pot entendre’s després d’un màster en deconstrucció postmoderna.
Després ve Junts.
Alguns sectors empresarials continuen somiant que és la reencarnació de Convergència Democràtica. Però això és com esperar que una rèplica de cartró pedra pugui substituir una catedral gòtica.
Junts viu absorbit per una determinada concepció de l’independentisme que ha esdevingut una mena de dogma superior. Tot queda subordinat a aquesta causa. La doctrina social de l’Església, les advertències dels papes o les consideracions morals passen a un segon terme si entren en conflicte amb la narrativa nacional dominant.
Per a un votant catòlic, l’allotjament resulta difícil i sovint estèril.
I després arriba l’últim fenomen polític del moment: els orriolistes, els seguidors de Sílvia Orriols i el seu reduït però disciplinat cercle de fidels.
Han construït un artefacte polític que creix a gran velocitat aprofitant les pors i les frustracions d’una part de la societat catalana. Però sota l’aparença de defensa de les arrels cristianes hi batega una curiosa fúria anticatòlica.
La millor demostració la va proporcionar la mateixa Orriols arran de la missa celebrada per Lleó XIV a la Sagrada Família. Val la pena recordar-ne alguns fragments:
«No validaré amb la meva presència una Església que menysprea els catalans (…) i que contribueix amb el seu insòlit i selectiu paternalisme a la islamització d’Europa i del món.»
I també:
«Qui no accepti el nostre dret a la vida, qui no valori ni accepti la nostra identitat mil·lenària, no ha de comptar ni amb la nostra presència ni amb el nostre suport.»
El text era tan revelador com sorprenent. Perquè, més enllà de la qüestió lingüística —ja discutible quan es refereix al pontífex que probablement més català ha emprat en les seves intervencions públiques—, el que hi apareix és una esmena a la totalitat de l’Església catòlica real.
Les arrels d’aquest país són cristianes, certament. Però, per ser precisos, han estat catòliques, romanes i papals. Catalunya ha estat històricament una terra güelfa. La seva tradició no consistia a donar lliçons a Roma, sinó a mirar cap a Roma. Precisament per això les tensions amb la monarquia hispànica o amb determinats sectors de l’Església espanyola van ser freqüents al llarg dels segles.
Resulta paradoxal que una força política que es proclama defensora de la tradició catalana acabi combatent un dels seus elements més característics: la fidelitat a l’Església universal.
La seva visió de la immigració tampoc no té gaire a veure amb el catalanisme clàssic. Aquest sempre va entendre que els fluxos migratoris havien de ser regulats i compatibles amb la cohesió nacional, però també que les persones que arribaven i s’arrelaven al país havien de ser incorporades a una comunitat compartida.
Els orriolistes semblen ignorar aquella vella disjuntiva formulada per Umberto Eco entre «apocalíptics i integrats». Prefereixen instal·lar-se en l’apocalipsi permanent. I Catalunya ja ha conegut diverses vegades aquests moviments de «pit i collons», inflamats de patriotisme i de certesa absoluta, que prometien canviar-ho tot i que sovint no van arribar ni a la cantonada.
Arribem als socialistes.
Salvador Illa es declara catòlic. De nou, cap objecció possible sobre les conviccions personals. Però l’Evangeli conté aquella advertència segons la qual els arbres es coneixen pels seus fruits.
I els fruits polítics del PSC, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona, són difícils de conciliar amb els plantejaments que defensa Lleó XIV.
La defensa de l’avortament i de l’eutanàsia, l’absència d’una política familiar significativa —com evidencia la negativa a desplegar plenament els compromisos aprovats pel Parlament en matèria de suport a la família—, la promoció de la ideologia de gènere i de les polítiques LGTBI en l’àmbit educatiu, així com una concepció de la persona més deutora de la sociologia progressista que no pas de l’humanisme cristià, configuren una agenda difícilment compatible amb la doctrina social de l’Església.
La contradicció és tan evident que acaba convertint-se en una qüestió política abans que religiosa.
Queda el Partit Popular.
El PP català continua sent una formació peculiar. Fa dècades que intenta arrelar a Catalunya sense acabar d’entendre-la del tot. No és hostil al fet religiós, però tampoc sembla especialment disposat a defensar-lo quan resulta incòmode.
I aquí apareix aquella paraula terrible de l’Apocalipsi: tebiesa.
«Conec les teves obres: no ets ni fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent! Però, perquè ets tebi, i no ets ni calent ni fred, estic a punt de vomitar-te de la meva boca. Tu dius: “Sóc ric, m’he enriquit i no em manca res”; i no t’adones que ets desgraciat, miserable, pobre, cec i nu» (Ap 3,15-17).
No hi ha gaire més a afegir.
Finalment hi ha Vox.
Comparteix amb Aliança Catalana una part important del discurs antiimmigració. Però té un «petit detall»: propugna la desaparició de les autonomies. A Catalunya, això equival a presentar-se a unes eleccions de pescadors proposant l’abolició de les xarxes.
El votant catòlic català es troba avui políticament desemparat. No perquè falti gent que es declari creient. N’hi ha a tots els partits. El problema és que gairebé cap formació incorpora de manera coherent —o, si més no, no clarament antagònica— una visió inspirada en la doctrina social cristiana.
La temptació habitual és refugiar-se en la teoria del mal menor. Però hi ha una pregunta incòmoda: què passa quan el mal menor es converteix en una rutina electoral? Què succeeix quan una societat porta dècades votant resignadament allò que considera menys dolent?
La resposta és senzilla. El mal menor acaba adquirint dimensions majors. I aleshores el ciutadà descobreix que allò que semblava un recurs provisional s’ha convertit en una malaltia crònica.
El mal menor acaba adquirint dimensions majors. I aleshores el ciutadà descobreix que allò que semblava un recurs provisional s’ha convertit en una malaltia crònica. Share on X
