La ciutat, bé que malament, continua en el seu dia a dia, però el que manca és una direcció clara de cap a on anirà, perquè els senyals que envia el govern municipal són febles i discordants. La feblesa és que neix d’un govern de 10 regidors sobre un total de 41 i aquesta és una pèssima pràctica democràtica, que impedeix abordar amb solvència les grans qüestions.
La contradicció neix perquè Collboni encara no sap si vol fer una política progre a l’estil de Colau, de la qual continua presoner, o bé una altra més en consonància amb una visió empresarial de la ciutat i, és clar, el resultat d’aquestes incompatibilitats són la visió de senyals i pràctiques confuses.
Però les grans qüestions no esperen
El problema de la inseguretat continua sent manifest i no es veuen mesures capaces d’afrontar-la. Fins i tot el diagnòstic és feble. I així malament per trobar solucions.
L’habitatge és l’altre punt flac. Barcelona té menys d’un 2% d’habitatge social. És un escàndol i això després de 8 anys de govern de Colau i tota l’eternitat de governs socialistes, excepte el breu període de 4 anys de Trias.
Perquè, quan parlem del problema de l’habitatge no tenim prou en compte que des de les primeres eleccions municipals el 1979 Barcelona ha estat governada des de l’esquerra i el resultat l’any 2024 és aquest, menys del 2% d’habitatge social.
Però és que a més ara hi ha nous factors que pressionen en contra per a un extrem i per a l’altre de la distribució de les rendes. L’elevada immigració que lluita per instal·lar-se a la gran ciutat i està disposada a fer tots els sacrificis que calgui per assolir-ho i, per l’altra banda, els pisos turístics.
Però junt amb aquests grans problemes evidents i no resolts n’hi ha d’altres que ni tan sols estan sobre la taula municipal. Un és precisament el de la immigració. Hi ha la pèssima mania de titllar de xenòfoba tota consideració que impliqui posar en relleu les seves conseqüències negatives.
És el cas ja apuntat de la seva pressió sobre l’habitatge accessible als nivells de renda baixos. Tot i això, també és evident que pressiona l’escola de la ciutat. No pot ser altrament quan el 27% dels residents són estrangers, majoritàriament llatinoamericans i africans. Aquesta situació també afecta la forma en què es desenvolupa la llengua i la cultura catalana, cada cop més minoritària a la mateixa ciutat.
És un incentiu per al creixement de sectors de baixa productivitat perquè disposen de mà d’obra barata. I vulguis que no, encara que el conseller Helena s’obsessioni a negar-ho, una part de la delinqüència té origen en els immigrants, no tant pel fet de ser-ho com per les condicions socials en les quals es veuen obligats a viure. Perquè no n’hi ha prou des de llocs de treball i habitatges confortables reclamar a favor de la immigració, si després quan aquesta està aquí en una proporció important es veu sotmesa a condicions de misèria.
I encara caldria assenyalar una altra gran qüestió, la de la mobilitat. Barcelona se situa en la tercera dècada del segle XXI amb projectes pendents i en curs de realització del segle XX. L’ampliació dels Ferrocarrils de la Generalitat i la Línia 9 del metro i una estúpida idea d’utilitzar un recurs del segle XIX per travessar el centre de la ciutat, com és el tramvia per la Diagonal. Les obres del subsòl sempre ajudaran al fet que siguin amb tant de retard, les de la superfície fetes amb estructures costoses i rígides, seran un greu obstacle.
El que li urgeix a Barcelona és veure quines són les tecnologies que s’aplicaran en l’actual segle, les que són més madures i les que li convenen més, donades les seves condicions.
No és acceptable que una ciutat que es vol tecnològicament avançada tingui precisament una mobilitat concebuda mirant pel retrovisor en lloc de fitar el que està venint.
Loading ...
