Hi ha moments en política en què la contradicció és tan evident que acaba adquirint una certa dimensió còmica. Una comèdia, però, de les que no fan riure, perquè les seves conseqüències són massa serioses. El que està succeint aquests dies amb la visita de Lleó XIV a Espanya n’és un exemple gairebé perfecte.
Fa només tres dies que el Papa va pronunciar al Congrés dels Diputats un discurs que va ser rebut amb llargues ovacions. Durant set minuts, els diputats es van posar drets, van aplaudir i van celebrar unes paraules que, aparentment, compartien. Entre elles, una afirmació central: la defensa de la vida humana «no és una qüestió parcial ni un interès confessional, sinó una meta de civilització». I encara més: «tota vida humana ha de ser reconeguda i protegida des de la seva concepció fins al seu final natural».
No es tractava d’una observació marginal. Era una de les idees fonamentals del discurs papal. Lleó XIV va advertir que, quan aquesta certesa es debilita, els més vulnerables es converteixen en les primeres víctimes i la llei deixa de complir la seva funció essencial: protegir cada persona.
Doncs bé, mentre el Papa continua la seva visita a les Canàries, el mateix Congrés que el va aclamar debatrà avui dijous la presa en consideració d’una proposició de llei impulsada pel Parlament de Catalunya per accelerar al màxim els procediments judicials relacionats amb l‟eutanàsia i limitar les possibilitats de recurs. Dit en termes menys burocràtics: es tracta de fer més fàcil allò que ja és legal.
La coincidència temporal és extraordinària. Però encara ho és més el contrast moral i polític.
Perquè aquesta iniciativa no cau del cel. Té l’origen en la majoria que governa Catalunya i està vinculada directament a un dels episodis més controvertits dels darrers anys: el cas Noelia.
La jove va morir per eutanàsia als 25 anys. No patia cap malaltia terminal. Era paraplègica com a conseqüència d’un dels seus intents previs de suïcidi. Segons la seva mare, existien perspectives de millora clínica. A més, arrossegava una discapacitat superior al 70% anterior a la lesió que la va deixar en cadira de rodes.
Durant mesos, el seu pare va intentar impedir judicialment la decisió. Finalment, els mecanismes administratius van concloure que reunia les condicions exigides per la llei i l’eutanàsia es va executar.
Però la qüestió més inquietant no és aquesta. El més greu és el context.
Des dels 13 anys fins a la seva mort, Noelia va dependre pràcticament per complet dels serveis de la Generalitat. Primer en centres tutelats i, posteriorment, en recursos relacionats amb les seves dificultats socials, econòmiques i personals. Durant aquest període, segons les seves pròpies declaracions, hauria estat víctima de tres episodis d’abusos sexuals dels quals encara avui no existeix una explicació pública satisfactòria.
Davant d’un cas així, el més lògic seria una revisió exhaustiva. Què va fallar? Qui n’era responsable? Com és possible que una persona tan vulnerable acumulés tantes experiències traumàtiques sota tutela pública? Quines alternatives de suport vital, psicològic i familiar se li van oferir? Com és possible que dotze anys d’assistència pública acabessin desembocant en una petició tan ferma d’eutanàsia? La Generalitat i la majoria del Parlament de Catalunya consideren normal aquest desenllaç?
La resposta política, però, no ha estat revisar allò que podia haver fallat. Ha estat una altra.
En lloc d’investigar fins al final les possibles deficiències del sistema, la majoria formada pel PSC, ERC i els Comuns impulsa una reforma que rebaixa garanties i accelera procediments.
És una manera singular d’entendre la rendició de comptes. Quan un mecanisme genera dubtes, la solució no consisteix a revisar-lo, sinó a simplificar-lo encara més.
Tot això adquireix una dimensió particular quan s’observa la figura de Salvador Illa. El president de la Generalitat es defineix públicament com a catòlic. Ningú no li discuteix aquest dret. Però la qüestió rellevant no és l’autodefinició personal, sinó la coherència entre les conviccions declarades i les polítiques practicades.
Perquè el seu govern no només ha impulsat aquesta iniciativa sobre l’eutanàsia. També ha ampliat les facilitats d’accés a l’avortament al conjunt del territori català, ha rebutjat les principals mesures de suport econòmic a la família aprovades pel Parlament de Catalunya el desembre passat i manté programes educatius inspirats en la perspectiva de gènere i les teories queer des de les primeres etapes escolars. Un exemple és el programa Coeduca’t, que, segons els seus crítics, promou un qüestionament obert de la família tradicional i una visió ideològica de la identitat sexual.
És difícil presentar aquestes polítiques com a plenament compatibles amb el magisteri catòlic.
La contradicció és encara més visible després de la publicació de l’encíclica Magnifica Humanitas. En el seu punt 55, Lleó XIV afirma sense ambigüitats que «l’avortament provocat, l’assassinat d’innocents i l’eutanàsia són decisions greument il·lícites». No és una nota a peu de pàgina. És una definició central de la seva doctrina social.
A més, el pontífex vincula directament el dret a la vida amb el conjunt dels drets humans, atribuint-li un caràcter fundacional. Sense aquest dret, sosté, la resta de drets perden consistència moral.
Per això el que està passant aquests dies té una càrrega simbòlica tan poderosa. Mentre el Papa és aclamat, les seves paraules són ignorades. Mentre se’l rep amb honors institucionals, s’impulsen mesures que neguen frontalment allò que acaba d’afirmar. Mentre els seus discursos són celebrats, les seves conclusions són rebutjades.
És possible que Pedro Sánchez esperés que la visita papal reforcés la seva projecció internacional i millorés la relació amb la Santa Seu. Si era així, el resultat difícilment podria ser més contradictori. Costa convèncer algú de la sinceritat dels aplaudiments quan, abans que s’apagui l’eco de les ovacions, ja s’està votant exactament el contrari del que s’ha aplaudit.
I potser també convindria que una part de l’episcopat català prengués nota d’una evidència elemental: les paraules tenen importància, però els fets en tenen molta més. I en política, com en la vida, arriba un moment en què les contradiccions deixen de ser un matís per convertir-se en una definició.
Mentre el Papa és aclamat, les seves paraules són ignorades. Mentre se’l rep amb honors institucionals, s’impulsen mesures que neguen frontalment allò que acaba d’afirmar. Share on X
