Apliquem el mètode tomista: què cal examinar?
Sant Tomàs d’Aquino exigeix considerar:
- Els fets.
- La naturalesa de les coses.
- El fi propi de cada realitat.
- El bé comú.
- L’ordenació jeràrquica dels béns.
La pregunta fonamental en aquest cas és: la identitat nacional catalana és un bé? La resposta és clara: sí.
Però és el bé suprem? És evident que no, perquè està supeditada a un bé superior: la dignitat de la persona, la llei moral i el destí transcendent de l’home.
Per tant, no es pot identificar la veritat amb la catalanitat, ni es poden fer deduccions del tipus:
- tradició catalana = veritat;
- castellanització = mentida.
Ni es pot afirmar que l’Església deixa de defensar la veritat si no defensa la catalanitat.
Aquest és el principal error filosòfic. Per al tomisme, la veritat és l’adequació de la intel·ligència a la realitat (adaequatio intellectus et rei).
La veritat no depèn de la nació, de la llengua ni de la cultura; això només ho sostenen els totalitarismes, tant d’esquerres com de dretes.
Catalunya és un bé històric i cultural, però no és el criteri de la veritat. Si ho fos, també hauríem d’acceptar que tota nació és criteri de veritat, cosa absurda, o bé que només Catalunya ho és.
Sant Tomàs diria que aquí hi ha una confusió entre un bé particular (Catalunya) i el bé universal (la veritat).
Aquest criteri també cal aplicar-lo a l’Església i a la immigració
El Credo no diu: «Crec en l’Església catalana», sinó: «Crec en l’Església una, santa, catòlica i apostòlica». La paraula catòlica significa universal.
Això no elimina les cultures, però impedeix absolutitzar-les. Una cosa és una legítima i necessària inculturació catalana del cristianisme, i una altra és una nacionalització de l’Església.
L’Església no existeix per servir Catalunya. Existeix per anunciar Crist als catalans, als castellans, als filipins i als senegalesos. Una altra cosa és que, servint Crist, serveixi també el bé del poble de Catalunya.
Tampoc no es pot fer una lectura errònia de la doctrina social de l’Església sobre la immigració. Hi ha forces polítiques, com VOX o Aliança Catalana, que afirmen que alguns bisbes promouen la immigració per guanyar fidels o per interessos propis.
Aquest és un judici d’intencions que no es demostra. Però hi ha un error encara més important: la doctrina social de l’Església no defensa unes fronteres obertes sense límits ni una immigració il·limitada.
La doctrina catòlica sosté simultàniament:
- El dret de la persona a romandre al propi país, és a dir, el dret a no haver d’emigrar.
- El dret a emigrar.
- El dret de la comunitat política a regular els fluxos migratoris.
- El deure d’integració dels immigrants.
- La protecció del bé comú nacional.
La bona política procura harmonitzar aquestes cinc dimensions.
El problema de fons
Des d’una perspectiva tomista, el problema central és que aquest plantejament altera l’ordre dels béns.
L’ordre correcte seria:
- Déu.
- La persona humana.
- La comunitat política.
- La nació.
- Les opcions polítiques concretes.
La nació no va primer perquè, si això passa, deixa de ser un bé legítim per convertir-se en un principi gairebé absolut.
És aquí on un determinat catalanisme deixa de correspondre a la tradició catalana clàssica —la de Josep Torras i Bages o Antoni Gaudí— per acostar-se a una forma de nacionalisme que jutja l’Església segons la seva utilitat nacional.
Precisament Torras i Bages sostenia el contrari: Catalunya tenia sentit perquè estava ordenada a una concepció cristiana de l’home i de la societat, no perquè fos una realitat autosuficient.
Des del mètode tomista, la qüestió no és si Catalunya és un bé —que ho és—, sinó si aquest bé pot convertir-se en el criteri suprem per jutjar l’Església. La resposta de sant Tomàs seria clara: no.
La nació és un bé important, però no és la mesura de la veritat, ni de la moral, ni de la missió de l’Església.
En alguns extremismes, com els d’Aliança Catalana, hi ha una concepció de la catalanitat que és, paradoxalment, poc catalana en el sentit històric. La gran tradició catalana —des de Ramon Llull fins a Torras i Bages, passant per Balmes, Verdaguer o Gaudí— mai no va entendre Catalunya com una realitat autosuficient.
Catalunya era una mediació concreta d’un ordre més gran: la cristiandat, la llei moral, la persona humana i el bé comú.
Quan Torras i Bages escriu La tradició catalana, no està afirmant que Catalunya sigui la font de la veritat. Està afirmant exactament el contrari: que Catalunya és fecunda quan arrela en una veritat que la transcendeix. La nació no crea la veritat; la rep.
Això explica també per què el missatge de Lleó XIV resulta tan incòmode per a determinats sectors. El Papa ha introduït un criteri diferent del nacional, del partidista i de l’ideològic: la dignitat humana integral.
Quan parla de l’avortament, de l’eutanàsia, de la família, dels pares com a primers educadors, de la intel·ligència artificial al servei de la persona o de la regeneració moral de la democràcia, està situant el debat en un nivell anterior a la qüestió nacional. No nega la nació; la relativitza dins un ordre superior.
Expressat en termes tomistes:
- Catalunya és un bé.
- La nació és un bé polític.
- La cultura és un bé humà.
- Però cap d’aquests béns és el bé suprem.
Quan un bé relatiu ocupa el lloc del bé superior es produeix el que sant Tomàs anomena desordre de l’amor (ordo amoris). No és que s’estimi una cosa dolenta; és que s’estima una cosa bona més del que correspon.
Refer, reparar i regenerar Catalunya. Catalanitat, catalanisme i nacionalisme pujolià (IV)
Catalunya és un bé. Però no és el bé suprem. Aquesta és la diferència entre el catalanisme clàssic i el nacionalisme absolut. #Catalunya Share on X
