Hi ha moments en què estudis procedents de tradicions intel·lectuals molt diferents convergeixen en un mateix diagnòstic. Quan això passa, convé parar-hi atenció. El que emergeix no és una opinió més dins del soroll polític habitual, sinó la constatació d’una realitat estructural.
Això és exactament el que succeeix amb dos treballs recents: l’estudi de Funcas sobre els límits de la immigració per corregir el desequilibri demogràfic espanyol i l’anomenat Informe Fènix, centrat en la crisi sistèmica del model econòmic i social català.
Els dos textos parteixen d’enfocaments diferents.
Funcas treballa principalment des de la demografia i l’economia aplicada. L’Informe Fènix ho fa des d’una mirada més global sobre la decadència productiva, institucional i cultural del país. Però quan les dues anàlisis es juxtaposen, la conclusió és d’una contundència extraordinària:
la immigració no resoldrà la crisi espanyola perquè el problema de fons no és demogràfic, sinó estructural i de polítiques públiques.
Aquesta és la idea central.
Espanya i Catalunya no pateixen només una baixa natalitat. Pateixen una crisi de reproducció social. És a dir: el sistema econòmic, cultural i institucional ha deixat de generar les condicions necessàries perquè la societat pugui reproduir-se amb estabilitat.
Funcas ho demostra amb dades. L’Informe Fènix hi aporta el marc interpretatiu. I, conjuntament, acaben desmuntant una de les grans simplificacions del debat públic contemporani: la idea que la immigració compensarà automàticament l’envelliment i sostindrà indefinidament l’estat del benestar.
La realitat és molt més complexa.
L’estudi de Funcas aporta una dada que, per si sola, hauria d’haver provocat un gran debat nacional: des del 2002, Espanya ha rebut prop de quinze milions d’immigrants, però més de vuit milions han acabat marxant.
La conseqüència és evident. Espanya absorbeix mà d’obra, però reté poc talent i poca població. Massa sovint funciona com un territori de trànsit: és capaç d’atreure població per cobrir necessitats immediates del mercat laboral, però molt menys d’oferir estabilitat, arrelament i expectatives reals de progrés sostingut.
I això no és casual.
L’Informe Fènix connecta aquest fenomen amb un model econòmic basat durant dècades en salaris baixos, productivitat insuficient, sobredependència del turisme i sectors intensius en mà d’obra poc qualificada.
Dit d’una altra manera: Espanya necessita cada vegada més volum humà perquè és incapaç de generar prou valor afegit.
És aquí on els dos informes encaixen amb una precisió gairebé quirúrgica.
La immigració massiva no apareix com una política demogràfica coherent, sinó com el mecanisme que permet ajornar temporalment el col·lapse d’un model improductiu.
Per això Funcas també desmunta una altra idea convertida en dogma: que la immigració rejovenirà estructuralment Espanya.
No ho farà.
Perquè la fecunditat immigrant convergeix ràpidament amb els nivells espanyols. Les dones immigrants també tenen cada vegada menys fills. També pateixen l’habitatge inaccessible. També entren en la precarietat. També envelleixen.
La conclusió és devastadora: per mantenir l’equilibri demogràfic caldrien fluxos migratoris progressivament més elevats. És un mecanisme exponencial de dependència.
I és aquí on Catalunya es converteix en el laboratori més avançat d’aquest model.
Les xifres són molt eloqüents: a Catalunya, prop d’un quart de la població ha nascut a l’estranger; a Barcelona, aproximadament un terç dels residents.
Però què ha resolt això?
No ha revertit la caiguda de la natalitat. No ha fet accessible l’habitatge. No ha augmentat substancialment la productivitat. No ha reforçat la cohesió social. No ha evitat la saturació dels serveis públics.
Al contrari. Els desequilibris estructurals continuen intactes mentre apareixen noves tensions: pressió residencial, fragmentació educativa, dualització laboral i dificultats creixents d’integració.
Els dos informes convergeixen així en una afirmació implícita però decisiva: la immigració pot ajudar a compensar temporalment alguns desequilibris, però no substitueix la capacitat d’una societat per reproduir-se des de dins.
I és precisament aquí on emergeix el gran angle mort de la política espanyola i catalana: la família.
Funcas ho apunta amb molta més claredat del que és habitual en els grans centres d’anàlisi econòmica. Sense habitatge assequible, estabilitat laboral, conciliació real, suport a la maternitat i una fiscalitat favorable als fills, no hi haurà recuperació demogràfica sostenible.
L’Informe Fènix, per la seva banda, reforça aquesta idea quan descriu la degradació progressiva de les condicions materials i culturals que abans feien possible l’arrelament i l’ascens social.
Quan s’uneixen les dues perspectives, emergeix una idea poderosa: la família no és només una realitat privada o afectiva. És una infraestructura econòmica, fiscal i civilitzacional.
Sense famílies estables no hi ha reemplaçament generacional. No hi ha capital social. No hi ha sostenibilitat del sistema de pensions. No hi ha cohesió cultural. No hi ha continuïtat històrica.
I aleshores el sistema entra en una dinàmica de dependència creixent: necessita més immigració per sostenir una societat que cada vegada genera menys condicions per sostenir-se ella mateixa.
Aquesta és probablement la gran aportació conjunta de Funcas i de l’Informe Fènix.
La crisi actual no és només una qüestió de natalitat ni tampoc una simple qüestió migratòria. És una crisi de model de desenvolupament.
La immigració pot aportar dinamisme, treball, iniciativa i energia social. Però no pot substituir indefinidament allò que una societat ha deixat de construir des de dins: habitatge accessible, estabilitat, productivitat elevada, cohesió, confiança institucional i projecte cultural compartit.
Potser per això la pregunta decisiva no és quants immigrants necessita Espanya.
La pregunta real és una altra:
com ha arribat una societat desenvolupada fins al punt de deixar de garantir les condicions mínimes perquè els seus propis fills vulguin —i puguin— tenir fills?
