Catalunya sense pressupostos

Catalunya: sense pressupostos un any més. Cal anar a eleccions?

A hores d’ara sembla del tot segur que un any més Catalunya no gaudirà del Pressupost de la Generalitat. D’aquesta manera viurem en l’anomalia de continuar funcionant amb els pressupostos aprovats el 2017, i que ja foren prorrogats l’any passat. És la conseqüència de la incapacitat del govern Torra de pactar acords -en una situació simètrica a la d’Ada Colau a l’Ajuntament-, un cop els Comuns, la seva única esperança han refusat l’última oferta del vicepresident i conseller d’Economia Pere Aragonès.

Pedro Sánchez en la mateixa situació ha optat per convocar eleccions anticipades. Ha de fer Torra el mateix? La resposta hauria de ser afirmativa, ja que la missió primigènia i principal d’un parlament és aprovar els pressupostos i controlar la seva execució. De fet, el règim parlamentari va néixer  amb aquesta missió i va anar ampliant les seves funcions. Si aquella manca, sembla que lògic verificar si el govern gaudeix de la majoria que la cambra li nega. Una segona raó guarda relació amb la pèrdua que significa per a les persones i empreses que els recursos públics corresponguin a un any, el 2017, encara molt afectat per la ressaca de la crisi.

Però, amb caràcter més general i no limitat als pressupostos, hi ha un tercer motiu: Respon el Parlament de Catalunya en l’actualitat a una veritable representació política dels catalans?

La pregunta és pertinent perquè el Parlament de Catalunya s’ha endinsat en la radicalitat més absoluta, de manera que la CUP és qui acaba donant la línia política dels acords. El parlament no únicament ha estat incapaç durant un any d’aprovar ni una sola llei, sinó que els diputats deserten de l’hemicicle quan s’aborden problemes reals, per instal·lar-se als passadissos o al bar, o acudir als seus despatxos. Les sessions de control del govern s’han convertit en una exhibició de radicalitat per part de Ciutadans, que malgrat ser el primer grup de l’oposició, ha estat incapaç de formular ni una sola iniciativa parlamentària relacionada amb polítiques públiques al llarg d’un any. Arrimadas i el seu grup tenen tant interès per la governació dels catalans com Torra i els seus, és a dir, cap.

Però el pas definitiu cap a la radicalitat es va produir en  la sessió de dimarts 18 de desembre 2018, quan per iniciativa de la CUP, els dos partits del govern i els Comuns varen aprovar una moció que qualifica la Constituciód’antidemocràtica i antisocial”, i afirmava que mantenia  els “privilegis de l’Església Catòlica”. Titllar el text constitucional d’antidemocràtic és un despropòsit polític i un atac irresponsable als fonaments jurídics de la convivència. No hi ha cap alternativa a la Constitució, que a més a més ha mostrat a bastament la seva flexibilitat i utilitat, aportant a Espanya el període de pau i prosperitat dels més llargs de la seva història, i a Catalunya els millors temps en centúries, en matèria de capacitat d’autogovern.

Que la CUP actuï en aquests termes no importa massa. Expressen l’opinió  d’una petita minoria de votants. Que ho facin els Comuns, que són grans transformadors de la realitat, que no saben per on començar, com ho fan palès a l’Ajuntament de Barcelona, només revela la crisi d’identitat d’una opció política estancada i desunida. Però que sostinguin el mateix criteri, partits de govern, com ERC i  JXCat, és molt més preocupant.

La qüestió de fons és, però, més global: El parlament està en mans de radicals d’un signe o altre en uns termes abassegadors. Són representatius de la voluntat dels catalans, o vivim una forta anomalia democràtica.? Si els votants d’ERC, PDECat, Ciutadans, consideren que la radicalitat dels partits als quals voten responen fidelment al que ells pensen, aleshores el país camina cap a un conflicte greu i irreversible. Si no és així, aquest gruix central  de la societat ha d’enviar clars signes de disconformitat als seus representats: L’amenaça de no votar-los.

El que succeeix també expressa la dimissió de les forces socials, les institucions que volen transformacions per millorar el país, d’un signe o altre, organitzacions empresarials, sindicats, associacions de pes i relleu en la societat catalana, grans grups de comunicació, les universitats i les organitzacions de la cultura, l’ensenyament i l’esport; d’una manera destacada l’Església. Tots ells  han de fer sentir la seva veu amb urgència, reclamant l’abandonament de tanta radicalitat i enfrontament estèril. Si no ho fan, i fins al moment ho fan poc i amb la boca petita, també seran còmplices de la gran trencadissa catalana.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú