El catalanisme polític és, en essència, l’intent de reconnectar nació i poder. Als segles XIX i XX hi neix el gran moviment de reconstrucció nacional. Des d’aleshores, el catalanisme ha oscil·lat entre dues funcions principals.
D’una banda, una funció nacional defensiva: la preservació de la llengua, l’escola, el dret civil, l’autogovern, l’economia pròpia i la protecció dels interessos col·lectius.
De l’altra, una funció sobiranista: recuperar l’Estat absent o, almenys, dotar-se d’estructures d’estat dins el marc espanyol per transformar una nació cultural en una nació política plena.
La fase actual no representa només una derrota política; és, sobretot, una crisi de reproducció nacional. Aquesta és, al meu parer, la tesi central del present. I és encara més greu.
La qüestió catalana avui ja no és només institucional. És també demogràfica, familiar, econòmica i cultural, i presenta uns perfils molt definits.
En primer lloc, la natalitat. Catalunya ha caigut fins als 1,08 fills per dona el 2024, molt lluny del 2,1 necessari per garantir el relleu generacional. Des del 2018 hi ha més defuncions que naixements: el saldo va ser de -13.722 persones el 2024. És un nivell crític per a la reproducció interna del país.
En segon lloc, la immigració. La població d’origen estranger ja representa el 25,1% del total. Només el 2024, el creixement demogràfic atribuïble a la immigració va ser de 122.593 persones. A Barcelona, la població estrangera supera el 33%, i en la franja central de la població activa ja és equiparable en nombre a l’autòctona. Això no constitueix, en si mateix, un problema. El repte és un altre: la capacitat d’integració lingüística i de transmissió d’una cultura compartida. I, sobretot, la possibilitat d’integrar aquests fluxos sense desintegrar el ja feble teixit cohesionador del país, especialment si els corrents migratoris presents i futurs mantenen la magnitud actual.
El tercer factor és la família. La família estable —pare, mare, fills i, sovint, avis— havia estat el gran espai de transmissió quotidiana de la catalanitat. Aquesta funció avui es debilita. Quan això passa, la nació passa a dependre molt més de l’escola, de l’espai mediàtic, de l’ecosistema digital i de les noves xarxes de sociabilitat, instruments molt més febles i disputats que no pas fa trenta anys per garantir la transmissió de la tradició catalana.
Alhora, el canvi econòmic altera la base social del país. Catalunya continua sent econòmicament forta, però el seu patró de creixement ha canviat profundament. El PIB va créixer un 3,3% el 2024, impulsat sobretot per l’ocupació, el turisme i l’augment de població, més que no pas per la productivitat. L’Informe Fènix ha descrit amb contundència fins a quin punt aquesta dinàmica pot acabar essent demolidora per al mateix país.
Aquest procés té una doble lectura. La positiva parla de diversificació, serveis avançats, logística, exportació i captació de talent internacional. Però també hi ha una cara problemàtica: menor centralitat industrial, més dependència del turisme, baixa productivitat, tensió creixent sobre l’habitatge i consolidació d’una societat dual, el conegut “creixement en K”, on una part prospera mentre una altra retrocedeix. A això s’hi afegeix la pèrdua de pes comparatiu respecte de Madrid. La funció de capitalitat econòmica no s’ha erosionat només per l’independentisme, sinó perquè l’antiga equiparació entre Barcelona i Madrid ja no és real.
Històricament, això significa el pas de la “fàbrica d’Espanya” a un model basat en els serveis, el talent i el turisme —sobretot el turisme—, amb una classe empresarial cada vegada més orientada a vendre empreses i convertir-se en inversora. I això no és, ni de lluny, el mateix que tenir una burgesia empresarial arrelada al país.
Aquesta nova base econòmica i social no és clar que afavoreixi la consistència nacional. Les dinàmiques cosmopolites, la proliferació d’“expats” i una determinada magnitud de població estrangera poden dificultar la cohesió, especialment si, paral·lelament, es deteriora la base social que sustentava l’afirmació nacional.
Una possible síntesi seria aquesta: Catalunya es troba en una fase de prova de continuïtat.
La qüestió ja no és si Catalunya “té raó” com a nació. La qüestió és si pot continuar reproduint-se com una nació real en un entorn marcat per la baixa natalitat, la immigració intensa, el debilitament familiar, la pèrdua relativa de centralitat econòmica i l’esgotament del relat polític.
Si calgués resumir-ho en una fórmula general, diria que Catalunya és avui una nació institucionalment reconeguda però socialment tensionada; culturalment viva però menys reproductiva; econòmicament forta però relativament desplaçada; políticament conscient però estratègicament inacabada.
Catalunya viu la transició d’una nació històrica resilient cap a una nació amb dificultats creixents de reproducció social.
La fase del 2026 no és encara de col·lapse, sinó de prova de continuïtat. Catalunya no es troba davant una mort històrica, sinó davant una etapa molt més exigent. Però si no respon a aquesta exigència, aleshores sí que podria arribar la dislocació final. En termes de Toynbee, el país viu sota un estímul històric molt poderós: prou intens per provocar un nou renaixement, però també prou fort per precipitar-ne la fractura.
El repte és demostrar que es pot continuar transformant una població creixent, heterogènia i amb baixa fecunditat en una comunitat nacional coherent.
Aquesta és la gran prova del segle XXI. La pregunta decisiva ja no és: Catalunya pot tenir un estat?. La pregunta és una altra: Catalunya pot continuar sent una nació sociològica majoritària?
Aquest és el veritable canvi de fase.
La força d’un país ja no depèn només de les institucions. I encara menys quan aquestes es perceben com a costoses i ineficients, com ha acabat succeint amb la Generalitat. En molts àmbits, el Govern i les institucions funcionen avui com una simple masoveria administrativa del govern espanyol.
Per això, el rescat de les institucions pròpies —en termes d’autogovern i qualitat de governança— és imprescindible. Però, fins i tot així, seria insuficient. Hi ha cinc factors clau que cal abordar simultàniament: la natalitat; la integració migratòria i la reducció dels nous fluxos; la llengua i el seu ús social real; la família i l’escola; i la recuperació del capital social i de la centralitat econòmica qualitativa.
Tot això exigeix també reconstruir els grans acords compartits i recuperar el sentit de la tradició: la transmissió cultural i afectiva de la catalanitat.
