Catalunya ha entrat, per segona vegada en la seva història contemporània, en una fase de declivi. Aquesta és la tesi central d’aquest treball, i no es formula com una proclama política ni com una exageració retòrica, sinó com una anàlisi estructural basada en indicadors, funcionament institucional i dinàmiques acumulatives.
El declivi no és un esdeveniment sobtat; és el resultat d’una seqüència prèvia que comença amb la crisi, es consolida amb el col·lapse funcional i culmina en una incapacitat sistèmica de recuperació.
La crisi
Cal començar pel concepte de crisi. Una crisi és una situació en què els indicadors clau empitjoren —demografia, educació, productivitat— però les estructures bàsiques del sistema continuen operatives. Els serveis funcionen, encara que amb rendiments decreixents; les institucions prenen decisions, sovint tardanes o parcials; i el discurs dominant manté una certa confiança: tenim problemes, però els podem arreglar. Per definició, la crisi és reversible.
Catalunya entra en crisi quan la fertilitat cau per sota del nivell de reemplaçament als anys noranta, quan disminueix la nupcialitat i quan la productivitat deixa de convergir amb Europa. Tanmateix, encara hi ha creixement econòmic, atracció d’inversió i una capacitat institucional aparent que permet sostenir el sistema. Fins aquí, l’edifici aguanta.
El col·lapse funcional
El pas següent és el col·lapse funcional. No significa que “tot deixi de funcionar”, sinó que els sistemes crítics deixen de ser fiables. El transport, l’educació o l’administració passen de funcionar malament a fer-ho de manera intermitent, imprevisible, obligant ciutadans i empreses a crear solucions informals o privades. El col·lapse no és total: és funcional. I és aquí on el cost de fer funcionar qualsevol activitat —el cost de transacció, en termes de la Nova Economia Institucional— es dispara.
En un bon sistema institucional, les institucions existeixen per reduir aquests costos. En el cas català, cada vegada més, els incrementen. La gestió esdevé reactiva en lloc de planificada; el discurs polític normalitza el desastre; i la població acaba assumint, de manera resignada, un funcionament deficient com si fos inevitable.
Parlem de col·lapse quan Rodalies no permet planificar desplaçaments, quan el sistema educatiu no garanteix competències mínimes homogènies —fins i tot en comparació amb altres regions d’Espanya—, quan l’administració és incapaç de resoldre els colls d’ampolla que limiten la producció d’habitatge, quan la productivitat s’estanca i el creixement depèn cada cop més de la immigració. El PIB pot créixer, però ja no és sinònim d’augment de la renda per càpita.
El declivi
I és des d’aquí que s’entra en el declivi. El declivi no és absència de creixement, sinó incapacitat estructural de recuperar la trajectòria. És la fase en què el sistema ja no disposa de mecanismes interns suficients per revertir la dinàmica, fins i tot quan hi ha inversió o creixement puntual. És relatiu —en comparació amb altres territoris— i és estructural.
El declivi s’expressa en la pèrdua sostinguda de posició relativa respecte a Europa, regions comparables, Espanya o Madrid; en una dependència creixent de factors externs —demografia importada, endeutament, dèficit fiscal—; i en uns rendiments cada vegada més baixos de qualsevol reforma parcial. Aquí ja no parlem de mala gestió puntual, sinó d’una trajectòria descendent.
La clau analítica és que aquesta seqüència és acumulativa. Tot declivi ha passat abans per una crisi i un col·lapse. Però no tota crisi acaba en declivi. El problema no és detectar els problemes, sinó no actuar quan encara són reversibles, i normalitzar el col·lapse fins que el declivi queda consolidat.
Avui, Catalunya mostra símptomes clars d’aquest declivi estructural. I els factors que l’expliquen —profundament interrelacionats— són sis: la família, el capital humà, la productivitat, la ineficiència institucional, les infraestructures de mobilitat i l’habitatge. Entre tots ells, n’hi ha un de determinant: la ineficàcia institucional en termes funcionals. Institucions incapaces de donar resposta a crisis complexes acaben sumint-se en el col·lapse i obrint la porta al declivi.
Aquest text és només el punt de partida. L’anàlisi d’aquests factors, del seu abast i de les seves conseqüències, així com una mirada històrica al primer cicle d’auge i declivi de Catalunya i al segon —que avui es troba en la seva fase descendent—, permetrà entendre fins a quin punt el que vivim no és conjuntural, sinó estructural. Quina és la magnitud històrica de la situació que vivim, i com n’és de difícil -improbable- revertir-la, o almenys, quines serien les grans transformacions necessàries?
No tota crisi acaba en declivi. Però normalitzar el col·lapse és el camí més curt cap a ell. #Catalunya #Anàlisi Share on X
Loading ...
