En el primer article hem vist que l’impacte de la immigració depèn molt menys del volum d’arribades que de la composició dels fluxos migratoris i de la capacitat d’absorció del país. El nivell salarial, la qualificació professional, l’edat dels nouvinguts o la disponibilitat d’habitatge expliquen bona part de les diferències entre una immigració que reforça el desenvolupament econòmic i una altra que pot generar tensions socials.
La conclusió és clara: els efectes de la immigració no estan predeterminats. Depenen, en bona mesura, de les polítiques públiques.
Aquest és un aspecte que sovint queda eclipsat pel debat sobre el nombre d’immigrants. Tanmateix, l’experiència dels països europeus mostra que les societats que obtenen millors resultats no són necessàriament les que reben menys immigració, sinó les que disposen d’institucions capaces d’integrar-la amb eficàcia.
La pregunta, doncs, no és només quanta immigració necessita Catalunya, sinó com gestionar-la perquè esdevingui un factor de prosperitat, cohesió social i sostenibilitat demogràfica.
El repte principal és adaptar la capacitat d’absorció del país.
Cap política migratòria no pot funcionar si el territori és incapaç d’absorbir el creixement de la població.
L’habitatge és probablement el millor exemple. Quan l’oferta residencial creix molt més lentament que la població, els efectes són previsibles: augment dels preus, dificultats d’accés al lloguer, sobreocupació d’habitatges i una percepció creixent de competència pels recursos disponibles.
Aquest problema no és exclusiu de la immigració, però una immigració elevada pot accentuar-lo quan no va acompanyada d’un increment equivalent de l’oferta residencial.
Per això, la resposta no consisteix únicament a regular els fluxos migratoris. També exigeix augmentar de manera sostinguda la construcció d’habitatge, especialment de lloguer assequible, millorar el transport públic metropolità i facilitar un desenvolupament territorial més equilibrat. Sense aquesta adaptació, una part dels beneficis econòmics derivats de la immigració acaba convertint-se en malestar social.
El mercat de treball ha de prioritzar la productivitat.
Durant molts anys, una part important del creixement econòmic espanyol s’ha basat en sectors intensius en mà d’obra i de productivitat relativament baixa.
Aquesta estructura explica que una elevada ocupació no sempre es tradueixi en un increment equivalent dels salaris o de la renda per habitant.
Per això, una política migratòria moderna hauria d’estar molt més vinculada a les necessitats reals del mercat de treball i, sobretot, als sectors amb més valor afegit. No es tracta únicament de cobrir vacants, sinó d’afavorir activitats que incrementin la productivitat, impulsin la innovació i permetin trajectòries laborals més estables.
Tan important com seleccionar millor els perfils és facilitar-ne la promoció professional. El reconeixement de qualificacions obtingudes a l’estranger, la formació contínua i els itineraris de qualificació són eines indispensables perquè els immigrants no quedin atrapats de manera permanent en els segments més precaris del mercat laboral.
Les polítiques públiques han de mirar el conjunt del cicle vital.
Un dels errors més freqüents en el debat sobre immigració és reduir-lo a l’oposició entre contribuents i perceptors de serveis públics.
En realitat, qualsevol persona alterna al llarg de la vida períodes en què aporta més recursos dels que rep i d’altres en què succeeix el contrari: durant la infància, la jubilació o en determinades situacions de dependència.
Per aquest motiu, diversos organismes internacionals recomanen analitzar la contribució fiscal al llarg de tota la trajectòria vital i no únicament en un moment determinat. Aquesta perspectiva permet valorar amb més precisió els efectes econòmics de la immigració i dissenyar polítiques d’integració més eficaces.
Les administracions podrien contribuir molt més a aquest debat si publiquessin regularment balanços per cohorts —segons l’edat d’arribada, el nivell educatiu, la situació familiar o la trajectòria laboral— en lloc de limitar-se a dades agregades que sovint amaguen realitats molt diferents.
L’educació és la primera política d’integració.
Si hi ha una institució capaç de transformar una societat diversa en una comunitat cohesionada, aquesta és l’escola. Per això, la política educativa no hauria de limitar-se a garantir l’escolarització de tots els infants, sinó que també ha d’afavorir la igualtat d’oportunitats i evitar que les diferències d’origen acabin convertint-se en desigualtats permanents.
Aquest objectiu no depèn només dels recursos econòmics. També exigeix una distribució equilibrada de l’alumnat, mecanismes d’admissió que evitin concentracions excessives en determinats centres i un reforç específic d’aquelles escoles que assumeixen una major complexitat social.
Quan la segregació escolar augmenta, disminueixen les oportunitats de relació entre alumnes de procedències diverses, es dificulta l’aprenentatge de la llengua comuna i augmenta el risc que les desigualtats socials es perpetuïn d’una generació a l’altra. Per contra, una escola inclusiva és probablement la millor inversió que pot fer un país en cohesió social.
El català és una política d’integració, no només de preservació.
A Catalunya hi ha un element que diferencia el debat migratori del d’altres comunitats autònomes: la llengua.
El català no és únicament un patrimoni cultural que cal preservar. És també una eina d’integració social, d’accés al mercat laboral i de participació en la vida col·lectiva. Quan els nous residents incorporen el català a la seva activitat quotidiana, augmenten les seves oportunitats laborals, amplien les relacions socials i reforcen la cohesió del conjunt de la societat.
