El punt de partida és aquest: Catalunya no entra en el futur des de la ruïna, sinó des d’una combinació molt particular de fortalesa i fragilitat.
És forta perquè encara té massa crítica demogràfica, capitalitat urbana, una economia dinàmica i institucions pròpies. El 2025 Catalunya ja arriba a 8.124.126 habitants, amb un creixement demogràfic molt notable en els últims anys; però, al mateix temps, la població estrangera ja és del 18,74%, la fecunditat és de només 1,09 fills per dona i el català és llengua habitual del 32,6% de la població de 15 anys o més, tot i que el 93,4% declara entendre’l i el 80,4% parlar-lo.
Això obliga a distingir molt bé entre tres coses que sovint es barregen: existència institucional, vitalitat econòmica i reproducció nacional.
La meva tesi és que, d’aquí al 2050, la variable decisiva no serà tant l’autogovern formal com la capacitat de convertir el creixement demogràfic i econòmic en continuïtat cultural catalana, en el benentès de cultura en sentit ampli; això és: l’ecosistema viu de significats i pràctiques; de marcs de referència d’una comunitat; el conjunt d’elements compartits que sostenen la continuïtat i la pluralitat d’una identitat col·lectiva nacional.
I això vol dir un conjunt integrat de valors, creences, llengua, costums, normes, coneixements, pràctiques, expressions artístiques, institucions i formes de vida que comparteix una comunitat i que donen significat, identitat i orientació a l’experiència col·lectiva i individual. Inclou tant manifestacions materials (patrimoni, tecnologia, espais) com immaterials (mites, rituals, tradicions, memòries, maneres de relacionar-se) i és dinàmica: es recrea, es negocia i evoluciona en el temps i articula la identitat d’una nació: la llengua o llengües pròpies, la memòria històrica compartida, els referents comuns, les institucions i celebracions, i els codis de convivència que generen pertinença i cohesió social.
Aquesta cultura nacional no és monolítica: integra diversitat interna, influències externes i canvis generacionals, i s’expressa en l’àmbit públic (educació, mitjans, política, patrimoni) i privat (família, comunitats, creació).
És el que ens permet sortir del laberint, resoldre pas a pas el problema complex en què ens hem situat i superar la permacrisi en què ens hem instal·lat; el mètode que evita perdre’s en la confusió. És la meva visió, subjectiva, per tant, però es recolza en les dades actuals sobre natalitat, migració, estructura lingüística i composició de les llars.
I dit tot això, perfilem els tres escenaris possibles dins l’esquematisme propi del mètode.
Escenari 1: renaixement integrador
Aquest és l’escenari més favorable, no necessàriament el més probable, però sí el millor.
En aquest escenari, Catalunya aconsegueix fer tres coses alhora.
Primera: manté el dinamisme econòmic i el fa més productiu, menys dependent del turisme i més basat en indústria avançada, tecnologia, salut, recerca i serveis d’alt valor.
Segona: transforma la immigració en integració lingüística i cívica real.
Tercera: reforça els mecanismes de transmissió —família, escola, municipi, espai mediàtic i cultura— que fan possible que la catalanitat sigui compartida pels nous catalans, no només heretada pels vells.
La clau és substituir part del creixement extensiu basat en mà d’obra per un model fonamentat en la productivitat. Això exigiria una profunda reforma de l’administració de la Generalitat, inspirada en experiències com les de Nova Zelanda, Finlàndia, Dinamarca, Estònia (per la seva transformació digital) o Singapur.
Demogràficament, aquest seria un escenari proper a l’escenari alt d’Idescat per al 2050: 9.919.020 habitants, amb un 14,1% de població de 0 a 15 anys i un 28% de 65 anys i més. Això no vol dir automàticament més catalanitat; només vol dir que hi hauria una base humana prou àmplia per sostenir-la, sempre que la integració cultural funcionés.
En termes de llengua, aquest escenari exigiria que el català deixés de ser només llengua coneguda i tornés a guanyar pes com a llengua habitual i inicial socialment prestigiosa. Avui el gran avantatge és que el coneixement continua sent molt estès; la feblesa és l’ús ordinari. Per tant, el problema no és de mera supervivència jurídica, sinó d’ecosistema social.
La imatge del 2050, en aquest cas, seria la d’una Catalunya més poblada, més diversa i també més cohesionada: no una nació ètnica, sinó una nació cultural forta.
Escenari 2: estabilització sense impuls
Aquest és, al meu parer, l’escenari més plausible avui.
Aquí Catalunya continua creixent, però sense resoldre del tot el seu problema de reproducció nacional. L’economia funciona raonablement bé; el país no cau, però tampoc reconstrueix una nova hegemonia. Manté el segon lloc dins l’economia espanyola —el 2023 representava el 18,8% del PIB espanyol, darrere Madrid—, però sense recuperar la centralitat relativa que havia tingut en altres fases històriques i, en renda per càpita, cedeix el seu lloc a Aragó; és a dir, ens situem ja en cinquè lloc a Espanya.
Demogràficament, aquest escenari s’assembla al mitjà d’Idescat: 8.585.268 habitants el 2035 i 8.942.261 el 2050; al mateix temps, les llars continuarien fragmentant-se, amb 3.366.883 llars el 2035 i 3.553.115 el 2050, i amb una grandària mitjana de la llar que baixaria a 2,52 persones el 2035 i 2,49 el 2050.
Això importa molt més del que sembla. El país pot créixer en habitants i en PIB, i alhora afeblir el seu teixit de transmissió. Ja avui les llars unipersonals representen el 26,4% del total i les llars de parella amb fills el 33,0%. Si aquesta tendència es manté, la socialització nacional dependrà encara més de l’escola, la pantalla i el mercat cultural, i menys de la família i de la proximitat.
En aquest escenari, el català mantindria una àmplia comprensió social, però trobaria més dificultats per consolidar-se com a llengua habitual en els barris, la feina, l’oci i els nous entorns juvenils. Catalunya persistiria, però amb menys capacitat d’irradiació cultural. No desapareix; s’aprima. I si seguim així…
Escenari 3: la dilució
Aquest és l’escenari més negatiu. No implica un col·lapse institucional, sinó una desnacionalització progressiva.
Catalunya continuaria creixent o estabilitzant-se demogràficament, però aquest creixement seria principalment exogen i no aniria acompanyat d’una integració lingüística prou sòlida. La fecunditat es mantindria molt baixa, la família continuaria debilitant-se i el català conservaria la seva presència oficial i educativa, però amb una centralitat cada vegada menor en la vida quotidiana.
Les dades actuals no condemnen necessàriament a aquest desenllaç, però sí que assenyalen factors de risc evidents: baixa natalitat, immigració elevada, llars més petites i una reducció persistent de l’ús habitual del català.
Segons l’escenari baix de l’Idescat, Catalunya podria situar-se al voltant dels 8,1 milions d’habitants el 2050, amb una estructura més envellida i una base jove insuficient.
En aquest context, la Catalunya de 2050 podria mantenir les seves institucions i una prosperitat relativa, però amb una distància creixent entre la Catalunya administrativa i la Catalunya sociològica. El risc principal no seria la desaparició legal del país, sinó la pèrdua de la seva capacitat d’autoexplicar-se i transmetre’s.
La pregunta decisiva no serà quants habitants tindrà Catalunya, sinó què serà capaç de fer amb aquesta població. En última instància, el futur del país dependrà de la seva capacitat de convertir població en comunitat nacional.
