Catalunya i Sánchez, el perdedor

En contra de la mitologia que presenta Sánchez com un guanyador nat, les seves victòries polítiques han estat fora del partit, sempre pírriques i molt circumstancials; és a dir, mai ha aconseguit validar amb força la seva figura. Però és que a més, el balanç després de tots aquests anys de govern assenyala un gran declivi del PSOE i presenta els pitjors resultats de tota la seva història des de la recuperació de la democràcia.

El 2020 mantenia el govern en 9 comunitats autònomes i participava en el de Cantàbria. El 2024 ha quedat reduït a 3 comunitats autònomes (La Rioja, Astúries i Castella la Manxa) i, per tant, té un poder territorial mínim. El 2019 a les eleccions territorials, tenien en el conjunt dels parlaments, 363 diputats, ara en té 123. Ha perdut pràcticament 2/3 dels escons que tenia, que és una caiguda brutal, i encara el salva de la crema el PSC perquè a la inversa del que ha passat, els socialistes catalans han aconseguit un èxit extraordinari, passant de 17 diputats a 33, és a dir quasi doblant. Això ha fet que, si en el 2019 els diputats del PSC al parlament de Catalunya representaven el 4,6% del total dels diputats autonòmics, ara signifiquin el 26,8%. Més d’1 de cada 4 diputats socialistes és català.

A més, el PSOE queda com a tercera força a llocs tan important com Madrid, Galícia i el País Basc. I a hores d’ara té nul·les possibilitats de reconquerir el gran feu andalús.

La importància de Catalunya es veu augmentada perquè Barcelona és l’única gran ciutat amb alcalde socialista, gràcies, això sí, als vots del PP, que van permetre que Collboni guanyés a Trias. Hi ha, per tant, una anomalia catalana en el sentit que expressa una diferència excepcional amb el comportament general del vot socialista. Per què és possible aquest fet? La causa és l’indult, primer, i l’amnistia, després, que encara que no s’ha produït en aquest segon cas, segurament ha penetrat el discurs de Sánchez de la reconciliació. Però no és clar que aquest fet sigui la causa fonamental de l’ascendent socialista a Catalunya. Perquè els que estaven contra la independència no ho veuen clar i pocs independentistes han canviat de vot per passar-se a les rengles del PSC.

L’anomalia més aviat cal cercar-la en un altre àmbit. En el dels posicionaments polítics, i no deixa de ser paradoxal. Per una banda, el PSC d’Illa és el principal puntal de les polítiques de Sánchez i del seu règim d’aliances amb ERC, Bildu, BNG i del govern amb Sumar, de lleis que han produït tant escàndol com la del “Només sí és sí” o la llei trans, d’haver impulsat l’eutanàsia, d’haver ampliat encara més la generosa llei de l’avortament de Zapatero.

Per tant, des d’aquest punt de vista el PSC està alineat amb plantejaments força radicals tant estratègics com de principis, però alhora, i aquesta és la paradoxa, passa com a “partit d’ordre” a Catalunya i és l’opció predilecta per a un sector de classes dirigents que es consideren assenyades i que veuen en Illa i Collboni factors de moderació i d’estabilitat davant els comuns i els independentistes. El PSC ha aconseguit la quadratura del cercle: formar part de la radicalitat sanchista a Espanya com a peça decisiva, i de l’ordre i el seny a Catalunya.

En realitat el que passa és que l’anomalia socialista és fruit d’una altra anomalia més important. Catalunya és l’únic territori amb significació pròpia d’Europa, en el qual el centre i la dreta són pràcticament inexistents, marginals i arraconats a un cantó del tauler, perquè aquesta és la gran qüestió, el gran centredreta que a Galícia sustenta el PP galleguitzat per Fraga i al País Basc el PNB, a Catalunya va explotar i es va convertir en múltiples productes fragmentats que poc tenen a veure amb l’original. És com si una gran estrella hagués explotat i els seus fragments de diverses grandàries ballessin per l’espai. Fins i tot algun dels seus petits trossets, com Units, hagués quedat capturat per la força gravitatòria del camp socialista.

Aquesta anomalia castiga l’alternativa perquè resulta que tot es mou en un cercle de forces polítiques que tenen pressupostos molts semblants. El PSC, ERC, i els Comuns, que lògicament no són iguals i, per tant, tenen diferències dialèctiques, però que coincideixen en el que és substancial. En aquest sentit, hi ha pocs incentius per governar bé perquè no hi ha una alternativa clara que posi en perill la seva hegemonia, i encara menys quan ERC i socialistes pacten. Mentre aquesta equació no s’alteri, Sánchez té vida política a Madrid mentre que a Catalunya viu totes les crisis i col·lapses fruit del mal govern.

 Loading ...