Hi ha estius en què hom deixa de parlar del temps per començar a parlar del cos. El termòmetre marca 32 o 33 graus durant el dia. Finalment, el sol cau sobre la Mediterrània i la ciutat espera l’alleujament de la nit. Però aquest alleujament no arriba. Són les dues de la matinada i l’aire continua enganxat a la pell. La temperatura amb prou feines ha baixat dels 26 graus; la humitat supera el 60 % i el dormitori conserva la calor acumulada durant tota la jornada.
No és una nit excepcional. Fa molts dies seguits que vivim en aquestes condicions o de molt semblants, i el que ha de venir no és pas millor. Tot plegat comporta un risc creixent per a la salut que ni Collboni ni el Govern d’Illa semblen tan sols plantejar-se.
El problema ja no és la calor diürna. El veritable problema és que Barcelona ha deixat de refredar-se.
Durant segles, l’estiu mediterrani funcionava amb un equilibri senzill. Els dies podien ser calorosos, però la nit permetia a l’organisme recuperar-se. Avui aquest mecanisme fisiològic està fallant. Les anomenades nits tropicals —amb temperatures mínimes superiors als 20 graus— ja són habituals. Les nits equatorials —per sobre dels 25 graus— comencen a repetir-se amb freqüència. I algunes nits fins i tot s’acosten al llindar de les anomenades nits tòrrides (30 °C o més). Però no és només la temperatura nocturna: també hi pesa la humitat característica de Barcelona.
No es tracta únicament d’una curiositat meteorològica. És un fenomen sanitari.
L’organisme humà elimina una bona part de la calor mitjançant l’evaporació de la suor. Quan la humitat és elevada, aquest mecanisme perd eficàcia. El cos continua suant, perd aigua i sals minerals, però gairebé no aconsegueix refredar-se. Dos dies amb la mateixa temperatura poden produir efectes completament diferents segons la humitat ambiental. Així, uns aparentment moderats 32 graus poden convertir-se fisiològicament en una sensació superior als 40.
El que és veritablement preocupant no és un dia extrem. És l’acumulació.
Cada nit càlida impedeix que disminueixin la temperatura corporal i la freqüència cardíaca, i que el son arribi a les seves fases profundes. La recuperació queda incompleta. Al cap de diversos dies apareix la fatiga, disminueix la concentració, augmenta la irritabilitat i comencen a manifestar-se descompensacions cardiovasculars, renals i respiratòries. La calor deixa aleshores de ser una molèstia per convertir-se en un factor de risc.
Barcelona reuneix gairebé tots els elements que afavoreixen aquest procés. El mar limita el refredament nocturn. L’asfalt, el formigó i els edificis acumulen calor durant el dia i l’alliberen lentament durant la nit. L’anomenada illa de calor urbana afegeix diversos graus en determinades zones de la ciutat. Poques grans capitals europees presenten durant setmanes una combinació tan persistent de màximes superiors als 32 graus, mínimes entre 24 i 27 i humitats pròximes o superiors al 60 %.
I, tanmateix, continuem parlant de la calor com si fos únicament una qüestió de comoditat. Ja és una emergència sanitària que no s’està abordant. És una epidèmia!
Aquest és el veritable fracàs institucional. Es continua tractant com una incidència meteorològica allò que ja presenta totes les característiques d’un problema estructural de salut pública. S’informa de la temperatura màxima, però gairebé no s’explica la importància de la mínima nocturna. Es recomana beure aigua, però rarament s’identifica qui corre realment més perill. S’anuncien refugis climàtics, alguns mal senyalitzats i d’altres evidents, que tanquen els festius i, en la seva majoria, durant la nit. A més, el pitjor és que no existeix una política integrada que coordini sanitat, serveis socials, urbanisme i protecció civil.
Una administració moderna no espera que augmentin els ingressos hospitalaris per actuar. S’anticipa al risc.
La primera mesura hauria de ser un autèntic sistema sanitari d’alerta per calor.
No n’hi hauria prou de comunicar que s’assoliran 33 graus. Caldria informar simultàniament de la temperatura mínima prevista, de la humitat, de la temperatura aparent, de la durada de l’episodi i del nivell de risc sanitari associat. Tres nits consecutives amb mínimes superiors als 24 graus haurien d’activar automàticament protocols específics. Això significa que a Barcelona fa molts dies que aquests protocols ja s’haurien d’haver activat.
