Catalunya: la gran oportunitat perduda

Catalunya sempre ha vetllat per refermar el seu autogovern i alhora projectar-se al món. Cal dir que en termes positius aquesta última condició ha quedat molt perduda. Des que l’independentisme s’ha convertit en l’única bandera governamental, el nostre país ha quedat exclòs de la interlocució internacional i particularment europea. L’únic lloc on s’enregistra una certa presència és als jutjats de Bèlgica, Alemanya i Escòcia. No és un bon balanç.

La desgràcia de l’actual pandèmia ha ofert paradoxalment una oportunitat als països petits per convertir-se en una referència mundial. El cas més espectacular és el de Taiwan. Aquest semi estat, que no és reconegut per la majoria de nacions per la pressió de la Xina, sempre intenta treure el cap per intentar sortir de l’ofec al qual el gegant asiàtic el sotmet. En part ho ha aconseguit gràcies a reconstruir del no res una economia brillant, i ara ha aconseguit convertir-se en un referent mundial per la forma i l’èxit amb que ha fet front a la Covid-19, que pràcticament no ha afectat a aquest país, malgrat la proximitat amb la Xina i la importància dels intercanvis comercials i de persones.

Catalunya, que compta amb un nivell elevat d’intel·ligència mèdica, podia haver desplegat iniciatives que la convertissin en un referent a escala almenys d’Europa. No ha estat així. La gestió ha resultat com a mínim matussera i la primera iniciativa pròpia, confinament d’Igualada, s’ha saldat amb un nombre elevat d’infectats i morts. A hores d’ara, plana la greu incongruència que Barcelona és l’única capital d’Espanya que està aïllada de la seva província.

La raó és senzilla, la Generalitat va voler decidir les unitats territorials per aplicar cada fase, va determinar què era l’àrea sanitària. I com està prohibit en fase 1 traspassar d’un territori a l’altre, i la ciutat de Barcelona és en si mateixa una unitat, el veí de Barcelona no pot canviar de vorera per agafar el metro perquè es troba situat dins del límit de l’Hospitalet. Quan van reclamar que aquesta era la unitat territorial, a ningú se li va acudir pensar que es produiria aquesta conseqüència? És un exemple de com de deficient és l’aplicació de les capacitats d’autogovern.

També, aquest cap de setmana, el president Torra s’ha despenjat fent pública una llarga llista de reivindicacions, en bona part justificades. La pregunta és per què ho fa tan a deshora. Si realment pretén obtenir algun resultat, el més lògic hauria estat que hagués emprat des del primer moment, per aprofitar les cinc negociacions, cinc, que Sánchez ha hagut de fer per aprovar els respectius estats d’alarma.

En aquesta dinàmica negociadora, fins a arribar a l’escàndol de Bildu, hi ha sucat pa tothom. Des del modest Teruel Existe fins al PNB, que s’ha endut la part del lleó. Però no, els partits catalans en lloc de negociar han fet manifestacions de principis, i ara que ja sembla pràcticament esgotada la possibilitat d’arrencar les concessions del govern espanyol, és quan aixeca la bandera de les reivindicacions concretes. Realment sembla com si el que ens agradés fos que no ens fessin cas, i així poder gaudir de la nostra desgràcia. Seria una versió política del masoquisme.

Per acabar-ho d’adobar, ara la Generalitat es llença a una campanya de promoció turística a la resta d’Espanya per atreure visitants. Després d’haver-los dit el que se’ls hi ve dient durant anys. Les ments que dissenyen totes aquestes actuacions realment són dignes de ser estudiades.

Més informacions sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS

 Loading ...