Hi ha carreres polítiques que avancen per mèrits, d’altres per constància, i algunes per aquesta misteriosa capacitat contemporània de surar sempre, encara que el resultat electoral sigui més aviat subaquàtic. Gabriel Rufián Romero pertany a aquesta última categoria: fracassat com a aspirant municipal a Santa Coloma de Gramenet, però celebrat ara com a possible far de l’esquerra espanyola situada a l’esquerra del PSOE. Perquè, ja se sap, la paraula “extrema” només s’aplica a la dreta.
La paradoxa és notable.
Rufián es va presentar el 2023 a Santa Coloma de Gramanet, la seva ciutat, amb l’ambició de sacsejar l’hegemonia socialista de Núria Parlon. El resultat, però, va ser discret: ERC va passar de tres a quatre regidors, mentre el PSC mantenia una majoria absoluta aclaparadora, amb 17 dels 27 regidors del consistori. L’operació Rufián no va trencar res essencial. Va fer soroll —i això és una cosa que sap fer molt bé—, però la ciutat va continuar votant com sempre.
Després, com acostuma a passar en la política actual, el fracàs local no va tenir conseqüències proporcionades. Rufián va aguantar poc més d’un any i mig com a regidor i va renunciar a l’acta el gener del 2025 per concentrar-se en el Congrés. Una manera elegant de dir que Santa Coloma li havia servit de decorat, mentre Madrid continuava sent l’escenari principal, que en realitat mai no havia abandonat.
Rufián és fill polític d’aquell independentisme que va descobrir que un bon eslògan podia substituir una política. Va venir de Súmate, va passar per l’ANC i Oriol Junqueras el va situar al Congrés el 2015. Des d’aleshores, fa més d’una dècada que forma part de la classe política instal·lada a Madrid, encara que conservi la gesticulació de qui parla des de fora del sistema.
La seva principal virtut és la frase curta i punxant, concebuda més per circular per X que per sostenir una idea.
Té el do de l’impacte verbal, però també el defecte d’haver contribuït a convertir el debat polític en una baralla de barra americana. No argumenta tant com dispara. I, quan dispara, sovint ho fa amb aquell menyspreu tan característic dels professionals de la superioritat moral.
Ara bé, una part de l’esquerra espanyola el mira com a possible líder d’un nou espai unitari. Les enquestes recents el situen com el nom més ben valorat entre els votants progressistes per encapçalar una candidatura a l’esquerra del PSOE. Una dada que diu molt de Rufián, però encara més de l’estat d’aquest espai polític.
Yolanda Díaz ha quedat políticament socarrimada. Sumar s’ha anat convertint en una sala d’espera. Podemos viu instal·lat en la combustió permanent. I, enmig d’aquest paisatge, apareix Rufián com a solució. És la política espanyola en estat pur:
quan falten idees, es busca un personatge.
El més sorprenent és ERC.
Un partit que assegura voler reconstruir l’independentisme manté com a principal veu a Madrid un dirigent que sembla cada vegada més temptat per una altra pel·lícula: la de liderar l’esquerra espanyola plurinacional. Tot plegat mentre ERC ha facilitat la presidència de Salvador Illa i sosté una geometria política que costa distingir d’una rendició administrada.
Rufián pot ser moltes coses: hàbil, mediàtic, incisiu, televisiu. Però no representa cap renovació. És, més aviat, el símptoma d’una època en què la política confon la notorietat amb el lideratge i la frase amb el pensament.
Ai, Carrillo. Ai, Anguita. Com ha acabat tot.
