La Sagrada Família, signe de contradicció

Quan el papa Lleó XIV beneeixi la Torre de Jesucrist de la Sagrada Família avui dimecres 10 juny de 2026, culminarà una història que va començar fa gairebé cent cinquanta anys. També confirmarà una singularitat difícil de trobar en cap altre indret del món: una basílica fora de Roma que ha rebut la visita i la benedicció de tres papes en moments diferents de la història contemporània.

Sant Joan Pau II hi pregà durant la seva visita a Barcelona l’any 1982. Benet XVI la consagrà solemnement com a basílica menor el 7 de novembre de 2010. I ara Lleó XIV hi torna per beneir la Torre de Jesucrist, que amb els seus 172,5 metres esdevé no només l’edifici més alt de Barcelona, sinó també el temple cristià més alt del món.

La història de la Sagrada Família és, en realitat, la història d’una obstinació. Va néixer el 1882 per iniciativa de l’Associació de Devots de Sant Josep, impulsada per Josep Maria Bocabella. El projecte inicial era modest, de caràcter neogòtic, però un any després l’arquitecte encarregat abandonà les obres i fou substituït per Antoni Gaudí. A partir d’aquell moment, el temple deixà de ser una església per convertir-se en una idea.

Gaudí hi dedicà els darrers quaranta-tres anys de la seva vida, i els últims dotze de manera exclusiva. Quan va morir atropellat per un tramvia l’any 1926, només una petita part del conjunt estava construïda. Però havia deixat una concepció tan poderosa que la seva absència no va aturar el projecte. El va alentir, sí. El va posar en risc, també.

La Guerra Civil va ser un dels moments més dramàtics de la seva història. El taller de Gaudí fou incendiat i es destruïren plànols, maquetes i documentació essencial. Durant dècades, molts observadors van pensar que el temple mai no arribaria a completar-se. Però la Sagrada Família ha desafiat sempre els pronòstics. Lentament, generació rere generació, arquitectes, artesans i enginyers han anat reconstruint allò que semblava perdut.

Hi ha, però, una característica que explica millor que cap altra aquesta perseverança: la Sagrada Família és un temple expiatori. No és una simple etiqueta.

Significa que la seva construcció no depèn dels pressupostos públics ni del finançament institucional. És una obra sostinguda per donatius, almoines i aportacions de fidels i visitants.

En llenguatge religiós, l’expiació expressa reparació, penitència i reconciliació. El temple s’aixeca, simbòlicament, com una pregària de pedra per les faltes dels homes.

Aquest fet connecta amb una altra singularitat barcelonina poc destacada. Barcelona és una de les poques ciutats del món que disposa de dos grans temples expiatoris. A la plana urbana s’aixeca la Sagrada Família. Dalt del Tibidabo, dominant tota la ciutat, s’alça el Temple Expiatori del Sagrat Cor. La seva silueta corona l’horitzó barceloní des de principis del segle XX.

Dos temples expiatoris en una mateixa ciutat constitueixen una poderosa metàfora. D’una banda, suggereixen la consciència del pecat, de les limitacions i contradiccions humanes. De l’altra, expressen la voluntat de redempció.

Barcelona fou descrita per l’historiador Pierre Vilar com una ciutat de contrastos. Altres autors la retrataren com una ciutat brillant i turbulenta alhora. La «ciutat del pecat» evocada en diverses cròniques de finals del segle XIX i començaments del XX convivia amb una extraordinària vitalitat religiosa, cultural i associativa.

Aquesta tensió forma part de la seva identitat.

Per això la gran paradoxa de la Sagrada Família resulta tan fascinant.

L’edifici que identifica Barcelona arreu del món no és una torre financera, ni un gratacel tecnològic, ni una seu institucional. És una basílica catòlica.

Milions de persones que probablement ignoren la història política catalana reconeixen immediatament les seves torres. És la marca global de la ciutat. El seu principal reclam turístic. El seu símbol universal.

Hi ha poques ciutats al món que puguin ser identificades amb una església. París té la Torre Eiffel. Nova York, l’Estàtua de la Llibertat. Londres, el Big Ben. Barcelona, en canvi, té una basílica. Una basílica catòlica, expiatòria, dedicada a la Sagrada Família i concebuda per un home que acabà els seus dies vestit gairebé com un pobre.

Aquesta és la primera sorpresa.

La segona és que la ciutat que viu sota les seves torres sembla haver oblidat bona part del llenguatge espiritual que les va fer possibles.

I, tanmateix, la Barcelona contemporània és una ciutat governada gairebé ininterrompudament per l’esquerra des de les primeres eleccions democràtiques. Excepte el breu parèntesi dels quatre anys de Xavier Trias, el poder municipal ha estat en mans dels socialistes, sols o associats amb comunistes, ecosocialistes o, més recentment, els comuns. Bona part de les elits econòmiques i culturals comparteixen una visió essencialment materialista de la realitat, sovint distant, quan no hostil, a les seves arrels religioses.

Aquesta és la contradicció que sorprèn el visitant atent.

La ciutat que exhibeix com a emblema universal una basílica dedicada a la Sagrada Família és també una de les capitals europees més secularitzades. La ciutat que viu del prestigi internacional de Gaudí sovint desconeix el sentit religiós profund de la seva obra. La ciutat que s’enorgulleix del temple expiatori sembla mantenir una relació cada vegada més distant amb el significat espiritual de la paraula expiació.

Potser és precisament aquesta contradicció la que manté viva la força simbòlica de la Sagrada Família.

Perquè Gaudí no va projectar només un edifici. Va imaginar una catequesi monumental construïda en pedra. Una síntesi de fe, art, natura i esperança. Un lloc destinat a recordar que les ciutats no es defineixen només per allò que produeixen, consumeixen o voten, sinó també per allò que veneren.

La Torre de Jesucrist culmina als 172,5 metres perquè Gaudí no volgué que superés Montjuïc. Pot semblar una anècdota. En realitat, és una lliçó. La ciutat més orgullosa del seu temple continua exhibint, al centre del seu horitzó, una obra que proclama que hi ha alguna cosa més alta que l’home mateix.

Quan Lleó XIV beneeixi la Torre de Jesucrist, Barcelona contemplarà culminada la seva obra més universal. Però la pregunta essencial continuarà oberta. No serà si la torre és la més alta del món. Ni si el temple ha arribat finalment al seu terme.

La qüestió serà una altra: si la ciutat que ha aixecat dos temples expiatoris encara conserva la voluntat de redimir-se dels seus propis errors.

És una pregunta antiga. Tan antiga com les catedrals. I, probablement, tan actual com la Barcelona d’avui.