Carta al president Sánchez

Excel·lentíssim senyor president,

No puc per menys que correspondre a la seva gentilesa en escriure’ns una extensa carta per exposar-nos les seves cuites personals. Per aquesta raó, li remeto també el meu escrit d’agraïment pel detall tan insòlit d’informar-nos que dedicarà 5 dies!, 5!, a reflexionar sobre si ha de dimitir, dolgut pels atacs que rep la seva esposa Begoña Gómez.

Un president normal hauria meditat en el silenci i ens hauria comunicat al final la seva decisió, com va fer amb tanta dignitat el president Suárez. Però que vostè, tan absolutament escàs a l’hora d’informar-nos sobre els afers d’estat, tingui ara la gentilesa d’explicar-nos un detall tan personal com l’amor que professa a la seva dona, és digne de tot elogi. Amor i víctima. Quina millor recepta per arribar al cor de la gent. És clar que aquesta ben bé no és una qüestió d’estat, sinó més aviat de moment judicial, a menys que vostè es consideri el mateix estat.

Per cert, aprofitant la seva nova apertura informativa, no seria hora d’explicar-nos, per exemple, per què va canviar d’un dia per l’altre la política d’estat sobre el Sàhara, assumint plenament les tesis marroquines? Ens en vam assabentar pel mateix govern del Marroc, mentre vostè ens mantenia en la més total de les ignoràncies. Ara ja no és així i ens informa de la seva meditació. Seria bo que prolongués aquesta línia informant-nos de qüestions més importants.

Ben mirat vostè ha reaccionat als atacs a la seva esposa –altres persones menys considerades ho qualifiquen de crítiques- només després que el jutjat d’instrucció número 41 de Madrid dictés una resolució del magistrat Juan Carlos Peinado obrint diligències prèvies per investigar els fets denunciats per la injuriada entitat “Manos limpias”. Per tant, no és davant dels atacs pel que vostè reacciona, sinó per la intervenció d’un jutge.

Això fa encara més inhabitual en un règim democràtic la seva carta, perquè malgrat que no sigui la seva intenció, el que està fent com a president del govern és una pressió desmesurada perquè el jutge Juan Carlos Peinado tanqui les diligències prèvies sense qüestionar a la seva esposa.

Perquè el text de la seva carta, desqualificant a tothom que no comparteix la seva tesi, és altament amenaçador. Més que una reflexió vostè fa una advertència que pot considerar-se, donat el poder que té a les seves mans, com una pressió injustificada a la independència judicial. Si a aquest afer se li afegeix el control polític desmesurat sobre la fiscalia de l’estat, és evident que es pot malpensar –no és el meu cas- que el que es proposa la carta és aturar en sec la intervenció de la justícia.

És clar que si hom llegeix La Vanguardia d’avui dia 25 d’abril, arribarà a la conclusió que és impossible sospitar res sobre la seva esposa. Però ai l’as!, si hom llegeix paral·lelament el diari El Mundo, o bé arriba a la conclusió que es tracta de dos fets diferents o que de les dues explicacions una no va a missa. Perquè la denúncia sobretot es fonamenta en la carta de la seva esposa avalant l’empresari Carlos Barrabés que va concursar a la licitació d’un ens públic, Red.es depenent del ministeri d’Economia, obtenint contractes per valor de 10 milions d’euros.

L’empresa de Barrabés va guanyar per l’elevada qualificació en l’apartat de la puntuació discrecional, malgrat que en la valoració per factors objectius va quedar mal qualificada. És una combinació desagradable. La dona del president del govern no pot fer escrits al mateix govern avalant ofertes d’empreses i encara menys que aquestes guanyin per la discrecionalitat. Això tindrà conseqüències penals o no, però des del punt de vista formal i ètic fa de mal passar.

De fet, la trajectòria professional de la seva esposa d’ençà que vostè és president del govern no és de cap manera la més recomanable. No es pot fer funcionar una càtedra que ella mateixa codirigeix i cobra, i que es fonamenta en donacions d’empreses privades i d’empreses públiques, que alhora els hi envien personal com a alumnes. La dona del president del govern no ha d’anar sol·licitant fons d’empreses perquè això està molt lluny de la correcció que s’espera d’una funció institucional. No és res d’estrany que s’hagi acabat produint aquesta tempesta que vostè ara intenta aturar amb la seva carta.

Els malpensats creuen que és una maniobra electoral i política per transformar en un guany el cost polític de les diligències policials. I que ara amb aquesta reflexió de 5 dies i el “suspense” que pretén crear, cerca un vot aclamatori de confiança i llençar al carrer les seves hosts en desgravi, recuperant així aquella nostrada tradició franquista. És clar que els primers intents, els més espontanis, han estat escadussers amb el nombre d’assistents, però jo sé que vostè no es desanima perquè és dels que creu amb raó que amb poder polític, mediàtic i diners es poden muntar grans concentracions intimidatòries.

Pot ser que no sigui una maniobra i que acabi plegant. No ho crec, francament. A vostè no el trauran de la Moncloa mai, perquè farà el que calgui per evitar-ho. Però si ens sorprengués amb aquesta decisió, aleshores potser caldria mirar en una direcció diferent de la dels afers de la senyora Begoña. Caldria mirar en direcció a Pegasus.

Rebi senyor president el testimoni de la meva consideració.

 Loading ...