El cas Noèlia, la jove de 25 anys que va morir per aplicació de l’eutanàsia, ha derivat en una proposta presentada a la Mesa del Congrés dels Diputats en forma de proposició de llei per modificar alguns aspectes de la regulació vigent.
La iniciativa compta amb el suport del PSC-Units —el micropartit del conseller Espadaler, que es presenta com d’inspiració cristiana—, així com dels Comuns, ERC i la CUP. És a dir, una proposta que ja neix amb una majoria suficient per ser aprovada.
La primera qüestió rellevant és que aquesta valuosa potestat del Parlament de Catalunya per incidir en la legislació espanyola sembla coberta de teranyines i només es reactiva en assumptes d’extrema gravetat com aquest. Resulta digne d’anàlisi observar quines són les poques matèries que aconsegueixen majories clares al Parlament per projectar-se sobre la legislació estatal. En aquest cas, accelerar la mort.
També sorprèn que partits que es declaren obertament independentistes utilitzin el Parlament català per intentar legislar a Espanya en qüestions que no tenen a veure amb el camí cap a la independència. Un altre element que convida, com a mínim, a la reflexió.
La mort de Noèlia, després de divuit mesos de litigi amb els seus pares, s’ha convertit en la justificació política d’una reforma processal que pretén accelerar al màxim els recursos judicials en matèria d’eutanàsia.
La temptació és comprensible: si la justícia arriba tard, es diu, el dret es buida de contingut. Però aquí rau l’error de perspectiva. En una decisió irreversible com és l’eutanàsia, el valor superior no és la rapidesa, sinó la certesa. I la certesa, en un estat de dret, rep un altre nom: garanties.
La reforma que ara s’impulsa sembla néixer d’una lectura superficial del cas. La lliçó aparent seria que la lentitud judicial va prolongar innecessàriament el patiment d’una jove que havia reiterat la seva voluntat. Però la lliçó real és una altra, més exigent i menys confortable per al legislador.
Noèlia va estar sota la tutela de diferents serveis de la Generalitat des dels 12 anys fins a la seva mort als 25. Va intentar suïcidar-se en diverses ocasions, patia una discapacitat per raons psicològiques i, segons va declarar, havia estat víctima d’abusos sexuals en tres ocasions, sense que consti cap intervenció pública efectiva. La seva mort és el resultat d’un fracàs escandalós dels serveis públics, amb conseqüències de patiment i mort.
En lloc d’analitzar què va fallar per evitar nous casos com aquest, la resposta política sembla orientada a facilitar que situacions similars es resolguin més ràpidament mitjançant l’eutanàsia. Així es legisla avui a Catalunya: reduint garanties en allò que pot suposar una degradació de la justícia.
La mort assistida no és comparable a altres supòsits en què la urgència administrativa o judicial pot ser un bé en si mateix. Aquí no hi ha rectificació possible. No hi ha segona instància de la realitat ni reparació posterior.
Un error en la valoració de la capacitat, una exploració insuficient del patiment psíquic, una alternativa terapèutica deficient o una situació de desemparament mal diagnosticada no admeten correcció. Per això és tan perillós que la resposta política sigui escurçar terminis, concentrar instàncies i reduir la possibilitat de revisió, especialment quan això desvia el focus del problema real: el mal funcionament dels serveis públics responsables.
La rapidesa pot ser una virtut burocràtica. Però la vida i la mort exigeixen una altra jerarquia de valors.
Hi ha, a més, una qüestió de fons encara més decisiva que la legislació espanyola continua evitant afrontar de manera clara: l’eutanàsia no hauria de ser jurídicament accessible sense haver passat necessàriament per un sistema real, complet i efectiu de cures pal·liatives.
No n’hi ha prou amb informar-ne. Cal haver-les ofert, garantit i experimentat efectivament.
La raó no és doctrinal ni confessional, sinó gairebé elemental. L’eutanàsia no és una solució en sentit positiu. És, en el millor dels casos, la constatació extrema que la medicina curativa ha fracassat, que el dolor persisteix malgrat els millors esforços i que la reversibilitat ja no existeix.
Dit sense eufemismes: és la forma jurídica d’un determinat fracàs. Fracàs terapèutic, fracàs en el control del dolor, fracàs en l’acompanyament humà i, sovint, fracàs del mateix sistema assistencial. Precisament per això hauria de ser sempre l’última opció, mai una via funcionalment paral·lela a la insuficiència de cures pal·liatives.
Quan l’Estat accelera l’eutanàsia sense blindar prèviament el dret efectiu a no patir, el risc és convertir una carència sanitària en una sortida jurídica. I això no és progrés, sinó una forma subtil de desistiment.
El cas Noèlia també ha posat de manifest una altra qüestió que la reforma evita abordar: el paper dels tercers, especialment de la família, en situacions on entren en tensió l’autonomia personal, la fragilitat psíquica, la trajectòria vital i el vincle afectiu.
La reforma respon a aquesta complexitat amb més velocitat. Però el que caldria és més claredat.
Claredat sobre qui està legitimat per intervenir.
Claredat sobre el pes de la salut mental i del trauma previ.
Claredat sobre la qualitat de l’acompanyament rebut.
Claredat sobre si la voluntat expressada neix d’una llibertat madura o d’una desesperació sense alternatives.
Res d’això no millora per si sol amb terminis més breus. Al contrari: la precipitació processal pot degradar la qualitat de la veritat material.
La paradoxa és evident: una reforma presentada com a defensa de la dignitat corre el risc de debilitar les condicions que permeten afirmar amb seguretat que la decisió és realment lliure, informada i autònoma. La dignitat no exigeix velocitat; exigeix prudència.
I la prudència, en aquest àmbit, passa necessàriament per tres condicions: cures pal·liatives completes, acompanyament psicològic sostingut i màxima robustesa de les garanties jurídiques.
La veritable lliçó del cas Noèlia no és que la justícia va trigar massa. És que la Generalitat i l’Estat van fallar estrepitosament, i que ara es fa poc per assumir-ho. Encara més: no hem definit prou bé la frontera entre autonomia terminal i abandonament pal·liatiu.
Mentre aquest cas no sigui revisat en profunditat i aquesta frontera no estigui clarament protegida, qualsevol reforma que sacrifiqui garanties en nom de la rapidesa serà una forma d’ocultar el problema i generarà solucions potencialment perilloses.
Perquè quan el resultat és irreversible, el temps importa. Sí. Però les garanties importen més.
