D’acord amb les dades del Ministeri d’Universitats, Catalunya és l’antepenúltima comunitat en nota de selectivitat en la convocatòria ordinària del 2018. I és també una de les que menys ha millorat des del 2014. Això fa que la seva posició relativa hagi empitjorat. Per exemple, el 2014 estava lleugerament per sobre de la Comunitat Valenciana amb un 7,06 per un 7,02 d’aquella autonomia. El 2018 València ha passat al 7,20 mentre que Catalunya només ha millorat fins al 7,13. Això fa que estigui clarament per sota de la mitjana espanyola (7,28) i ocupi l’antepenúltima posició tenint per darrere a Galícia i Balears.
Hi ha per tant un doble problema insuficientment explorat. El primer és el perquè els resultats són tan dolents en el cas català, i el segon és perquè no ha evolucionat més positivament.
Cal dir amb tot, que aquestes dades han de prendre’s amb reserves, perquè existeix el debat obert sobre el fet que hi ha autonomies que són molt generoses a l’hora de qualificar la selectivitat. Ho constata el fet que la millor nota se l’enduguin Extremadura (7,64) i les Canàries (7,60), quan altres indicadors de la situació de l’ensenyament secundari obligatori i postobligatori d’aquestes comunitats aporten resultats pitjors. La comparació amb les valoracions PISA, generen intriga.
Amb tot, aquesta observació no ha de fer perdre de vista que la situació de Catalunya és preocupant perquè també aquí es produeixen aprovats amb asterisc, en la fase de l’ESO aquells que no es corresponen amb les qualificacions reals. És clar que aquests aprovats “polítics” no guarden relació directa amb l’examen de selectivitat, però permeten pensar que una part de l’alumnat que hi arriba no té una base acadèmica ben assolida.
L’avantprojecte de llei d’ensenyament de la ministra Celáa pot empitjorar el panorama, perquè si no rectifica preveu que un alumne que tingui alguna assignatura suspesa de batxillerat podrà obtenir el títol. Seria un fet que no ajudaria a l’exigència acadèmica.