Les dades disponibles indiquen que existeix una predisposició significativa a aprendre català entre una part dels immigrants. El problema és que aquesta predisposició no sempre es converteix en ús habitual. Massa sovint, l’aprenentatge arriba tard, depèn de la iniciativa personal o queda limitat a cursos voluntaris amb una cobertura insuficient.
Per aquest motiu, la política lingüística hauria de formar part del procés ordinari d’acollida. L’empadronament, l’escola d’adults, els serveis municipals, l’atenció sanitària o els programes d’inserció laboral haurien d’incorporar itineraris lingüístics accessibles, ràpids i adaptats a les necessitats de cada persona.
L’objectiu no és imposar una llengua, sinó convertir el català en la primera llengua d’oportunitat per als nous residents. Quan això s’aconsegueix, la integració és més sòlida i el futur de la llengua també.
Cohesió social i seguretat: ni alarmisme ni negació.
Poques qüestions generen tanta polarització com la relació entre immigració i seguretat.
D’una banda, hi ha discursos que atribueixen a la immigració la responsabilitat de bona part de la delinqüència. De l’altra, hi ha qui evita qualsevol debat sobre aquesta qüestió per por d’alimentar actituds xenòfobes.
Cap d’aquestes posicions ajuda a entendre la realitat.
Les dades mostren que en determinats tipus de delictes hi pot haver sobrerepresentacions d’alguns col·lectius, però també indiquen que aquestes diferències estan fortament condicionades per factors com l’edat, el sexe, la situació socioeconòmica, la precarietat laboral o la irregularitat administrativa. Confondre correlació amb causalitat només contribueix a alimentar prejudicis i dificulta la identificació dels problemes reals.
Per això, una política eficaç hauria de combinar diversos instruments: prevenció de proximitat, integració laboral, reducció de les bosses de marginalitat, persecució efectiva de la delinqüència i una informació pública més transparent que permeti analitzar les dades sense simplificacions.
La cohesió social no es construeix negant els problemes, però tampoc exagerant-los.
La immigració també té conseqüències als països d’origen.
Quan es parla d’immigració, gairebé sempre s’analitzen els efectes sobre els països receptors. Amb molta menys freqüència es considera què passa als països d’origen.
La sortida de professionals qualificats pot reduir la disponibilitat de capital humà en sectors essencials com la sanitat, l’enginyeria o l’educació. Aquest fenomen, conegut com a brain drain, preocupa des de fa dècades organismes internacionals com l’OCDE, el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional.
És cert que l’emigració també genera efectes positius. Les remeses enviades a les famílies, les xarxes de la diàspora o el retorn posterior de professionals amb més experiència poden compensar parcialment aquesta pèrdua de capital humà. És el que alguns autors denominen brain circulation.
Tanmateix, una política migratòria responsable no hauria d’ignorar aquesta dimensió internacional. La cooperació amb els països d’origen i el reclutament ètic, especialment en professions amb dèficits estructurals, formen part d’una visió equilibrada del fenomen migratori.
Una política migratòria basada en la realitat.
El debat sobre la immigració acostuma a oscil·lar entre dos extrems igualment simplificadors. Uns la presenten com una solució automàtica als problemes demogràfics i econòmics; altres la consideren una font inevitable de conflictes socials.
Les dades no confirmen cap d’aquestes dues visions.
La immigració no és, per definició, ni una oportunitat ni un problema. Pot ser una cosa o l’altra segons la composició dels fluxos migratoris, el funcionament del mercat laboral, la disponibilitat d’habitatge, la qualitat del sistema educatiu, la capacitat d’integració lingüística i l’eficàcia de les polítiques públiques.
Aquest és, probablement, el principal ensenyament que es desprèn de l’experiència catalana i europea.
Conclusió
Els dos articles d’aquesta sèrie parteixen d’una idea molt senzilla: el debat sobre la immigració només es pot abordar amb rigor si es deixen de banda tant els prejudicis com els eslògans.
En el primer article hem vist que el balanç de la immigració depèn sobretot del perfil dels immigrants, dels seus salaris, de la seva participació en el mercat laboral i de la capacitat d’absorció del territori. En aquest segon hem analitzat les polítiques que poden reforçar els efectes positius i reduir-ne els riscos.
Catalunya continuarà necessitant immigració durant les pròximes dècades. L’envelliment demogràfic, la baixa natalitat i les necessitats del mercat de treball ho fan previsible. La qüestió fonamental no és si aquest procés continuarà, sinó com gestionar-lo.
Una política migratòria responsable no hauria de fixar-se exclusivament en el volum d’arribades. Hauria d’aspirar a una immigració compatible amb la capacitat d’integració del país, amb la sostenibilitat dels serveis públics, amb la millora de la productivitat i amb la preservació dels elements que defineixen la cohesió de la societat catalana.
En definitiva, la qualitat de les polítiques migratòries acabarà determinant molt més el futur de Catalunya que no pas la simple magnitud dels fluxos migratoris.
La qualitat de les polítiques migratòries acabarà determinant molt més el futur de Catalunya que no pas la simple magnitud dels fluxos migratoris. #immigració Share on X