La segona prioritat consisteix a identificar amb precisió la població vulnerable.
L’Administració disposa d’informació suficient per saber on viuen les persones grans que viuen soles, les persones dependents, els pacients amb malalties cardiovasculars, respiratòries o renals, i els barris on l’illa de calor és més intensa. Aquesta informació s’ha de transformar en acció: trucades preventives, seguiment domiciliari i coordinació amb l’atenció primària.
Els refugis climàtics representen una altra peça essencial, però només si funcionen quan realment fan falta.
No té cap sentit que romanguin tancats precisament durant part de l’estiu o els caps de setmana. Han d’obrir cada dia que duri una alerta, ampliar els horaris fins a la nit i garantir aigua, descans i climatització a qualsevol ciutadà que ho necessiti.
El sistema sanitari tampoc no pot improvisar.
Les onades de calor incrementen les deshidratacions, els síncopes, les arrítmies, les insuficiències renals i les descompensacions de malalties cròniques. Els centres d’atenció primària, els serveis d’urgències hospitalàries i les farmàcies haurien d’activar protocols específics abans que aparegui l’augment de casos.
Una atenció especial mereixen les residències de gent gran, les escoles bressol, els centres de dia i les persones sense llar. En aquests col·lectius la calor mata amb més facilitat perquè redueix la capacitat d’adaptació o perquè, simplement, no hi ha cap lloc on protegir-se durant la nit.
Però les polítiques veritablement eficaces comencen molt abans de l’estiu. Comencen amb l’urbanisme.
Cada arbre que proporciona ombra redueix la temperatura. Cada coberta vegetal disminueix l’acumulació de calor. Cada paviment permeable substitueix una superfície que abans irradiava energia durant la nit. Tendals, corredors verds, fonts públiques, rehabilitació tèrmica d’edificis i aïllament dels habitatges no constitueixen mesures estètiques; formen part de la infraestructura sanitària d’una ciutat que haurà de conviure amb estius cada vegada més exigents. Continuar fent places i carrers de vianants asfaltats amb plantacions esquifides és actuar contra la salut de les persones.
Igualment, és imprescindible facilitar l’adaptació dels habitatges.
Moltes persones grans no disposen d’un aïllament suficient ni poden assumir el cost de climatitzar el seu domicili durant setmanes. Ajudar a millorar l’eficiència tèrmica de les llars vulnerables probablement evitaria més ingressos hospitalaris que moltes actuacions sanitàries posteriors. Això, juntament amb la generalització de mesures passives adequades —persianes, cortines, tendals, balcons enjardinats, ventiladors i la recuperació de l’aprenentatge, avui gairebé perdut, de mantenir la casa tan fresca com sigui possible durant el dia— hauria de formar part de la nova política pública.
De què serveix una teòrica descentralització municipal per districtes i la seva subdivisió en barris si no és per facilitar polítiques d’aquest tipus?
Finalment, tota política pública necessita una avaluació.
Cada estiu s’haurien de publicar l’excés de mortalitat associat a la calor, els ingressos hospitalaris, les actuacions dels serveis socials, la utilització dels refugis climàtics i la seva evolució per barris. Allò que no es mesura no es governa.
Barcelona disposa d’experiència, coneixement científic i capacitat administrativa per afrontar aquest desafiament. El que encara no sembla haver assumit és que la calor ha deixat de ser un fenomen estacional per convertir-se en un nou determinant de la salut col·lectiva.
Les ciutats del segle XX van aprendre que el clavegueram i l’aigua potable eren infraestructures sanitàries. Les del segle XXI hauran de comprendre que també ho són l’ombra, el refredament nocturn, la rehabilitació tèrmica i una política integral contra la calor. I, sobretot, ho ha d’aprendre Barcelona.
Perquè una ciutat que ja no permet als seus habitants descansar durant la nit no té únicament un problema climàtic. Té, sobretot, un greu problema de salut pública.
Barcelona té un problema que no es resol amb un paraigua de sol: les nits cada vegada són més càlides i el cos no es recupera. Sense una política integral contra la calor, la salut dels ciutadans continuarà en risc. #Barcelona Share on X
