Catalanistes no independentistes, uniu-vos!

Espero que Karl Marx no s’enfadi per parafrasejar la seva crida incitant a unir-se als proletaris de tot el món. La llanço als grups–grupets catalanistes no independentistes que fa temps estan en contacte i converses, però semblen incapaços de trobar la forma d’unificar l’acció. “Units per avançar”, “Lliures”, “grup de Poblet”, algunes restes i mutacions de Convergència, i altres, són poca cosa cadascun d’ells, però junts poden tenir pes.

Ara és un bon moment per a la fusió o la creació d’una plataforma electoral conjunta si volen conservar especificitats.

No expresso només un desig perquè ho considero una necessitat pel bé de Catalunya. Però, sobretot, perquè ara tenen una conjuntura favorable. Inesperadament per a tots, facilitada per la pandèmia de la Covid-19.

Passo a argumentar-ho. El “Procés” independentista estava ja molt tocat fa mesos. Tothom veia que anava de capa caiguda, sense perspectives. Ho captaven fins i tot els seus propis promotors i col·laboradors mediàtics, molts dels quals ho reconeixien en privat encara que ho neguessin en públic i seguissin enardint als seus seguidors. 

El “Procés” és en si mateix un sistemàtic àgit-pro de polítics i mitjans de comunicació, especialment els públics de la Generalitat i uns quants més també subvencionats, que des de fa anys hi dedicaven totes les hores i tots els minuts, i que arrossegaven per força a parlar-ne a la resta de mitjans, convertint el tema en omnipresent, com si res més al món fos important.

Però ha arribat la pandèmia de la Covid-19 i ha trencat aquesta dinàmica. S’ha fixat el lector que fa tres mesos que el món no parla de Puigdemont i és previsible que segueixi així un cert temps? Això és mortal per a aquells polítics que viuen de l’agitació permanent. La commoció al carrer, per la seva banda, queda reduïda a aquell grup de “pirats” que tallen la Meridiana cada dia i a alguns més que es concentren davant la Delegació del Govern central. Són accions residuals, sense incidència global. En els pròxims temps pot haver agitació, però derivada de les conseqüències nefastes del coronavirus, no de les reivindicacions nacionalistes.

No vol dir que s’hagi posat fi al moviment independentista, ni de bon troc, però ha accelerat el final d’un “Procés” que ja tenia serioses febleses. Organismes d’agitació i subvencionats com l’ACN i Òmnium podran mobilitzar gent perquè tenen no pocs incondicionals, però saben que no tindrà res a veure amb les grans concentracions d’altres temps.

Però encara hi ha molt més. En l’àmbit intern del país, amb la pandèmia, alguna gent s’ha adonat que a la vida hi ha coses més importants i preocupants  que el “Procés” i que no està justificat continuar amb tanta pèrdua d’energies i temps.

Més decisiu és, tanmateix, l’efecte a escala internacional. Fins ara, pocs a l’estranger s’interessaven pel “Procés” català malgrat la imatge que volia donar TV3, però amb la forma inclement amb què la Covid-19 ha colpejat -i segueix colpejant- per tot arreu, i a la vista de les gravíssimes conseqüències econòmiques derivades, és ingenu pensar que a Europa algú s’interessarà pel “Procés” català, com a mínim en els dos o tres propers anys.

Tampoc és nou, però queda ara més clar. En un horitzó del qual es pot tenir perspectiva, a la vista de com estan les coses, pensi com pensi, ningú que tingui el cap en el seu lloc pot creure que en un període d’una legislatura o fins i tot de dues (4 o 8 anys) Catalunya pugui ser independent.

Per unes i altres raons, en conseqüència, continuar pel camí seguit des del 2012 és mantenir política-ficció i anar cap a la ruïna de Catalunya. Una part de l’electorat nacionalista ha estat tan abduït per aquests anys de bombardeigs que malgrat que les probabilitats d’aconseguir la independència siguin nul·les seguirà votant a partits independentistes. És inevitable. Però segur que un cert percentatge d’aquells que, per exemple, votaven Convergència i Unió, que volien un potent autogovern i el desenvolupament de la cultura catalana, entenen també que fer política és possibilisme, arribar allà on raonablement es pot, resoldre llistes d’espera dels hospitals, construir infraestructures, tenir política industrial, millorar l’ensenyament i la recerca, atendre la dependència. No només cridar, promoure manifestacions i mantenir un clima de crispació permanent amb el Govern de Madrid, governi qui governi.

Aquella part de l’electorat més realista que se sent catalanista no passarà de cop a votar a partits que considera “espanyolistes”, però pot donar suport a una opció catalanista que no pretengui trencar amb Espanya. Després d’una dècada de caiguda del catalanisme no independentista entenc que és un bon moment per a la remuntada. El ventall de l’electorat que poden atreure aquells grups unificats va molt més enllà dels 300.000 vots que se’ls atribuïen anteriorment.

 Loading ...