Pedro Sánchez no vol eleccions. No perquè cregui que encara pot impulsar reformes, ni perquè la legislatura avanci vent en popa, sinó per una raó molt més senzilla i demolidora: les perdria clamorosament.
El Govern repeteix com a mantra que esgotarà la legislatura. Però a Europa no és habitual semblant entossudiment quan, a mig mandat, ja s’encadenen tres anys sense Pressupostos Generals de l’Estat. I és que els pressupostos no són un formalisme: són l’eina essencial del parlamentarisme i la brúixola de l’acció política. En altres democràcies, quan l’Executiu no aconsegueix aprovar-los, es convoquen eleccions. Perquè s’entén que, si no es pot governar, el que és democràtic no és resistir, sinó preguntar de nou als ciutadans.
Fins i tot l’expresident Aragonès, a Catalunya, que tampoc no va aconseguir tirar endavant els seus comptes, va convocar eleccions i va assumir la seva derrota amb dignitat. Li van succeir, ironies de la política, els socialistes. Però el gest és el que compte: si no hi ha projecte, no hi ha butaca que valgui.
No és el cas de Sánchez. Incapaç d’aprovar pressupostos, ni de tramitar moltes iniciatives —altres ni s’atreveix a presentar-les per por del fracàs parlamentari— el Govern s’ha convertit en una façana. Una escenografia de poder amb poc darrere. Des que van esclatar els escàndols de corrupció, els ministres semblen més ocupats a tapar forats que a governar. Fa quan que no se sent una iniciativa potent d’algun ministeri? Qui gestiona els trens, les autopistes, els col·lapses del dia a dia?
La resposta és senzilla: ningú.
I per què segueix Sánchez a la Moncloa? Perquè les enquestes són demolidores. Si deixem al marge el CIS —aquest oracle fallit que ja acumula 40 prediccions errònies sobre 41— tots els sondejos des del juny situen el PSOE entre el 24% i el 27%. La caiguda lliure és tan gran que ja s’augura menys de 100 escons. Sumar, per la seva banda, no suma: amb prou feines aranya entre 6 i 8 diputats. Fins i tot Podem, que semblava un cadàver polític, apareix en algun sondeig per sobre. Així no es fa govern, ni amb compàs, ni amb alquímia electoral.
El PP ronda els 150 diputats: lluny de la majoria absoluta, però amb poder de bloqueig. Vox, segons l’enquesta, fluctua entre el 16 i el 18%. Un escenari clar: cap bloc d’esquerres no podria formar govern, ni tan sols amb ajuda dels seus actuals (i cada vegada més dubitatius) socis perifèrics. I el PP en el pitjor dels casos té la majoria de bloqueig: no es pot formar cap govern sense comptar-hi.
L’única jugada desesperada que estudien a la Moncloa és la «llista única» amb Sumar. Un “campi’s qui pugui” que, amb sort, permetria liderar alguna circumscripció i aprofitar la prima electoral al primer classificat. Però sona més a assaig general del naufragi.
Sánchez resisteix, sí. Però no governa. La prova no està només a les xifres, sinó als carrers. Qualsevol aparició pública exigeix cordons policials, encapsulaments i rutes secretes. Perquè on apareix, s’organitza un clam —en el millor dels casos— exigint-ne la dimissió.
Així no es pot governar cap país. Ni amb legitimitat, ni amb dignitat. Només amb forrellat.
Pedro Sánchez no convoca eleccions no perquè pugui governar, sinó perquè sap que no podrà continuar governant. #Sánchez #Espanya #EleccionsJA Share on X
