The Economist, fundada com a revista liberal a Anglaterra el 1843, té actualment una tirada “d’un milió i mig d’exemplars” des dels Estats Units fins a la Xina. De la seva professionalitat i independència en donen fe les opinions de Marx o Lenin, que la definien com “una revista econòmica per a l’aristocràcia financera i els milionaris“, fins a Trump o Berlusconi, que l’han qualificat com a “The Ecommunist“. La realitat és que es tracta d’un setmanari de gran prestigi internacional i de lectura obligada per als professionals de la Política i l’Economia a tot el món.
En el seu article, àmpliament citat, el setmanari centra les crítiques cap a Pedro Sánchez en la seva estratègia política i els riscos que implica per a la democràcia espanyola. El mitjà el descriu com un “supervivent astut” que ha aconseguit mantenir-se al poder gràcies a acords amb partits nacionalistes catalans i bascos, malgrat les implicacions per a la cohesió territorial i la qualitat de les institucions democràtiques.
Un dels punts més controvertits és el seu pacte amb Junts, el partit de Carles Puigdemont, que va incloure l’amnistia per als implicats en el procés independentista català. The Economist considera això com una concessió perillosa que debilita les institucions del país. A més, ressalta que aquestes aliances estan limitant la capacitat de Sánchez per implementar reformes més profundes, especialment en matèria econòmica i laboral.
La revista també adverteix que el govern de Sánchez podria esdevenir extremadament inestable a causa de la seva dependència d’aquests partits, com Bildu i ERC, cosa que posa en risc la seva capacitat de governar de manera eficaç a llarg termini.
En concret, els punts decisius de la demolició de la seva imatge a escala internacional són:
- La contundència del titular: “Sánchez s’aferra al càrrec a costa de la democràcia espanyola“. Es diu sense matisos que “consumeix” democràcia per gaudir del poder.
- El descriu com “el gran supervivent de la política europea“, assenyalant així que ja no és d’aquesta època, i pertany a un escenari que ja no existeix. El qualifica de “un estratega astut i despietat“. Això fa mal.
- Critica que el seu govern depèn dels “nacionalistes radicals catalans i bascos“.
- Assenyala una amenaça. Afirma que això té “un cost cada cop més gran per a la qualitat de la democràcia espanyola i les seves institucions“. Insisteix en el risc per a la democràcia de la manera de procedir de Sánchez.
- Acusa Sánchez de trencar “una regla no escrita“ en arribar al poder amb el suport de partits que “no creuen en l’estabilitat del país“.
- Assenyala que ha col·locat funcionaris polítics en llocs suposadament independents, com el Tribunal Constitucional i el Banc d’Espanya, i la llista podria ser molt més llarga; del CIS a l’Agència EFE, passant per la fiscalia general de l’Estat.
- Menciona la investigació judicial sobre la seva dona i com ha instruït l’advocat de l’Estat per demandar el jutge del cas, utilitzant així recursos i poder de l’estat per a un afer personal. La seva dona no forma part del govern.
- Reconeix alguns èxits econòmics, com l’augment del salari mínim i la reducció de l’abús de contractes temporals.
- Admet que l’economia espanyola ha crescut més del doble que la mitjana de la zona euro des del 2023, però The Economist no explica que això es deu principalment a una injecció massiva d’immigració i no a causa de la productivitat, cosa que té com a conseqüència un retrocés de la renda per càpita espanyola en la convergència de rendes de la UE.
- Suggereix que Sánchez podria convocar eleccions l’estiu vinent si l’economia segueix forta i la dreta està dividida.
La conclusió és molt clara: els canvis d’opinió de Sánchez en afers d’estat “han contribuït a afiançar el cinisme públic sobre la democràcia espanyola“.
PARTICIPA A LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ
